Absència religiosa dels diumenges

La celebració de les festes la gaudeixen les persones en l’us de la seva llibertat i consciència. En el món el sentiment religiós es viu desde diferentes religiositats. Però la centralitat sempre pertoca al ser humà. Perquè la religió hi aporta a l’humanisme transcendència i un futur de plenitud. Les diferents religions són oferta del camí a seguir. I en aquests oferiments n’hi ha alguns que són inacceptables per la manca de respecte a la dignitat de la persona. Reprimir la llibertat és bloquejar la dignitat. Accepto que l’objectiu de tota religió és l’assoliment de la vida eterna amb Déu. Però no puc acceptar aquelles religions que maten en nom de Déu. I em porta a pensar la imposició de normes sota penes molt greus. No entenc com l’Esglèsia condemna amb la pena màxima la no assistència a Missa els dies de festa. I molt menys quan Jesús li diguè a la Semaritana des d’avui no anireu al temple a pregar sinò que adorareu al Pare en esperit i veritat. Senzillament el  veritable temple de Déu és la mateixa persona. Ser veritat es fonamenta en el fet que cada ser humà és imatge de Déu i actuar en esperit és possible perquè Déu està en cada persona. Reconec que la filosofia humana més sublim l’ensenya l’evangeli. Però cal tenir cura, perque al marge de ser llibre inspirat o no, els evangelis els escrigueren homes amb totes les seves virtuts i mancances. I és veritat que en la seva lectura hi ha  passatges difícils de païr i de conjugar amb el primer i millor manament que és estimar als altres i és un grau superior el fet d’estimar els enemics. Si la religió té per llei bàsica i fonamental l’amor sense línies vermelles, els fets de caire religiós no poden manifestar cap signe d’odi. D’acord amb l’evangeli l’odi més cruel el va patir Jesucrist clavat a la creu i el va patir per ensenyar on estaven els límits de l’amor. Analitzant la convivència de força comunitats que s’auto-confesen religioses, cristianes o no cristianes, es descobreix que l’odi hi té unan presència massa freqüent. I és precisamement, perque la humanitat viu massa amb les portes obertes a l’odi, que una gran part de la societat viu d’esquenes a l’evangeli i no se sent religiosa. Malgrat tot, hi ha un fet que cal meditar i és que milers anys respecten la presència religiosa al món independentment dels seus enemics. Però penso que aquests  milers d’anys són un argument històric prou important per considerar útil per a la societat l’evangeli i la presència del cristianisme. Amb el màxim respecte a totes les religions que defensen la dignitat de l’èsser humà penso que la que millor programa de vida i convivència aporta és la basada en l’evangeli com a perfecció dels llibres de la bíblia. Les diferències existents són per a dividir o per a unir? La diferència és una condició natural del ser humà i té per objectiu la solidaritat que portarà a un model de convivència verídic i just. Les trobades entre institucions religioses, els milers anys d’història, són el camí cap a l’objectiu que Jesús diguè a la Semaritana i per aconseguir que la llei de la convivència més important, efectiva i afectiva sigui l’amor. L’amor és l’única facultat humana capaç de organitzar un model de convivènca en el que la religió i la política compleixin la seva funció. Els polítics poden estimar? Han d’estimar perquè primer de tot són persones i estan al servei de les persones. I com a persones estan sotmeses a l’objectiu fonamental de la humanitat, que la religió ensenya com assolir-lo respectant la política. En aquest respecte hi trobem les grans mancances.