La meravella del cos humà

Les diferències en la humanitat  tenen en el cos de la persona una de les bases analítiques significatives. I l’esport un mesurador extraordinari. I el Jocs Olímpics l’anàlisi global. Els Jocs Olímpics, al marge de les possibles corrupcions, m’han convidat a valorar la meravella que és el cos humà. El sol fet de ser definidor de la persona ja li dóna transcendència però el formar part d’un tot amb l’esperit del ser humà el catapulta a límits d’infinitud. El cos en ell mateix és una escultura excepcional però la possibilitat de crear amb postures i expressions innombrables crea una exposició d’art de dimensions mundials. I els Jocs Olímpics esdevenen una oportunitat extraordinària per gaudir aquesta exposició. El fet de ser escultures escollides i esportivament treballades afavoreix una creativitat inimaginable d’imatges perquè tots els esports són font d’inspiració. Verdaderament l’esport és un gran estudi artístic del cos humà, però aquesta obra d’art és possible en les diferències gràcies a l’aportació de la psique. Cada modalitat esportiva és un obrador artístic amb personalitat pròpia. Els esports individuals són

sense cap mena de dubte els més creatius i els col·lectius hi aporten cocreativitat, una imatge col·lectiva. Però el goig de visionar l’exposició és superior si es presencia la modalitat esportiva en directe. És veritat que el cos té unes capacitats limitades, tot i que són moltes, però les escultures que es visionen son diferents si la sala d’exposicions és una piscina, unes pistes d’atletisme, un pavelló esportiu o la naturalesa oberta. I en una piscina les diferències les donen les diferents modalitats ja sigui natació sincronitzada, curses de natació, salts o waterpolo; i en atletisme si les curses són de velocitat, resistència o relleus. Les escultures dels esports d’equip ens donen la possibilitat de gaudir de la individual o col·lectiva. Allò que es verdaderament impactant rau en la relació ser humà naturalesa, ja

sigui aigua, aire i terra, com aquesta relació desemboca en una varietat tan rica d’imatges, riquesa que augmenta amb la creativitat de cada esportista. Quan penso sobre la creativitat artística de l’esport m’entristeixen totes aquelles manipulacions que fan de l’esportista un ninot de l’egoisme vingui d’on vingui la manipulació. I també m’entristeix al comprovar que el programa educatiu de les nacions no li donen a la pedagogia de l’esport el temps i la formació indispensable perquè assoleixi els seus objectius. Òbviament que les competicions són les exposicions ideals per demostrar els treballs realitzats, però també ho que  molts esportistes es queden pel camí per culpa d`objectius que obliden que l’esport és un factor de convivència, de la gran obra d’art que hauria de ser la humanitat en cada moment. Però malgrat tots els inconvenients el cos humà és una meravella de la naturalesa. I l’esport ho fa palès.