divendres, 5 de febrer del 2021

HISTÒRIA D’UN CRIT, de Joan BonaNit

La seva lectura ha desvetllat en la meva ànima un seguit d’emocions que els meus ulls regaven amb les seves llàgrimes. És una lectura obligada, penso, de les persones contràries i enemigues de la independència de Catalunya per descobrir la veritat dels sentiments de poble i de germanor, també, universal. Soc conscient que no totes les persones que es diuen catalanes són independentistes i els hi aconsellaria la lectura d’aquest llibre que els hi obreria els ulls del que significa la paraula llibertat. I llibertat és corona d’independència. Però a qui aconsellaria la seva lectura amb la meditació corresponent és als components del Tribunal Suprem, que com autoritat que són tenen el deure segons la constitució de PROMOURE, REMOURE I FACILITAR els drets de les persones i un d’ells és pertànyer a un poble, i aquest és Catalunya. Segons la Constitució que han de PROMOURE? L’anàlisi de les opinions que fan desitjable la independència d’una manera pacífica que fou manipulada pel president del govern envaint Catalunya de policia sense la qual no hi hauria hagut incidents, que era el que desitjava el govern, sinó perquè tanta policia. I va dir NO desobeint la Constitució. I el Tribunal no tingué en compte aquesta desobediència. REMOURE, amb aquesta paraula la Constitució exigia a uns i altres valorar les diferències, que no es feu i no per culpa dels independentistes que acceptaven el resultat democràtic del vot, resultat que el president no va acceptar havent organitzat ell les votacions. Aquesta és la democràcia i la veritat del govern del PP en aquells dies. Tampoc van facilitar cap moviment democràtic per arribar a un consens. Davant d’aquestes consideracions, què significa el crit BONANIT?  La fe d’un poble que respecta i defensa els seus líders que sí el van escoltar, cosa que el govern de l’estat no va fer i la Constitució en l’article comentat li demanava. HISTÒRIA D’UN CRIT és un llibre que continua la filosofia de llibertat dels llibres escrits pels polítics empresonats i que estic convençut que davant del món són argument de la seva innocència. Només hi faltava la resposta del ministre rus d’exteriors, Sergi Lavrov, al ministre Borrell demostrant-li la seva hipocresia d’exigir-li en nom d’Europa la llibertat de l’opositor rus, quan Europa no ha fet res per alliberar els presos polítics catalans.