RES EN RATLLA, de Judith Cobeña i Guàrdia

La primera sorpresa, quan vaig tenir el llibre en les meves mans fou, el títol. Sorpresa que és una de les constants en el món cultural i social de la Judith. Certament és sorprenent. D’antuvi el vaig relacionar amb el joc “tres en ratlla” però no, en ratlla, res, però tot té un sentit perquè en la vida de les persones allò veritablement important és ser. La seva poesia és essencialment vitalista amb un diàleg entre la vida i la mort. La vida i la mort no estan en ratlla, són una presència constant en totes les situacions per insignificants que siguin. La metàfora del mar com el marc de la vida ens recorda el moviment de les ones i els seues efectes que traduïts en sensacions humanes ens comenta que “silenci,/ és el brogit de l’onatge / que vetlla el meu respir / apaivagant-me l’ànsia. / Mar i dubte.” Les sensacions hi són però els seus efectes hi són, com el mar, que és la vida, i el dubte, que és un  procés i el moviment de les ones. Cada poema és una reflexió, conseqüència de la filosofia de l’escriptora, com ho palesa aquest poema  O NO  “Caminar per asseure’s / al tall del precipici / al rompent de l’onada / a la via del tren./ Aquí s’acaba. / O no.” Un pensament existencialista que lliga perfectament amb el poema citat anteriorment. Cada poema és sorprenent i, a vegades, desconcertant perquè, a primer cop d’ull, dóna impressions contràries, però sempre tenen un fil conductor. La vida és una realitat que es mou girant en l’eix vida-mort. Un moviment de la constel·lació solar de la vida amb multitud d’astres, estrelles, asteroides en forma d’emocions, passions, veritats i mentides. La poesia és, en el poemari de Judith Cobeña, una constel·lació vital.