FESTA MAJOR AL PLANETA AIGUA

“l’esperit de Déu planava sobre les aigües” (Gen. I,2)

 Infinits el silenci i la foscor,

la veu de l’esperit les converti en deus d’aigua

i nasquè la immensitat.

La terra i l’aire saluden la nova companya.

L’esperit ha modelat el món amb

aigua, aire i terra.

El món era trist

i amb el pinzell de la paraula

agermana la foscor i la llum.

Foren un regal de l’alè celestial

les seves fonts,

sol, lluna i estrelles.

L’aigua, com un mirall,

abraçava tota l’obra creada.

“Que hi hagi un firmament enmig de les aigües,
per separar unes aigües de les altres” (Gen.I,6)

 Les aigües embolcallaven el món.

Dialogant amb el cel i la terra

les aigües descobriren la comunicació.

Sense paraules

aigua, aire i terra

s’entenen,

riuen les diferències

i no poden existir separades

 “El rierol de Déu desborda d’aigua,

així prepara els sembrats” (Salm LXV,10)

 L’aigua, amb les carícies dels vent

corria generosa pels plecs de la terra.

La terra tenia sed

i xuclava delerosa.

Les entranyes xopes de la terra

generen vibracions que envegen  sol i estrelles.

La terra somriu a l’aigua i al vent,

el somriure es torna rialles,

les rialles volades d’ocells

i músiques que les plantes arrenquen del vent.

L’esperit que planava sobre les aigües

ha modelat l’obra d’art de la natura.

“Serà (l’home feliç) com un arbre que arrela vora l’aigua” (Salm I,3)

 Les plantes amb les seves fulles verdes

i amb les flors

gaudien remors d’aigua

que tiges i branques anhelaven.

Vora el riu

un dia lluminós

hi va crèixer un arbre que camina.

Les nits, la llum de les estrelles

retrata les petjades del seu passeig.

La lluna, encantadora,

fa trobadissos dos arbres caminadors.

Les seves branques s’abracen,

les seves fulles, ulls que enamoren,

els seus fruits, besos que estimen i creen.

L’esperit que planava sobre les aigües

bastí el Planeta Aigua

sobre quatre elements fonamentals:

aigua, aire, terra i vida.                                                                            

 “Cada aiguat en crida un altre,

quan les fonts del cel bramulen” (Salm XLII,8)

 El Planeta Aigua està orgullós

de la seva reina i capitana.

Fonts, rius, mars i oceans

reciten, canten, salten i ballen,

avui, amb afecte,

demà, amb desgana.

És el rol dels seus sospirs,

el somni teatral d’un devenir clamorós

fer del drama l’espill de l’existència.

Flora, fauna i humanitat

omplen les butaques del teatre,

aplaudeixen, s’ho passen bé,

xiulen, massa aborriment,

fugen, els havia decepcionat.

 “Em fa descansar en forats deliciosos,

em mena al repós vora l’aigua” (Salm XXIII,2)

 La humanitat llegeix embadalida

el programa escrit sobre les ones de l’aigua.

Petits rierols donen vida a un jardí,

curull de bondats i fruits de vida.

L’aigua pesigolleja els peus

mentre fa frisar les mans.

Un repós, prop del riu,

desvetlla el desig més gran.

No han llegit prou bé el programa

i s’han equivocat de petó.

Estaven a la línea de sortida

no davant el portal d’entrada

al Jardí infinit i etern.