Espanya – Rep. Txeca 1 – 0

El partit de referència palesa abastament que en el futbol professional allò que interessa és guanyar, el com són fogues d’un altre paner. He vist per tele el partit i francament no és un partit que per joc fassi història  i si en fa serà pel resultat. I per a mi personalment allò millor de tot el partit és que el gol l’ha fet el jugador més odiat per Espanya. Catalunya li ha donat la mà a Espanya per no fer el ridícul. El partit l’he trobat avorrit i sense idees. El control total de l’equip de la Federació Espanyola no és senyal d’un gran joc si no d’un no saber com atacar davant una defensa que anava a totes. La sort li fou favorable a la selecció hispana a l’arribar el gol al minut vuitanta set del partit. Una sèrie excessiva de passis creaven avorriment i facilitaven la tasca defensiva dels contraris. Les jugades, que semblaven buscar el gol, no trobaven mai la porteria i les poques vegades que la trobaren el porter estava on havia d’estar. Francament no vaig veure sentit creatiu en l’equip espanyol. Si tenia algun sentit era facilitar la defensa al contrari. I poden estar contents els hispans perquè si una de les poques jugades de perill que els txecs van portar a la porteria espanyola s’hagués traduït en gol, amb tota seguretat que haurien perdut el partit. És molt fàcil dir que quan la pilota no val entrar no hi ha res a fer. Quina manera més simple de confessar impotència. És d’esperar que els partits futurs l’espectacle futbolístic sigui un espectacle esportiu qualificat, perquè partits com el que comento no fan afició per més que es victoregi la victòria final que per a mi no és merescuda, perquè per joc de sort els contraris d’haver guanyat també ho haguessin merescut. Senzillament li vaig trobar en falta creativitat amb un excés de tècnica innecessària per improductiva.