Els esdeveniments culturals no han de celebrar-se
necessàriament amb assistències massives per esdevenir importants i qualitatius.
Són moltes les grans obres que han començat en silenci. El darrer esmorzar de
forquilla de CLARIANA els visqueren quatre persones, l’organitzadora, el ponent
i dos assistents i sense adonar-s’en el diàleg s’allargà tres hores i escaig. Sembla ser que el tema
era un xic tabú. Falta cultura de la mort i precisament perquè la cultura de la vida és massa feble. Però
quan la centralitat de la trobada rau en el suïcidi encara esdevé més espinosa
l’assistència. En la meva qualitat de ponent puc afirmar, que respectant totalment
l’opinió de tothom, es van perdre un bon col·loqui, no per les meves paraules sinó
per la intervenció de les altres tres persones que fou extraordinària. El tema
era espinós però les opinions i suggerències exposades foren positives amb una
profunda base d’humanisme. Per què totes les accions humanes del signe que
siguin afavoreixen el diàleg, i el suïcidi oferta una gama molt àmplia d’opinions
que la societat del segle XXI hauria de tenir present. El punt d’arrencada és
fonamental: és un acte humà i com a tal pot presentar tot un ampli ventall de
criteris per una raó molt senzilla, perquè el concepte de la mort, el suïcidi ho
és, l’analitzen amb diferències lògiques segons la institució a la que pertany la
persona. Dintre del pensament religiós cal tenir present que les persones poden
ser creients, no creients, atees, agnòstiques i de diferents institucions
religioses, catòliques, cristianes, musulmanes, jueves, protestants, hinduistes
etc... i conseqüentment el barem per valorar no és el mateix per a tothom. I s’ha
de respectar aquesta diferència. L’acte de morir es presenta de múltiples
maneres, no totes mereixen la mateixa qualificació ciutadana i religiosa. Però dintre
de l’àmplia gama també existeix, encara que sembli mentida, el voluntari en
forma d’ofrena a Déu. I aquesta modalitat no és fàcil d’entendre i de valorar,
però hi és perquè té un fonament molt humà: ningú està obligat a viure
irracionalment. I quantes persones s’hi veuen obligades? Com tot acte humà
forma part dels deures dels responsables de la convivència humana, dels
polítics, dels religiosos, dels econòmics i de tots els que hi tenen a veure
amb la dignitat del ser humà. La presència del suïcidi, d’aquell que és
resultat d’una crisi emotiva, familiar, econòmica, depressiva, porta sempre un
missatge molt crític contra la societat perquè la convivència és injusta. Un
punt d’inici del col·loqui fou que la humanitat del segle XXI s’està suïcidant
perquè els responsables de la societat no compleixen amb les obligacions que
exigeixen els càrrecs que representen. És molt greu l’afirmació. L’existència
de suïcidis per culpa de depressions ho confirma. Encara que sembli impossible
el col·loqui analitzà la part positiva i la negativa del tema per trobar l’equilibri
que li urgeix a la humanitat del segle XXI.
Una exposició de Pedro Castaño és sempre diàleg
d’un profund humanisme i amor a la
naturalesa. El paisatge i les persones són la font de la seva inspiració. La
seva pintura, a l’oli i les aquarel·les, palesa un estil molt personal. De la
seva pintura m’encisa el tractament que en fa de la llum aconseguint que a la
pintura li dóni aquella nota íntima i musical de la que els arbres en són el
liceu i els ocells els seus músics i cantants. La llum, sovint mig amagada i, a
vegades, agermanada amb el groc i tonalitats del blau i vermell, contribueix a
un llenguatge més directe de les emocions que vol trametre. Un altre motiu ens
el dóna la pinzellada, una pinzellada generosa allargant la mà per compartir
amb una abraçada els sentiments que en aquell moment està vivint l’entorn del
paisatge urbà, rural i humà. El tractament del cromatisme és generós i d’acord
amb la idea central que vol expressar el pintor. La seva pintura, essent
realista no és fotogràfica sinó emotiva. Des del meu anàlisi la podria
catalogar com expressionista perquè primerament fa seu el paisatge natural o
humà, l’interioritza i quan l’ha paït generosament el trasllada a la tela i ens
convida a fer-lo nostre. La Sala Carles Sindreu de l’Ametlla del Vallès
presenta aquest més de març una mostra del treball de l’artista pintor Pedro
Castaño, nat a Extremadura i veí de Sant Fost de Campsentelles. Una exposició
que crea afició i estimació envers l’art.
