És alliçonadora la política esportiva de l’estat espanyol. Es
proclama, amb l’alta-veu al màxim, la seva democràcia i alló que les paraules
diuen per un cantó per un altre ho desmenteixen. En aquests dies s’estan vivint
dues situacions prou significatives: a) la normativa d’hisenda pel nou impost
de societats i b) la final de la Copa del Rei que l’han de jugar dos equips de
dues nacions sense estat que volen ser independents. Referent a l’apartat a) es
practica aquella filosofia que s’oblida quan es tracta dels impostos a les
grans fortunes, que tenen la solució a la crisi. Però no, la crisi l’han de
solucionar aquells que menys tenen. Una contradicció al voler més fruits matant
les plantes. Una llei, que ben analitzada, és un menys-preu al voluntariat, que
hauria de ser pagat per l’estat pels diners que li estalvia. Doncs no, escorre’l
fins assecar-lo. Contrastant aquesta política amb el tractament de la corrupció
s’arriba a una conclusió negativa de la legitimitat dels governants, per què
menys-tenen la voluntat popular que els hi ha donat el poder. Estant matant la
gallina dels ous d’or.
Al costat d’aquest problema, un d’esportiu que palesa la
qualitat democràtica de la política centralista. El gran problema rau en com
prohibir al públic que manifesti els seus sentiments en un partit de futbol que
ha servit en safata de plata la possibilitat de fer-ho. És incomprensible que
preocupi més al govern els xiulets al rei i a la bandera que la corrupció política
que està destruint la convivència entre la gent senzilla. Alló que hauria de
ser motiu de reflexió buscant els motius d’aquests xiulets, no, castigar perquè
el poble és culpable. Culpable de qué? D’alló que la política ha provocat per incompetència,
tal vgada, i per egoísmes prou públics?
Els polítics, que demanen la suspensió del partit per què són intolerables els
xiulets al rei, haurien de valorar si els xiulets no els suspenen a ells per
manca de respecte a la llei fonamental, que és la dignitat de totes les
persones.
La força de les armes, la força de la llei, es basa en una
licitud, anterior a la legalitat, condició que s’oblida i s’hauria de tenir en
compte perquè pot ser la raó de canviar algunes lleis o d’invalidar-les. Els
càrrecs no donen credibilitat, la credibilitat és una condició de la persona.
Prohibir alló que a mi no m’agrada sense considerar que a l’altre el satisfà
des de la racionalitat és una demostració
d’una greu feblesa de raonament. I aleshores quan no es raona, apareix altra
vegada el sistema dictatorial. Dissortadament aquest sistema encara, a la pell
de brau, continua massa arrelat.El primer pas, per la solució, està en el saber
ser persona. I mentre existeixi la gran diferència de mesurar la dignitat de
persona entre el poder polític, religiós i econòmic i la clase popular i humil, el dret a xiular l’autoritat
i els signes té raó de ser. I prohibir-ho per la força que sigui és legitimar la corrupció, culpable
del malestar social.