Reflexió independentista sobre els Jocs 2012

Òbviament aquesta reflexió té per punt de mira la representació espanyola. Una representació que vol ser i en la realitat no és. Reconec que no m’és fàcil ser objectiu, però els números són els que són i un altre tema rau en la possible dificultat de conèixer la interioritat de les persones. Les medalles assolides em donaran la clau. 17 en total, ( 3 d’or, 10 d’argent i 4 de bronze). Penso que donen una idea prou exacta de la pell de brau. Encara que predomina força el miratge. Davant d’un estat centralista, les medalles són bàsicament perifèriques; davant d’un estat aferrat a la unitat d’Espanya, les medalles representen una pluralitat nacional; davant l’orgull i la prepotència, les medalles aconsellen respecte. Les individuals en la seva majoria són perifèriques, Catalunya, Mallorca, Euskadi, Galizia i Andalusia i les d’equip están farcides de catalans i catalanes. La representació catalana, aproximadament un terç, minoritària, esdevè majoritària a l’hora dels guardons de metall. A nivel d’esports d’equip, llevat del bàsquet, les assolides ningú les esperava, només les jugadores s’ho creien i per a més inri les menys recolzades econòmicament i informativa. A l’hora dels èxits tothom s’hi apunta. Quina hipocresía! És aquesta una lliçó a desenvolupar en la filosofía política de l’esport. La política esportiva té molt a reflexionar en profunditat davant els ( diguem-ne) fracassos del futbol (declarat finalista gairebé dogmàtic i a la primera de canvi cau eliminat sense fer cap gol) i l’atletisme, l’esport rei de les Olimpíades. Fracàs per manca de medalles, no per manca d’il·lusió dels esportistes. El fracàs és més de programació que de realització. I en aquest punt penso que tambè cal una anàlisi verdadera sobre els resultats del bàsquet amb les sospites provocades.

Els resultats espanyols dels Jocs de Londres són un potent avís al centralisme que juga en contra i un reclam d’atenció al pluralisme que juga a favor. Les estructures esportives de l’esport hispà han de meditar seriosament, a la vista dels resultats, com n’és de regressiva la unitat exclusivista i de quina manera recolzen les seleccions no acceptades les medalles assolides per els i les esportistes catalanes. La meitat de les medalles les han guanyades esportistes de Catalunya i algunes perifèriques els i les guanyadores s’entrenaven en instal·lacions catalanes. La filosofía centralista i els Jocs de Londres encara m’han fet més independentista.