VESPRES, de Francesc Circuns Margarit

 

La seva lectura m’ha portat a una interiorització de la veritat de l’ésser humà donant-se la mà amb la natura. La nit com a protagonista ha esdevingut el teatre de les variades i enriquidores relacions integradores. La nit com a protagonista amb el dia com a receptor de les bondats viscudes. I com és lògic no hi podia faltar la pedagogia del silenci amb la col·laboració de la llum. La foscor és al silenci, el que la llum és a la veritat. Un poemari que esdevé una veritable filosofia de la vida amb les conseqüents diferències. La divisió del poemari en tres parts palesa el protagonisme del sentiment donant la mà a l’enteniment. El 3 el nombre perfecte. 1.- TOTES LES NITS. 2.- TOTES LES OMBRES. 3.-TOTS ELS SOMNIS. Les nits, totes sense excepció, són l’escenari, siguin tranquil·les o revoltades, acullen els desitjos amb els seus fruits. Les ombres, la metàfora de les idees i de les passions per acabar amb els somnis que són la simbologia de la veritat personal. “Mort quotidiana de cada dia / et recordarà un nou despertar”. Una expressiva metàfora del que significa el temps en les dues manifestacions de foscor i llum, totes dues hàbils i necessàries per crear la veritat humana. Quan el dia mort, s’acaba, la nit es fa poesia. L’ésser humà no perd la seva capacitat creativa. I amb les ombres, totes les nits, “vesteixo paraules noves amb el retorn a la vida”. El dia, símbol de la vida, i la nit, símbol  de la mort, però dia i nit, vida i mort són indispensables per existir. I aquest moviments d’ombres en totes i cadascuna de les nits és propicia l’arribada a l’infinit. I els versos finals del poemari són no una declaració sinó una filosofia: ”Tots aquests materials /-nobles i mesquins-/ amb els que està feta la vida /amb els que està fet l’amor”. La vida és vida si l’amor és amor.

M’EXPLICO (De la investidura a l’exili).

 

En ACTE DE SOBIRANIA, comiat de Lluis M. Xirinacs hi va escriure: ”Una nació mai no serà lliure/ si els seus fills no volen arriscar / llur vida en el seu alliberament i defensa.” Carles Puigdemont ha arriscat i arrisca. Només cal llegir, per saber com, el llibre, títol d’aquest comentari. I llegint-lo m’he convençut de la il·legalitat del procés per no haver complert abans els articles 9 i 14 de la Constitució espanyola. L’article 9 amb els verbs PROMOURE, REMOURE i FACILITAR explica el procés que s’havia de seguir abans de fer cap denúncia i començar un judici. I l’article 14 afirma que no hi pot haver “cap discriminació per raó d’opinió, opinió que s’ha falsejat. Carles Puigdemont amb la col·laboració de Xevi Virgo, periodista, explica el calvari que li va tocar viure els anys 2016 i 2017, calvari que l’aconsellà exiliar-se. El comportament de l’estat i de la justícia espanyoles obviaren el diàleg decidint-se per la persecució, creant l’estat d’alarma que volien a Catalunya. És un llibre que haurien de llegir els membres del jurat del procés i molt més, quan testimonis com el President del Govern Sr. Rajoy les seves respostes eren un no sé, quan és el primer que ha d’assabentar-se abans de donar les ordres d’envair policialment Catalunya, culpable dels desordres que necessitava per donar fe de la seva democràcia. Rajoy no ha estat mai amic de Catalunya com ho palesà ja essent ministre demanant-ne signatures contra la política i productes catalans. I aquesta norma de credibilitat el Tribunal la va donar per bona. Llegint el llibre i recordant fets me n’adono de la vulnerabilitat del judici quan les forces d’ordre enviades amb força temps d’antelació, foren incapaces de trobar les urnes i incapaces de saber la taula on es va depositar el  vot. Dissortadament el president no va patir problemes només per part de l’estat sinó també per culpa de catalans i partits aliens al sentit democràtic que s`ha de defensar en un judici. El Tribunal no va tenir en compte els drets constitucionals dels ciutadans menystenint les lesions patides, algunes greus com a resultat de l’incompliment per part de les forces de l’ordre de l’article 15 que diu: ”Tothom té dret a la vida i a la integritat física i moral, SENSE QUE, EN CAP CAS, ningú no pugui ser sotmès a tortura ni a penes o tractes inhumans o degradants”. La pèrdua d’un ull no fou tinguda en compte, més aviat, valorada positivament; els avis i àvies llençades a terra, no tenen importància i entren a formar part de la normalitat justiciera. I podem allargar els greuges que amb tota seguretat seran amb el temps la vergonya internacional de l’estat i l’assoliment de la independència. Llegint el llibre de Carles Puigdemont hom s’adona de la pobresa democràtica de l’estat espanyol. I molt més quan tot els esforços de la justícia espanyola reclamant els sigui lliurat, han estat un fracàs. Soc dels convençuts que Catalunya serà independent perquè la democràcia imposarà la seva llei. Li agradi o no a la política espanyola, la política de l’independentisme català no li negarà mai la mà estesa d’exercir els seus democràtics. El NO puedo i NO quiero del Sr. Rajoy serà la vergonya política d’un estat que volia ser respectat sense respectar ell als altres, com ho palesen declaracions de polítics espanyols. De la investidura a l’exili i de l’exili a la independència de Catalunya i personalment m’agradaria que continués sent-ne el president, Carles Puigdemont.

VIURE AMB MENYS PER A VIURE MILLOR

 

El quadern 214 de Cristianisme i Justícia desenvolupa el tema de la següent pregunta: El sistema econòmic capitalista actual és compatible amb els valors ecol·lògics? La resposta es fonamenta en unes paraules del Papa Francesc a Bolivia, dient que cal reconèixer la necessitat d’un canvi. Canvi basat en les tres reflexions següents: 1.- Van bé les coses quan tanta gent no té feina, no té drets i veuen ferida la seva dignitat? 2.- Van bé les coses amb tanta guerra i tant fratricidis? 3.- Van bé les coses quan no es respecta la terra i el medi ambient? Tres preguntes que acusen directament al creixement sense límits del capitalisme. Respecte al tema aquest, és molt aclaridora la injustícia  que les següent.s paraules denuncien: “El PIB i la renda disponible s’estan desplomant. Tanmateix, i com ha passat en altres crisis, la pèrdua no és la mateixa per a tothom. El 10% de la població més pobra veurà com la seva renda cau més d’un 20%, mentre que el decil més ric tot just si ho farà un 2%, deu vegades menys. Una bretxa que s’accentua si ens fixem en els milmilionaris espanyols. Es tracta de 23 persones, 18 homes, la fortuna dels quals va créixer en 19.200 milions d’euros els primers 79 dies de la pandèmia”. La injustícia històrica és prou evident, si bé, la filosofia econòmica ho embolcalla amb el consum, consum sovint provocat per elements innecessaris que es presenten com bons pel progrés del benestar. I la situació actual de la humanitat és prou evident de la injustícia social provocada per l’enriquiment d’uns pocs. Hi ha solucions? La revolució ve del sud, diu el quadern. Una porta per nom UBUNTU, és una filosofia de l’Àfrica austral que difon i promou la idea d’interdependència i vincle universal de tota la humanitat. El lema és: ”jo sóc perquè tu ets”, i el propagador fou l’arquebisbe i Nobel de la Pau Desmond Tutu. L’altre moviment porta per nom SUMAK KAWSAY, que significa “bon viure”. Es basa en tres fets: 1.- moviments indigenistes, 2.-descrèdit de l’estat nació i 3.- reforma de la Constitució de l’Equador i Bolívia. Es tracta d’una filosofia de vida basada en l’harmonia amb la comunitat, els altres éssers vius i la naturalesa”. Moviments que concorden amb les paraules del Papa Francesc. ”Si realment volem un canvi positiu, hem d’assumir humilment la nostra interdependència, és a dir, la nostra sana interdependència. Però interacció no és sinònim d’imposició, no és subordinació dels uns en funció dels interessos dels altres”. En una paraula el món necessita una filosofia netament humana en la persona digna com protagonista. Certament com diu l’adagi castellà molta gent dirà, “que largo me lo fiais” i per tant no hi ha res a fer. Urgència d’una nova cultura truca a la porta. La obrirem tots?