MAUNA. La enseñanza del Silencio, de Swami Satyananda

El silenci del que ens parla Satyananda no és simplement l’absència de paraules i sorolls sinò un concepte molt més profund e íntim que esdevé creador. És aquell silenci que et permet caminar pel carrer sense que et desvii de la teva consciència a l’hora d’obrar. Per exemple, he arribat a la conclusió que beure tal licor no és bo per la meva persona perquè em perjudica la salut. Si la consciència és plena i el silenci és obvi per més que se’t tempti no en veuràs. Si en veus significa que el teu silenci creatiu, no és un tal silenci. No és fàcil ser silenciós en mig del xibarri. Però és possible i es pot arribar molt lluny. És alló de Sant Bernat que se sentia sol al bell mig de la multitud. MAUNA, que vol dir silenci, és unn llibret basat en l’experiència personal del seu autor, fill de Granollers i molt estimat. El seu aspecte exterior no ens portarà a conèixer que el silenci és la seva vida però les seves paraules seran una invitació per conèixer la seva personalitat. Per a mi ha estat una descoberta i, a la vegada,  una il·lusió per la consciència que jo tenia dels molts punts de contacte entre l’hinduisme i el cristianisme. Per tenir-ne una idea, a partir d’un escrit que invita a la lectura, transcriurè un poema d’una mestra hindú contemporànea, Prema Panduranga, i en el seu poema trobareu expressions que us faran exclamar, aixó és evangeli pur. No les escric, les descobrireu. Diu el poema; “El habla necesita compañía, el silencio necesita soledad/ El habla quiere conquistar a los demás, el silencio quiere conquistar-te a ti mismo./ El habla crea amigos i enemigos, el silencio es amigo de todos./ El habla necesita respeto, el silencio tiene ya esta respeto./ El habla està relacionada con la tierra, el silencio es transcendente./ El habla educa, el silencio exalta. / El habla tiene limitaciones, el silencio es ilimitado./ El habla necesita esfuerzo, el silencio mucho más./ El habla es humana, el silencio es divino./ Mientras hablas te oyen otras criaturas, en silencio puedes oir al Creador. El silencio te lleva a la quietud de la mente, luego a la introspección, a la purificación, y finalmente a la liberación.” Francament a l’acabar la lectura vaig proposar-me entrar en el gran silenci, amb pràcriques que s’aniran allargant, una al matí i l’altra a la tarda  amb una variant que el meu mantra serà “Pare nostre, que esteu en el cel”. El silenci hindú també busca la divinitat.

NATURA M’ATURA, de Narcís Munsó

Un libre que m’ha produit un goig especial perquè, l’autor un xic més jove que jo ens regala  una mos molt important de les seves emocions a pagès i també de pedagog. Emocions que comparteixo per les mateixes raons i que la seva lectura m’ha fet reviure moments molt parells a pagès i a l’escola. El títol ja és tota una advertència del que hi descubrirem, senzillament de com ens parla la natura. El llibre presenta dues parts: una de poemes i l’altra de narracions, però aixó no vol pas dir que la poesia no estigui present en les dues parts. La darrera estrofa del primer poema  és tota una profunda reflexió de vida: “Mon cor, que és de terra,/ guarda una llavor./ Si ara non s’erra,/ en puja una flor”. Mentre la lectura t’acompanya t’obre els ulls i et fa veure d’on i com surten les flors. Molt emblemàtic el poema ROSER DE BOSC: “ Vull la rosa d’englantina / o la d’un roser caní / ben guardada per l’espina / i desclosa a mig camí”. I tot el llarg de la primera part esdevé un descobriment de plantes i flors, qua totes amb els seus colors, formes i olors donen a l’ésser humà la raó de perquè es la flor més bella de l’univers. Però altres flors tenen molt de protagonisme en la vida de les persones, com ens ho diu en la darrera estrofa del poema taula vella: “Vella taula que ara és santa./ Taula que en tornar al seu lloc / es veu que el pes no l’espanta / i no cal tirar-la al foc”. La vellesa manifesta la seva saviesa i solidaritat per fer florir les plantes joves del jardí de la vida. Però la segona part del llibre esdevé una altra joia de la dedicada a la naturalesa vegetal i animal i amb moments intensos de l’ésser humà. Parla d’ocells, peixos, del fred i el calor i per damunt de tot de la grandesa de la vida humil i senzilla del camp com la del conte EL NEN QUE NOMÉS SABIA DIR NO, una gran lliçó humana de la grandesa del desvalgut sense ningú que amb humilitat i senzillesa sap guanyar-se l’amor d’una noia de ciutat donant un tomb a la vida dels dos i una lliçó de la grandesa de la humilitat del camp davant la supèrbia de les grans ciutats. Senzillament un llibre que no sé si serà un bestseller però tinc molt clar la gran qualitat de persona i de pedagog, difícil de que la superi l’escriptor, del seu autor i li desitjo que almenys l’iguali. És un llibre que més enllà de passar una bona estona fa sentir els batecs de la naturalesa que el cor comparteix.