Un problema
teològic però molt humà desenvolupat pel quadern 192 de Cristianisme i
Justícia. La centralitat gira a l’entorn de la doctrina del Papa Francesc sobre
el matrimoni i les conseqüències del casament dels divorciats. Un tema que
contrasta amb el de la riquesa en l’evangeli perquè Jesús pràcticament no va
parlar del matrimoni i sí va valorar els problemes de la riquesa de cara al
regne del cel. El quadern fa un estudi documentat provocat per la postura de
cinc cardenals contraris al pensament del Papa Francesc, amb la publicació d’un
llibre en el que palesen que ells tenen la veritat davant la feblesa teològica
del Papa. Una postura, la dels cardenals, que personalment penso contrària a la
fe sense llegir els missatges del temps. Malauradament aquest enfrontament es
base en l’apartament de la doctrina del Concili Vaticà II que obrí la porta a
una apertura de l’ Església al món. El
problema es deu a una defensa de la veritat sense tenir present la misericòrdia
i el perdó. És el problema que la llei és intocable i les persones que no la
compleixen pequen. Francament hi he trobat una manca de respecte a la
llibertat, quan el comportament de Crist es basava en el perdó i la recuperació
dels pecadors. El problema del matrimoni dels divorciats no era tal problema
per l’església ortodoxa que el reconeix amb el subsegüent dret de rebre els
sagraments del perdó i l’Eucaristia. La lectura d’aquest quadern m’ha portat a
considerar la urgència que té l’Església d’estar a l’alçada dels temps actuals.
Adaptar-s’hi no vol dir renunciar, tot el contrari, vol dir conèixer amb més
profunditat la importància de la veu de la gent davant els problemes que els
nous temps li plantegen i la religió no és cap excepció. Pensant en el Papa
Francesc m’he convençut que és un missatge de Déu perquè l’Església pensi més
en les persones i no tant en la llei perquè quan hi ha amor, la llei hi sobra.
Més caritat, més solidaritat i la llei
que estigui al seu servei.
El Quadern de
Cristianisme i Justícia n.220 denuncia la situació política i social d’Haití en
base al terratrèmol patit el 12 de gener de 2010, que provocà la pregunta de
Hillary Clinton. La política patida ha esdevingut més devastadora que el fenomen
sísmic. I l’autor acusa com un responsable directe els EEUU d’América i
concretament a Bill Clinton. La independència d’Haití assolida per la revolta
dels esclaus, que palesà la capacitat productiva dels seus habitants, obrí els
ulls de les grans potències que hi veien una possibilitat de domini si assolien
controlar la producció de sucre, com havien controlat els productes d’altres països
sud-americans. I flou precisament Bill Clinton culpable de la pobresa resultat
de la seva intervenció presentada com un aliat fiable. I l’altre botxí de
la riquesa d’Haití fou la república
francesa arrel de la revolució amb el
lema “llibertat, fraternitat, igualtat” que esperonà els esclaus i convertí l’esperança
en una renovada esclavitud, no només en el tema econòmic sinó també en el
polític. I Haití a partir de la seva independència de signe treballador i creatiu, gràcies a la suposada ma estesa
estrangera ha esdevingut un estat en fallida. El quadern 220 el considero una
denúncia de la política mundial amb el lema tot si val encara que amb el domini
esclavitzi al dominat. La situació actual d’Haití és una advertència de a
necessitat que té la convivència humana de respectar i entendre els altres des
de la verdadera amistat i no com va fer Bill Clinton reconeixent la seva errada
sense fer res per reciclar-la. M’ha cridat l’atenció que una publicació de
doctrina religiosa hagi denunciat amb la força de la història l’egoisme per
dominar-la. Les relacions amistoses de les grans potències no són una assegurança
de benestar. I la història d’Haití es repeteix. Què fa Espanya amb Catalunya?
És molt alliçonador el paràgraf que dona entrada al capítol de COM SORTIR
ENDAVANT. Meditem-lo: “Un passat colonial com a herència i una guerra com a
ferida; un deute amb França com a llast i l’ocupació estatunidenca de càstig.
Els Duvalier i els seus seixanta mil morts. Les ingerències contra Aristide.
Una corrupció i una desigualtat encara vigents, que se sumen als colossals
fraus en l’ajuda desprès del terratrèmol. Incultura, epidèmies com el VIH, infraestructures
eficients, ja no per comunicar la gent, sinó per procurar aigua potable. Un
avís des del pensament religiós contra el fenomen polític que controla el món
en l’actualitat.
