dimarts, 11 de desembre del 2012
dijous, 29 de novembre del 2012
dimarts, 27 de novembre del 2012
dijous, 22 de novembre del 2012
dimarts, 6 de novembre del 2012
La força d’un ideal, de Carles Pujol i Marta Abelló
Presentada a l’Espai Gralla de Granollers, la novel·la narra una història de ficció que té un fonament real. Els fets fonamentals succeiren. Fins i tot la pistola sobre la taula de diàleg. Un jove regidor de Sanitat i Medi Ambient lluità contra una indústria multinacional i contra les Institucions del país. La contaminació del poble era irrespirable i aquest jove que protestava per carta al consistori va ser cridat pel cap de llista d’una candidatura per formar-ne part i solucionar el problema. La lluita durà anys pèrò la il·lusió del jove regidor, els seus coneixements farmacètics i la seva capacitat organitzativa i lluitadora portaren la nau a port. Aquesta lluita és l’argument de la novel·la. Carles Pujol el protagonista que molts exalumnes del Pare Sala, de l’Escola Pia, dels anys 1964-1969, recordaran. La rellevància de la novel·la rau en el fet d’haver sentat jurisprudència d’una matèria sense cap llei ni a Catalunya, Espanya i tampoc a Europa. I aquest, aleshores jove regidor que batallà vint-i-quatre anys, té la satisfacció d’haver fet reflexionar als polítics i a la justicia. El poble és LLiçà de Vall que als primers anys de la democràcia era el més contaminat d’Espanya i actualmente s’hi respira com cal. Un jove regidor recolzat sempre pel seu alcalde i els altres regidors ha escrit la història que en la novel·la es presenta com una ficció. Una novel·la que val la pena llegir. El poder dels polítics honrats, preparats i capacitats.
dilluns, 5 de novembre del 2012
dijous, 1 de novembre del 2012
El camí de l’aurora, de Carles Zafon
Novel·la premi Josep Saperas, que organitza Òmnium Cultural del Vallès Oriental, amb temática de la guerra civil espanyola, basant l’argument en el procès de dues persones prou sigificatives en els anys de la guerra a Parets del Vallès. Lluis Piquer i Jover, mestre i fervent catòlic amb l’anatema de feixista I Amadeu Pagès I Xartó, obrer, de la CNT I afiliat a ERC i alcalde durant uns mesos. Dues víctimes de dues tendències polítiques que van pagar amb la seva vida la fidelitat a la idea. Carles Zafon no només palesa un pofund coneixmenet del tema sinò que paral·lelament d’una manera molt pedagógica i literària explica el procès amb una alternança que dóna molt de joc a la narració. Com es llegeix en la contraportada, “la novel·la recull els dies previs a la mort de tots dos protagonistes. Els dos períodes es van intercalant per confeccionar, a base de petits fragments de la vida quotidiana de Parets de l’època, el retrat de dos homes que acaben convergint en un tràgic final. Els fets de Parets de Vallès no són més que el reflex de la barbàrie d’una guerra i EL CAMI DE L’AURORA vol ser el record material d’alló que no hauria d’haver succeït mai i és, en aquest sentit, una història local per entendre alló que és universal”.
dimarts, 23 d’octubre del 2012
dimecres, 17 d’octubre del 2012
Mort al Sahel, de J.M.Romero
Novel·la ficció però la seva lectura ens porta a situacions realistes. L’interès del lector està dirigit per situacions prou dispars i totes elles interessants. En el fons tres personatges, que es troben per motius diferents i són fets captius per suposats terroristes, esdevenen el fil conductor de l’obra. Però s’hi relata una situació que per a m i és capdal: els suposats terroristes són persones que volen la llibertat del seu poble maltractat pel president del seu país sud-africà, un dictador amb el suport d’un país europeu. La lluita desigual i la derrota final em porten a considerar situacions molt actuals en les que la democràcia quan la defensa el poble és dominada per les armes i a vegades tractada de terrorista. La manera com es desenvolupa aquesta circumstància és un motiu prou important per recomenar la seva lectura.Un altre llibre d’Acteon editorial que mereix un lloc en els prestatges de cada casa.
divendres, 12 d’octubre del 2012
DARRER POEMA, d’Antoni Ibàñez i Ros
Llibre publicat l’any 2000 que per la seva temàtica encara avui ens ajuda a endinsar-nos en la vida del gran poeta portugués Fernando Pessoa. Precisament un poema de les darreries de la vida del poeta ha estat el fil conductor d’aquesta novel·la escrita pel poeta i professor de filosofía, veí de Vallromanes. L’escriptor vallesà més que la vida ha teixit els sentiments de la protagonista Ofèlia, un amor més platònic que no pas viscut però fidel fins el darrer moment per part dels dos enamorats. “A cavall de la realitat i de la ficció, a través d’una prosa poética intimista, podem resseguir pas a pas l’anfractuós itinerari d’aquestes dues ànimes unides i separades pel destí.” Aquesta novel·la rebè el Premi Comarcal de Narrativa Òmnium Cultural Granollers 1998. En queden alguns exemplars.
CATALUNYA,ESTAT EUROPEU
PARAULA I SILENCI
La meva ment i el meu cor defineixen el meu país amb la plenitud de la paraula i la profunditat del silenci. El nom Catalunya és un conjunt de lletres que expressen un territori, peró jo vull que sigui per la mateixa paraula amb tot el seu missatge que flueix d’una identitat i es concreta en un concepte. Aquell concepte i aquella imatge que escoltant-la i mirant-la convenç, et fa seu i t’omple d’orgull de ser català. M’agrada endinsar-me en la profunditat del silenci per sentir en la meva pell les fiblades de la terra, les parles dels primers pobladors, els remors dels moviments humans que hi han deixat marcades les petjades dels seus peus i com des de la profunditat silenciosa es gaudeix de la sortida del sol. Vull fer meus els patiments de la seva gestació i compartir la seva història.
Vull conèixer com s’ha produit aquest mateix procès en el meu interior perquè em senti català. Totes les persones del món han patit el procès de gestació i païment de la identitat del seu país gravant en el seu esperit la paraula identificadora. La llegenda del naixement de Catalunya rau en la grandesa del sofriment, sang vessada per donar-li vida. Guifrè el Pilós, sobre el llit greument ferit, esdevé el sembrador de la llavor, llavor que és ell mateix, que una vegada enterrada i morta, germina i dóna vida a un gran arbre. Catalunya en el seu naixement i creixement segueix les lleis naturals de la vida que no només li donen el ser sinò tambés les facultats i capacitats del fer i l’estar. El naixement de Catalunya no és un naixement contranatura, tot el contrari, i la presència de les armes no té el sentit d’eliminar sinó el de crear. No fou l’arma la inspiradora sinò la sang que brollava de la ferida que l’engendrà. El procès històric de Catalunya confirma la seva essència i presència, acabada de personalitzar en la farga del treball i del sofriment. La imatge actual és la denúncia de com s’ha intentat i s’intenta anul·lar la seva identitat i personalitat, mentre, a la vegada, presenta un munt de situacions difícils superades i una imatge identitària d’una força natural, demostradora de com és possible resistir per continuar sent. I aquest continuar ser es respira amb intensitat arreu del país. Catalunya demostra que la supervivència radica en la salut dels seus pulmons i els pulmons de Catalunya els configura la cultura amb un atribut potent i determinant, la seva parla. El valor i la qualitat d’un llenguatge no es mesura pel nombre dels seus parlants sinò pel fruit dels seus conreus i la personalitat dels conreadors, siguin pocs o molts. Cal que ens adonem d’una circumstància, la definició que el llenguatge fa de la persona que el parla. Poden emprar altres formes de llenguatge i aleshores la seva presència enriqueix la cultura. Parlar altres idiomes podem considerar-ho una forma d’agermanament. Quan no s’hi produeix enriquiment personal, la presència d’un enemic destructor és inconfusible. La identitat no és monopoli sinò diferència i pluralitat. La diferència i la pluralitat són elements configuradors de la convivència universal i quan el fruit no ho és s’hi denuncia una voluntat contrària enemiga que comporta odis i persecucions.dijous, 27 de setembre del 2012
dimarts, 28 d’agost del 2012
Exposició quadres concurs de pintura ART-GENT
L'exposició es pot visitar del 9 de setembre al 2 de novembre de 2012
diumenge, 19 d’agost del 2012
L’essència del futbol no és la manipulació
El futbol com esport i vehiculador de valors m’apassiona. El futbol, contradicció de la globalització en pau de la societat, em repugna. I dóna la impressió que aquest és el camí actual i alló que és pitjor rau en la conformitat d’un gran nombre de persones. Aquestes reflexions són fruit d’una notícia que diu: Mediapro i Prisa han signat la pau, perquè han arribat a un acord de repartir-se els beneficis del futbol d’èlit. Un acord que des del meu anàlisi és una considerable manca de respecte a la majoria de clubs de Primera Divisió de la lliga espanyola i perdnoeu l’expressió, una befa al gran públic que pagar les quotes establertes els hi suposaria una altra retallada. Ja sé que em diran que ningú els hi obliga i se’n renten les mans. És el mateix comportament de l’estat i del gran capital que una vegada els hi ha posat el caramel a la boca, els hi retiren.Una veritable injustícia social. Però aquesta injustícia, i mantenc la paraula, s’agreuja amb la notícia que dos equips de la lliga, Barcelona i Madrid, no es televisaran en obert. Qui els vulgui veure que pagui i amb un altra agravant, per enredar la troca, els partits en obert s’oferiran els dilluns. Ja sé que hi ha gent per a tot, però també sé que tota le gent es mereix un respecte que amb aquests comportaments se’ls hi nega. Es vol fer servir el futbol com un intrument de globalització económica i aquesta tendència portarà a desequilibris socials. Han arribat a una pau que esdevindrà un caliu de guerra. I no per culpa del futbol en ell mateix, sinò dels seus manipuladors. I manipuladors són la política, el gran capital, les institucions que no compleixen els seus deures de treballar per la pau i el benestar social. No tinc res contra la majoria de jugadors que ballen el ball que els hi fan ballar i ho accepten sense dir ni piu,però penso que sí haurien de piular no acceptant situacions que són una injusticíia social i molt més en els tempas actuals quan una inmensa majoria de persones quan es lleven el matí no saben si aquell dia podrán menjar. No tinc res contra els jugadors que tenen dret a guanyar-se la vida, no a enriquir-se desproporcionadament, estic en contra de les fortunes que es paguen per saber xutar una pilota quan molts mestres no saben si cobraran, quan els sous dels metges que salven vides són ridículs al costat dels futbolistes d’èlit, quan molts malalts no poden accedir a una bona sanitat, quan les institucions properes al poble no tenen prou diners per atendre els seus ciutadans. Els sous dels futbolistes d’èlite són el contrari d’alló que ha de ser una veritable globalització de la humanitat en pau. Davant de fets com el denunciat recomanaria, ja sé que no em farien cas, que busquin remei on veritablement poden trobar diners i possin ordre als programes esportius de les televisions. Proposo que per cada partit de futbol televisat se’ls obligui a donar-ne tres dels esports minoritaris, com voleibol, hoquei sobre gel, gimnàstica artística i rítmica, per exemple i en obert.I una ajuda obligatòria als esports escolars. Tots els esports aporten valors a la societat i existeixen moltíssimes persones que els segueixen. I la segona proposta, boicot als partits descaradaments manipuladors i manipulats. Visionaré els partis d’Esport-3 que juguen prou bé i amb una qualitat que no té res a envejar als millors de l’èlit. L’esport també necesita una revolució.