QUI PROGRAMÀ EL CAMÍ DE LA MEVA LLIBERTAT?

Presento a l'amic/ga lector/a l'original sencer del llibre inèdit que explica el perquè sóc independentista català. Gràcies amic/ga per llegir-me.

Caminant cap a la independència del meu país, Catalunya

M’he fet independentista de gran

Tinc una edat que em convida sovint a mirar enrere i reflexionar sobre la trajectòria de la meva vida i sobre un punt concret, com he treballat el meu esperit independentista. Moltes de les actuacions en els diferents àmbits en què m’he mogut es deuen, sovint, més a la il·lusió que no pas a la reflexió. I quan hi penso arribo a la conclusió que aquella acció era jo i per tant el pensament i l’activitat eren una mateixa circumstància de la meva existència en aquell moment. Actuava perquè jo era l’actuació. No era una imposició perquè el meu comportament  és molt rebel. I tampoc un acte involuntari perquè me’l sento meu. En una paraula és la meva veritat. Superats els seixanta em vaig tornar més reflexiu. I estic molt interessat a fer una anàlisi de la meva trajectòria vital per conèixer com i per què en edat de jubilat defenso amb més força la independència de Catalunya i considero que és la condició que em falta per aconseguir la integritat de la meva personalitat. Crec indispensable la nota de políticament independent per ser totalment integral com a persona. Un pas més endavant, ho sento essència del meu ésser. Els sentiments són sovint els millors defensors de la veritat dels éssers humans.

No cal que certifiqui que l’objectiu d’aquest treball és defensar els drets de Catalunya a ser independent des de l’òptica d’una auto-reflexió de la meva vida. Com des del meu naixement fins avui s’ha desenvolupat aquesta consciencia, amb l’afegit d’haver-me manifestat manta vegades partidari de la independència de Catalunya amb un treball més exigent a partir de la celebració del mil·lenari i dels Jocs Olímpics de Barcelona. He de fer constar també que en aquesta mentalització hi juga un paper molt important l’esport.

LA MEVA INFANTESA 

Res feia pensar que el nou nat esdevingués un defensor de les llibertats de les persones i dels pobles. El meu naixement em condemnava a una cadira de rodes. Però la natura és una mestra extraordinària en dirigir les vides.  Els meus pares eren pagesos i els dissabtes tenien el costum d’anar al mercat de Vic. A pocs dies del meu naixement, el pare s’hi trobà amb un cunyat que també havia esdevingut pare dos dies abans. Mútuament es donaren la bona nova però el que per a un era tot alegries pel meu pare eren llàgrimes. El seu fill havia nascut invàlid amb la invalidesa que es coneix per peus de pinya. Els dos peus girats enrere. Mentre els dos homes comentaven la deformació dels peus del nen, l’atzar, la casualitat, jo penso que la providència a través de la natura, va començar a dir-hi la seva. Una senyora d’edat passava pel seu costat i escoltà les seves paraules. S’apropa als dos homes. Es presenta i els convida a anar a casa seva per comprovar el resultat del tractament d’un metge de Barcelona que operà el seu fill, que segons el que havia escoltat, tenia la mateixa deformació. Se’ls hi va obrir el cel. Els hi donà l’adreça del doctor i el pare arribà a casa amb un estat d’ànim més confortat. El metge de Barcelona, que si no recordo malament es deia Conill i Bufí i visitava al carrer Trafalgar, va posar mans a l’obra inmediatament. El tractament fou llarg. La primera fase, molt mecànica, obligar el peu a la posició normal, semblava positiva, però quan el nen començà a caminar els peus tornaren a girar-se enrere. A partir d’aquí no hi havia altra solució que la quirúrgica. Pel que el meu pare m’explicà la culpa era dels dos tendons d’Aquiles més curts i calia allargar-los. Que és allò que el metge va fer. I als cinc anys ja podia caminar amb certa normalitat. El problema del tendó d’Aquiles el vaig entendre millor quan a l’edat de més de setanta anys en una visita mèdica, el doctor va descobrir unes deformacions properes als dos talons i em va fer radiografies. Al veure-les es va impactar i preocupar. Aleshores li vaig comentar l’operació que m’havien fet de molt petit i entengué les petites deformacions. El metge que em va operar havia allargat els dos tendons i el material emprat passats setanta anys es cristalitzà amb l’advertiment de tenir cura dels moviments que si són violents poden afectar el tendó d’Aquiles. Gràcies al metge del carrer Trafalgar, he anat d’excursió, he pujat muntanyes, he  corregut en bicicleta i moto, he patinat, però no gaire, amb patins de rodes i de gel i he esquiat. El petit gran miracle de la medicina que va encaminar la meva llibertat de moviments.

LA INFANTESA DURANT LA GUERRA I DESPRÉS DE LA GUERRA     

La família dels avis, de part de la mare i els oncles, era una família molt religiosa. El mes de maig de 1936, poc abans d’esclatar la guerra, vaig fer la primera comunió a Collsuspina i durant la guerra anava a l’escola del poble. El professor era un capellà. I aquest capellà els dilluns venia a Can Torres, aquest era el nom de la masia, a dir missa i a confessar, si calia. No se celebrava els diumenges perquè a la casa de pagès era un dia de moltes visites ja que molta gent de Barcelona hi anaven a comprar queviures per a la setmana. Tanta era la gent que es donà el cas que només podia oferir naps. I a les darreries de la guerra molta gent s’emportava un sac de naps per a la setmana. L’oncle no els hi volgué cobrar mai, només els hi demanava que no malmetéssin els conreus. Aquesta imatge dels naps per menjar em va frapar moltíssim.

Hi hagué un fets que em van marcar molt. La crema de les imatges dels Sants, del mobiliari de l’església i de tot el que el foc podia destruir. Aquest fet, tenia jo 7 anys, em va gravar la idea dels bons i dels dolents. Òbviament els dolents eren els anomenats “rojos”, els que cremaven i mataven i els bons, els “nacionals”. Per complicar-ho més, a uns doscents metres de casa, una matinada van aparèixer morts a la cuneta dos capellans de Moià. Encara es feien més dolents. Una altra circumstància que incidí molt en la meva vida fou l´estada a casa d’un matrimoni d’Artès per amagar-se dels seus perseguidors. Ell havia estat davant el “piquet” d’afusellament, salvant-se de miracle. La meva consciència infantil anava emmagatzemant fets que definien el bé i el mal, els bons i els dolents.

A les darreries de la guerra, quan les tropes fugien en retirada, l’aviació franquista llençava paperetes amb el lema central de “España, una, grande y libre”. Recordo que quan el senyor d’Artès, amagat a casa, va llegir una d’aquestes butlletes exclamà: Ja ens podem preparar els catalans o una frase semblant. No la vaig entendre prou però vaig intuir que no s’apropava, amb la victòria dels nacionals, res de bo. Per complicar-ho encara més, amb els trets dels nacionals que s’escoltaven a poca distància de casa, l’oncle va amagar corrents un llibre català de la història de Catalunya perquè si el trobaven alguna persona estaria en perill. Un seguit d’impactes que s’entaforaven  en el meu cervell. Però també s’hi barrejaven contradiccions. Pocs dies després de l’arribada dels nacionals, a Collsuspina se celebrà a la Plaça una Missa d’acció de gràcies. Hi assistí tot el poble. Un detall em va quedar gravat, penso que més en mal que en bé, els soldats armats que rodejaven l’altar. No sé exactament què vaig pensar, però quelcom estrany hi notava.

Quan la normalitat facilitava el dia a dia, els nens i nenes tornaren a l’escola. I un bon dia el meu pare i el oncles decidiren que jo havia d’anar a Moià al Col·legi dels escolapis perquè el del poble ja no em podia ensenyar més. De casa a Moià hi havia 8 km., que en principi feia caminant en companyia d’altres tres o quatre nens. Més endavant el pare em va comprar una bicicleta, que em permetia poder dormir una hora més. L’hora d’entrada era les 8 del matí, hora que començava la Missa. Això volia dir que a les sis havia d’estar a punt. No em va anar gens malament des del punt de mira pedagògic. Era un alumne ben considerat pel professor, un dels dos millors de la classe que ens jugaven cada dia el primer lloc. A Moià em van cridar l’atenció els novicis i sembla ser que m’entrà la vocació de ser com ells. És veritat que la meva tia em deia molt sovint, que havia d’escollir una forma de vida tranquil·la degut al meu defecte físic, sortosament solucionat, però em deia ella que havia d’escollir una feina que fos reposada. I vaig decidir demanar l’ingrés a l’Escola Pia. Un dels primers a saber-ho fou el capellà del poble, que per cert m’apreciava molt hi havia aconsellat el meu trasllat a l’escola de Moià. I vaig tenir una primera decepció, que m’ha fet pensar més de gran que de petit. En aquells dies el bisbe de Vic feia les visites obligades a les seves parròquies. Durant la visita a Collsuspina el mossèn em va presentar al bisbe dient-li que ingressava a l’Escola Pia. I em va donar la impressió que no en feia cas perquè no anava al seminari de Vic. Com que aleshores no em dedicava a pensar, el desengany va durar poc. Però per a  mi aquest fet ha estat important amb un per què de resposta  negativa. Ingresso al Calasanziat d’Alella i l’impacte emotiu incrementa la meva consciència dels bons i dels dolents, consciència que refermà el Pare Director. Els “rojos” havien afussellat el seu germà que també era escolapi i per cert una persona capdavantera en el món de la radiofonia sense fils. La meva bona fe de nen de pagès  creia que tot el que deien el capellans era bo, s’incrementà i refermà. D’Alella al noviciat de Moià on el Pare Director era un Sant però em reservo si era un bon pedagog. La seva postura era la veritat. El cert és que la meva consciència cada vegada estava més dominada pel concepte de qui eren els bons i qui els dolents. Conscienciació que s’incrementà encara més a Irache i Albelda de Iregua amb els estudis de filosofia i teologia respectivament. El primers dia de l’estada a Irache no entenia per què un estudiant basc estava castigat i apartat de tothom. L’expulsaren per temes, penso, polítics. Aquest fet m’ha acompanyat sempre.  En una paraula jo creia cegament en la bondat del règim de Franco. Recordo en aquest sentit que durant l’estada a Irache vam rebre la visita del Superior General de l’Escola Pia, religiós hongarès, i una de les seves reflexions fou que Espanya era una nació privilegiada perquè tenia el General Franco. Però tant a Irache com a Albelda, el subconscient català no em va abandonar mai. I a Albelda em van castigar a demanar perdó de genolls, al mig del menjador a l’hora de dinar, perquè havia parlat en català amb un company que també era català. Aquest fet i d’altres  van, mica en mica, bastint el meu fons rebel.

ETAPA A PARTIR DE L’ORDENACIÓ SACERDOTAL.

Confesso que es va accentuar la meva consciència sobre el bé i el mal. Ordenat a l’Estadi de Montjuic amb motiu del Congrès Eucarístic de Barcelona tota la burocràcia  incrementà en mi la mentalitat de l’obediència als superiors perquè ells tenien la veritat. L’any 1952 vaig ser destinat a Puigcerdà fins el 1960 que  ho vaig ser a Mèxic, però mai hi he arribat. La meva vida va patir dues etapes, relacionades amb els dos directors. I ja no era tan crèdul i em vaig tornar més rebel. Les experiències viscudes, tant des de la vessant religiosa com social em van marcar. I allò que em va donar una altra visió de la vida fou l’esport i algunes petites incursions de premsa a Ràdio Puigcerdà, la Veu de la Cerdanya. La meva vida va descobrir dues condicions personals: l’esportiva i la literària. Però la meva rebelió no era independentista, catalanista, sí. Recordo que un dia un alumne em va dir a la classe que parlés en castellà, un dia que per alguna raó que no recordo ho feia en català. Li vaig contestar que a casa meva parlava la llengua que jo volia. No va anar més lluny.  I el tema de Catalunya des del punt independentista no em preocupava, ni m’ho plantejava. Recordo, que ja capellà, tornant d’unes exercitacions de Segòvia, amb un dominic parlàvem del Valle de los Caídos i jo li vaig dir que no hi estava d’acord. Em va replicar que si només representen mil pessetes per mort, un milió de persones mortes, i li vaig contestar que el millor monument que Franco podia construir eren habitatges pels familiars dels morts. Però els contraris continuaven sent els dolents. I el tema de Catalunya des del punt independentista no em preocupava, ni m’ho plantejava. Vaig trigar molt a fer-me’l meu. En l’estada a La Granja (Segòvia), el darrer dia estava parlant amb un altre capellà jove català, quan se’ns acosta un  mossèn d’edat, no recordo si ens va dir que era de Ciudad Real o Guadalajara, i ens va preguntar com ens havia anat i si ens havia agradat. I el bon home, sembla que amb esperit molt religiós, ens va preguntrar si haviem fet bons propòsits d’esmena. Ens vam mirar, vam somriure, i quedarem palplantats quan afegí, suposo que heu fet el propòsit de no parlar més en català. El que faltava. Aquest fet m’acompanya encara ara i la meva defensa de Catalunya s’accentuà i es feu cada dia més ferma. Quan ja havia passat per Vilanova i la Geltrú, Puigcerdà i Barcelona,  fou a Granollers on es va encendre la flama de la independència.

NOVA ETAPA EN LA MEVA VIDA

La meva vida a Granollers està marcada per cinc anys de docència a l’Escola Pia i per la secularització a finals de l’any 1969, començant un nou model de vida en la societat civil. L’any 1971 em vaig casar amb Maria Vidal i Julià, una dona extraordinària afectada d’una malaltia reumàtica que l’invalidà greument. Els vint-i-cinc de convivència van ser molt positius i amb ella vaig aprendre el veritable sentit de la vida i a entendre les persones malaltes de malalties degeneratives. I encara que sembla inversemblant vaig comprendre millor el significat de la llibertat. Saber ser lliure malgrat les dificultats de tota mena. Estimava Catalunya com bona catalana però sense implicacions polítiques. Però respectava les meves. L’any 1974 vaig entrar de professor a l’EMI, Escola Municipal de Treball, Formació Professional. S’hi havia format un grup de caire politic (EID) i em van captar per formar-ne part. Succeí que l’any 1976 vaig ser nomenat director de l’Escola de Treball i director de la Revista Setmanal COMUNITAT CRISTIANA. En el número de juny de 1976 vaig publicar una entrevista al grup EID, format el novembre de 1975 i a la meva pregunta de quin és el vostre objectiu, em van contestar: “El nostre objectiu consisteix en l’entrada del màxim nombre de regidors, amb esperit de trencament democràtic, a les properes eleccions municipals.” El tomb vers la política en la meva vida era ja prou clar. En l’editorial del 24 de juliol de 1976 escrivia: “La llibertat de les persones és un dret natural. Sens dubte de cap mena aquesta qualitat és l’origen de les diferències existents avui al món. I les diferències creen tota una problemàtica vivencial. La mateixa constitució de l’home exigeix la realitat de diversos camps on poder manifestar la riquesa, per qualitat i varietat, de les activitats humanes. Trobem el camp religiós, el polític, el cultural, el social. Tots ells estan al servei de l’home i no al revés. Les seves funcions giren entorn la formació, enriquiment i enfortiment de la llibertat personal. Només els pobles que respecten la llibertat dels ciutadans caminen vers l’assoliment de l’ideal de vida. Aquest caminar, fonamentat en el respecte, descobreix diferents aspectes, diversos camins, distintes maneres de caminar, divergències que cerquen totes la mateixa finalitat”. Havia començat una apertura que no era ben vista pel sector més fonamentalista de l’esglèsia. Jo allargava la mà al diàleg i així ho vaig fer fins el dia del trencament. Per exemple no aprovaven la publicació d’articles de Josep Homs, com el titulat LA JOVENTUT I LA POLÍTICA. Josep Homs era un exalumne meu i militant d’esquerres. M’acusaven que volia convertir la revista religiosa en comunista. S’apropaven les eleccions municipals i dissortadament qui havia de ser cap de llista socialista JOAN CAMPS I GIRÒ caigué ferit de mort inesperadament. I li vaig dedicar el número del 27 de novembre de 1976 amb signatures de totes les tendències polítiques, culturals i religioses. I vaig començar a implicar-me en política sense afiliar-me a cap partit. Recordo que en les primeres eleccions municipals, jo era el número cinc de la llista que es presentava amb les sigles d’ERC, però la base la formava el BEAN  amb l’inspiració de Lluis M. Xirinacs. No es va aconseguir cap regidor. Però el meu cuc polític, la política m’agrada, cada dia tenia més força amb el vist i plau de la meva esposa, que l’únic que em demanava era no ser militant de cap partit. En la campanya de les primeres municipals vaig tenir una breu intervenció en el míting del PSUC, amb Solé Tura com orador principal. La meva presència tenia per objectiu defensar els drets de tots els partits, també el comunista, a ser votats. Tenia les meves simpaties pel PSUC fins col·laborar amb la secció d’esports del partit. S’estava treballant en l’elaboració de la Llei de l’esport i vaig tenir alguna reunió amb responsables del partit a Granollers i a Barcelona.

 I va crèixer la meva consciènciació independentista amb dues oportunitats: la celebració del mil·leni de Catalunya i els Jocs Olímpics de Barcelona. Aquell sentiment català que m’havia acompanyat sempre esdevingué una veritable foguera. El coneixement del món de l’esport penso que ha estat molt important en mi per fer-me adonar què vol dir ser català. És veritat que un dels esports que més em va impactar els anys seixanta fou l’hoquei sobre patins, campió del món força vegades, però no el fet de ser campió sinò la circumstància que els jugadors d’aquest equip campió eren jugadors catalans i només catalans. Em va començar a fer forat la idea catalanista. I jo vaig ser amic d’alguns d’ells  i en particular de Tito Mas. En aquesta relació s’hi produí un fet del que n’estic molt satisfet. Mai em vaig aprofitar de l’amistat de l’entorn de Joan Antoni Samaranch a favor meu, que ho podia haver fet. Joan Anton Samaranch m’atorgà la medalla de bronze de l’Ajuntament de Barcelona al  mèrit a l’esport escolar i l’única relació tinguda fou el rebre de la seva mà la medalla. Malgrat aquesta circumstància, avui dia, per a mi Samaranch és una persona “non grata”. És seva la responsabilitat que Catalunya no tingui Seleccions Catalanes i tingui la porta tancada per tenir un Comitè Olímpic Català. Amb una Catalunya Independent en gaudirem. I fou precisament el coneixement del món de l’esport que desvetllà el meu subconscient independentista i enfortí la meva consciència. I els meus primers passos foren en el món del periodisme aficionat escrivint articles per a revistes locals. Fou en la revista GOL, de Granollers, i també PUBLIJORDI on vaig començar a defensar les Seleccions Catalanes i el Comitè Olímpic Català. Però no només fou l’esport, sinó també la cultura al fer-me soci d’Òmnium Cultural i al demanar-me, la segona quinzena dels anys 80 del segle passat, el Sr.Ramon Casanovas formar part de la Junta de la Delegació Comarcal de Granollers per treballar el tema del mil·lenari de Catalunya. L’esport i la cultura foren els veritables psicòlegs i pedagogs que m’obriren els ulls i em feren adonar què vol dir ser “català”. I Ramon Casanovas en les converses particulars hi tingué molt a veure i d’una manera molt directa el seu exemple, un model de persona que és catalana, se’n sent, hi creu, hi està i hi actua. Reconec que en aquesta assignatura ell fou el meu professor i mestre. Un dels fets dels que n’estic joiós dels anys de la meva participació en la Junta fou la Institució dels Premis Literaris d’Òmnium Cultural del Vallès Oriental amb la subsegüent Festa de les Lletres Catalanes de la comarca vallesana. I el primer premi que s’instituí fou el del Concurs dels mil anys d’història del Vallès Oriental, guanyat pel grup d’historiadors del Museu de Granollers i publicat per Contrapunt de la Garriga. Òmnium Cultural i els Jocs Olímpics de Barcelona foren els desvetlladors del meu subconscient independentista. Una vegada decidida la seu, pel COI, dels Jocs de 1992, em va guanyar per a la causa la voluntad de constituir el COC, comité olímpic català. I em vaig afegir a la idea i fins i tot vaig col·laborar-hi dintre de les meves possibilitats. Un dels actes que vaig organitzar fou una trobada entre un membre del COC i els clubs esportius de Granollers. Dels més de cinquanta, només hi assistiren tres: atletisme, handbol i futbol. Es va sembrar, però res més. Recordo que el problema greu consistia en la participació de jugadors en les Seleccions Catalanes. Aquí es va acabar la història, però jo vaig continuar amb els meus escrits defensant les Seleccions Catalanes. Recordo dos arguments que em van impactar: l’existència d’un campió olímpic de Barcino el segle I, i el fet que el fundador del F.C.Barcelona, suís, signès els anys 20 un manifest pro Seleccions Catalanes pels Jocs Olímpics d’Amsterdam.

Quan la meva implicació política va tenir més protagonisme  fou a partir de l’any 1997. Dissortadament va morir la meva esposa. La seva malaltia els tres darrers anys de la seva vida em demanaven una dedicació exclusiva a ella. Sortosament m’havia jubilat i ho vaig deixar tot per ella. Per altra banda no li agradava la política activa i els anys que vaig viure amb ella li vaig respectar. Fou uns mesos més tard, quan la meva afició política i per la gran amistat amb Ramon Casanovas que era d’UDC m’hi vaig afiliar, per les raons següents: respecte a la religió i defensa de Catalunya. Però només durà dos anys la meva militància. La idea que jo en tenia no era tal i la il·lusió d’una política a favor de la persona i de Catalunya tampoc. Però el meu sentiment català es reforçà cada dia més, però basat en un principi fonamental: la llibertat dels pobles és un dret natural, que està per damunt dels altres drets. I en l’actualitat aquesta consciència és la que em domina i preval. És veritat que també s’amplia la base argumental amb la història, la cultura, i amb la política sobretot quan la política és de domini limitador de les llibertats, com és l’actual política de l’estat espanyol, una herència de tres-cents anys.

ELS MEUS CAMPS DE LLUITA

Els meus espais d’activitat política coincideixen amb les meves aficions i la meva filosofia es fonamenta en què tota activitat a favor de la humanitat i del benestar social és política. On més he manisfestat les meves opinions ha estat en el marc literari i de  col·laboració amb premsa local i comarcal. I els meus espais són l’esport, l’art, la literatura, la política, la religió i el món social. Tots ells són molt importants i definidors de la història dels pobles en llibertat.

AMB L’ESPORT CAP A LA INDEPENDÈNCIA

L’ESPORT.- Reproduirè articles publicats que fan referència a l’esport com instrument de llibertat.

El dia 8 de març de 1988 vaig publicà a la revista GOL VALLÈS, l’article:

PER UN ESPORT CATALÀ

“L’esport d’acord amb el concepte que en teniem avui, comença a Catalunya, com a factor social el segle XIX.  De bon començament la seva pràctica era minoritària i elitista, pròpia de les classes privilegiades. Però ben aviat, sobretot en alguns esports, es popularitza. Per exemple: el ciclisme.

Els fets definidors de l’esport català els resumeixo en els següents punts:

1.- Caràcter individual. El principal competidor era el propi cos i els esports més practicats, el ciclisme, la gimnàstica, la natació, el rem i més tard el tennis (esport classista).

2.- Esports col·lectius o esports d’equip: futbol i waterpolo.

3.- Popularització de l’esport: ciclisme i excursionisme.

4.- Caràcter cultural: Associació Catalana d’Excursions científiques (1876) que més tard esdevindrà Centre Excursionista de Catalunya.

Aparició de revistes esportives com EL CICLISTA (1891). EL MUNDO DEPORTIVO és de 1906.

Des dels seus inicis l’esport a Catalunya fou quelcom més que un esplai. Cal tenir molt present les seves vessants de factor social de convivència i la de factor cultural. Tal vegada aquestes dues vessants han estat les responsables de la puixança de l’esport a casa nostra. La raó és molt senzilla: Ha estat obra de la ment i del cor.

L’esport català des dels primers passos ha estat present a les grans manifestacions ciutadanes. Demostració del seu carácter social. Per exmple el 15 de juluiol de 1921 amb motiu del Tercer Aniversari del Jurament de la Constitució se celebra la Primera Regata de Rem. Un esport amb una forta implantació a Barcelona a principis del segle XIX.

Una altra característica que cal destacar n’és la europeitat de l’esport al ritme de la vida catalana. L’any 1895 al velódrom del barri barceloní de la Bonanova era considerat el millor d’Europa. I europeus foren els fundadors i introductors d’esports principlas a casa nostra. El caràcter europeu de l’esport català no pot separar-se de la nostra identitat.

Resumeixo les quatre característques que considero capdals del nostre esport:

1.-Caràcter popular

2.-Caràcter europeu

3.-Factor social

4.-Element cultural

L’exposoció de Barcelona de l’any 1888 li va donar una forta empenta, de tal manera que es considera aquesta data, com la històrica, de la introducció de l’esport a Catalunya.

Nosaltres som el resultat d’un salt de cent anys d’història. No hi ha ciutat o poble on no es practiqui algun esport a Catalunya. I avui la història ofereix a Catalunya l’oportunitat de clarificar encara més el seu esport i redefinir-lo en base a uns objectius universals nous. Objectius que provenen d’Institucions que obren noves portes a la història dels pobles. La primera en són les Olimpíades de Barcelona l’any 1992 i la segona l’Acta Universal Europea que el mateix any 1992 ofereix la seva lliure implantació amb lliure circulació. Dos esdevenimen transcendents que donen a l’esport català un suport mundial, suport que ha d’ésser correspost amb la clarificació definitiva de la identitat de l’esport a Catalunya. El primer pas, i històric, serà aconseguir el COMITÈ OLÍMPIC CATALÀ, amb personalitat jurídica pròpia dintre el moviment olímpic.

La història de l’esport del poble de Catalunya palesa una entitat plena i madura per caminar diferenciat darrera la seva bandera.”

VOLEM COMITÈ OLÍMPIC DE CATALUNYA, article publicat el dia 29 de març de 1988 a la revista GOL ESPORT

“Llibre: CATALUNYA, COMITÈ OLÍMPIC, de Carles Lladó i Badia.

Podrem l’any 1992, veure atletes i equips catalans que competeixin com a nacionals del nostre país? (pag.77). Aquest és el gran repte de l’ADOC (Associació per a la Delegació Olímpica de Catalunya).

Catalunya té una personalitat prou forta per merèixer figurar amb els seus atletes i equips esportius en la desfilada inaugural de qualsevol olimpíada i legalment no existeix cap inconvenient que pugui impedir-ho.

Esportivament Catalunya en l’actualitat, pel nombre i qualitat dels seus esportistes, està suficientment preparada per formar equips nacionals propis. L’any 1987 el nombre d’equips federats superava la quota de 6000. Carles Lladó en el capítol II del seu llibre ens demostra amb fets la categoria dels seus esportistes en una gran quantitat d’esports que competeixen entre els milllors del món. Però no només esportistes, però també entrenadors, tècnics i estudiosos. Els promotors esportius a casa nostra mereixen un capítol a part i un llibre sencer pel nombre i per la gran tasca desenvolupada. El mateix podriem dir-ne de les entitats esportives catalanes. L’autor de CATALUNYA: COMITÈ OLÍMPIC no es cansa de repetir: Catalunya és país esportiu. La seva història la trobem ja començada en les Olimpíades gregues com ho demostra la inscripció esculpida en marbre en el Santuari de l’Olimp que trauida al català diu:”El General L.Minicius Natalis, que en els Jocs Olímpics 227, guanyà la cursa de carros, feu donació del carro guanyador al Santuari. Fou Pretor i Procóncul de Líbia”(pag.20). Minicius havia nascut a Barcelona (Barcino) l’any 97.

Moltes proves hi aporta l’autor a favor del Comitè Olímpic de Catalunya basades en mèrits històrics. Aquesta reivindicació de l’ADOC ha tingut antecedents a casa nostra. A la pàg. 23 llegí:”Com antecedents de l’ADOC, és interessant fer constar que l’any 1913, tal com expressa la revista Stadium, es va realizar una reunió al Sindicat de Periodistes Esportius a fi de preparar la creació del Comitè Olímpic Català, on va ser nomenada una comissió formada pels senyors Garcia Alsina, Elias i Juncosa i Ricard Cabot per visitar determinades personalitats i oferir-los els principals càrrecs del Comitè Olímpic Català.” Aquest esdeveniment no és res més aque una demostració de la vitalitat de l’esport a Catalunya i de la seva força social i educativa, com ho proven els començaments de moltes federacions i del mateix Comitè Olímpic Espanyol. Lladó explica a la pàg.24: “De la mateixa manera que la majoria de federacions estatals foren creades a Catalunya, igualment fou creat aquí el Comitè Olímpic Espanyol, gràcies a l’empenta dels esportistes i prohoms del nostre país, amb il·lusió de poder participar en els Jocs Olímpics de 1920, a Anvers. El primer president del COE fou l’insigne patrici català Baró de Güell i el comité estatal tenia la seu al C/ Escudellers de Barcelona”. Un fet curiós en la internacionalitat de l’esport català:” L’any 1924 és la fundaciuó de l’entitat Camping Club de Catalunya. Els carnets de soci eren redactats en català, anglès, francés i alemany i, en ells, Catalunya constava com un estat “membre de The International Federation of Camping Clubs”. (pag.25). Va més enllà de la pura anècdota i podem endinsar-nos en el camp de la filosofia de la història.

Una lectura atenta del llibre que comentem ens mena a l’assoliment de l’objectiu prioritari de l’ADOC a través d’arguments històrics, legals i socials. L’argument més convincent ens el proporciona la mateixa Carta Olímpica i la natuaralesa de l’Olimpisme. Catalunya gaudeix de tots els condicionants per a conseguir participar com un país més en les Olimpìades. Àdhuc des d’el punt de vista econòmic. Econòmicament Catalunya gaudeix del potencial suficient per organitzar uns Jocs Olímpics de categoría. Llegiu el llibre de Jaume E. Amengual “VIABILITAT DE LA INEPENDÈNCIA DE CATALUNYA” i us en convencereu.

Per altra banda la presència de Catalunya en els Jocs Olímpics sempre ha estat digna i dintre dels òrgans directius, transcendent. Per exmple Joan A.Samaranch.

No és una utopia defensar la necessitat d’un Comitè Olimpic Català. És una exigència de la pròpia identitat del nostre poble i de la riquesa del nostre esport. No  aconseguir-ho seria un pas en fals i negatiu. I acabem reproduint les paraules que defineixen la raó de ser de l’ADOC:”Sembla que ha quedat ben clar que l’objctiu de l’ADOC és just i viable ja que aquest objectiu no és altre que el promoure l’esport català fins a tan lluny, tan alt i tan fort com sigui possible, fins aconseguir poder participar, amb nom, bandera i himne als JJOO 92 i tots els següents” (pag.91).

NOTA: tot el treball de l’ADOC s’ofegà per la política esportiva de l’estat i també de la pròpia Catalunya que no tenia tan clar com els membres de l’ADOC i com es té, avui 2015, la urgència i necesitat de la independència. Tampoc els clubs estaven per el tema. Jo mateix vaig convocar una roda informativa als clubs de Granollers amb presencia d’un membre de l’ADOC i dels més de cinquanta clubs de la ciutat només se’n van presentar tres. I l’objecció determinant era com se solucionaria la internacionalitat del  seus jugadors. Sortosament la tendència actual és una altra i avui l’ADOC  assoliria els seus objectius. Dissortadament, el problema més greu i contrari estava en la presidència del COI, Sr. Joan A. Samaranch que va tancar la porta amb la modificació dels estatuts a Comitès Olímnpics sense estat propi.

El meu convenciment sobre la possibilitat de les Seleccions Catalanes no defallia i el 25 de maig de 1988 vaig `publicar a Gol Vallès l’article: “UN VOT ESPORTIU PER A UNA POLÍTICA CATALANA”.

L’esport ha assolit i assoleix, dia a dia, una capacitat més definidora i constructora en l’evolució progressiva de la societat envers la unitat mundial dels pobles. Un exemple clar n’és el fenòmen de l’Europa dels pobles, malgrat els entrebancs polítics d’aquells que defensen que aquesta unitat només és possible a través dels estats. Però el fenòmen existeix i la seva incidència, àdhuc política, cada vegada és més palesa i no és pas massa agosarat qualificar-la d’històrica. En aquest procès hi juga un paper rellevant l’esport. L’esport constructor dels pobles com ho confirmen pensadors de les tendències més progressistes del món. I en aquest mateix sentit, la llei de l’esport aprobada pel Parlament de Catalunya i publicada en el DOG el 13 d’abril de 1988 i en la pàg. 977 hi llegim:”L’esport s’ha convertit cada dia més en un fenòmen social universal i actualment és per a la nostra societat un instrument d’equilibri, de relació i d’integració de l’home envers el món que l’envolta”. Però la unitat mundial de l’esport no significa indefinició sinò definició dels drets dels pobles que tenen la seva manera peculiar de fer esport, que permet en el nostre cas, definir-lo com esport català. La llei també ho reconeix quan declara “hi ha el fet històric que, a l’inici de la formació i de la consolidació en el territorio de l’estat, Catalunya ha tingut un paper capdavanter que li ha donat i li dóna encara un estil propi i una personalitat indiscutible en la forma de fer esport i activitat física”. Aquest reconeixement polític, un xic magre, gaudeix d’un reconeixement històric més ferm i d’una pràctica popular.

És cert que la força de la política catalana esdevé una exigència irreversible a l’hora de definir la catalanitat de les activitats viscudes a Catalunya. Necessitem una política catalana clara, definida i definitòria amb personbalitat per tirar endavant i complir els serveis socials, encàrrec rebut del poble democràticament. L’esport no n’és cap excepció. El dia 29 de maig també és un dia important per a tots els esportistes i el seu entorn. Avui no és vàlida l’expressió “no barrejar l’esport amb la política”. El desencís polític, que s’ha apoderat de molts ciutadans és un risc que pot estimbar les il·lusions d’un poble, un edifici que no es pot bastir de d’alt a baix. Hom ha de començar per la base. I la base de totes les activitats socials és el poble. I el poble és, no el fan els polítics. Els polítics surten del poble per a servir el poble. I aquest és un concepte que hem de tenir força clar. I aquest concepte ens guiarà en la direcció del nostre vot.

Fem´ho planer. A Granollers, l’esport l’han fet els ciutadans de Granollers. La glória esportiva de la ciutat és una conquesta assolida per homes i dones de Granollers malgrat la política del moment. La història del BM Granollers així ho demostra. I aquesta és la gran lliçó que vaig aprendre d’aquella persona, gran esportista i millor president Emili Botey. Emili Botey és el símbol i el mirall d’aquesta filosofia que defenso. I és per aixó que goso demanar a tots els esportistes de Granollers que siguin conscients i fidels amb l’esport que ells volen per a Granollers. El seu vot pot ser i és molt important a l’hora de defensar l’esport de la Capital del Vallès Oriental. I aixó que dic, penso que no és cap bajanada, perquè l’esport és important. Té la seva funció social. Si els granollerins volem un esport català, i que l’esport de la nostra ciutat continui essent internacional, cal que escollim el nostre vot. Ha se ser un vot polític lliurat a vertaders defensors de la catalanitat. Cadascú té la seva consciència formada i la seva opció escollida. Pensant en l’esport i pensant en Catalunya el nostre vot serà vàlid i útil. L’esport ens demana que hi anem tots el dia 29. Encara hi ha a Granollers moltes mancances que els polítics tenen el deure i l’obligació de solucionar. I els ciutadans el dret  d’ exigir-els-hi que no defraudin la confiança lliurada.

Per un esport català, cal votar un partit cent per cent català.”

L’ESPORT, UN LLUITADOR PER LA IDENTITAT DELS POBLES

(Aquest article també el va publicà la revista GOL VALLÈS el mes de maig ded 1988 i amb ell tanco les reflexions sobre la importància i la influència de l’esport en la llibertat dels pobles. Penso que he deixat prou clara la meva manera de pensar al respcte.)

“La presència de l’Associació per la Delegació Olímpica de Catalunya genera tota mena de comentaris, uns a favor, altres en contra i alló que no és bo, també indiferència. L’ADOC será present a Granollers el proper dijous 16 de juny, a la sala d’Actes del Museu a les 20 h. i defensarà una idea básica: la identitat dels pobles. Tal vegada algun lector es pregutarà: qué hi té a veure l’esport amb la identitat, en el nostre cas, de Catalunya? És molt senzilla la resposta: l’esport és un instrument cultural i forma part de la cultura. La identitat cultural és essencial en tota identitat nacional.

Sobre aquest tema, el Diarui AVUI del dia 11 de juny de 1988, dissabte, publicava un article de Manuel Parès que ens serveix de base per a la nostra exposició, extrapolant-ne a l’esport les seves idees. Les referències d’aquest comentari i que d’estaquem, han estat extretes del diari AVUI. A l’hora de definir qué significa identitat cultural ens cita la donada en la Conferència Internacional sobre Identitat Cultural, celebrada a París l’any 1981:”és la mirada, el reflex, que cada poble es fa de sí mateix, i la imatge amb la qual vol ésser reconegut, i també la visió que els pobles d’altres civiltzacions tenen del nostre, dels nostres costums i dels nostres comportaments.”

Una altra referència molt important i políticament transcendent és la Conferència Mundial sobre Polítiques Culturals que va tenir lloc a Mèxic l’any 1982 i l’informe MC.Bride aprovat per la UNESCO (Un solo mundo, múltiples voces, Fondo de Cultura Econòmica Mèxic,1980.) En ell es llegeix una afirmació com aquesta:” Una cultura no es pot tancar en sí mateixa, cal que estableixi intercanvis constants amb altres, basats sempre en el respecte comú.”

El professor de la Universitat Autónoma de Barcelona, Manuel Parés, recorda basant-se en el mateix informe que “la identitat cultural de certs pobles està amenaçada per la influència que certes cultures nacionals exerceixen sobre altres, sobre tot fins a cultures més riques i més antigues”.

No és la meva intenció entretenir-me a demostrar que l’esport és cultura. Altres ho han fet i amb  molta més autoritat que no pas jo. Sóc conscient que per a algunes persones sigui dificultós acceptar aquesta vessant cultural de l’esport. Però reflexionant una mica, hom ho pot entendre. Aixó sí, cal pensar-hi.

Continuant el fil del comentari, remarcarem tres punts bàsics:

1.- Catalunya té una pròpia i reconegudaa identitat cultural.

2.- Aquesta identitat cultural té el dret de manifestar-se

3.- És una identitat cultural amenaçada.

Referint-nos al món de l’esport no és cap secret la realitat d’un esport català amb un esclat extraordinari des de l’any 1888. Essport reconegut internacionalment, àdhuc abans que el de la resta de la pell de brau. No és cap extralimitació defensar les manifestacions externes d’aquest esport, manifestacions que tenen la seva màxima representació en les seleccions nacionals. I una de les amenaces sobre la identitat de l’esport català és la prohibició de formar de formar Seleccions Nacionals oficialment representatives en Jocs Olímpics, competicions mundials, i organitzacions internacionals. La defensa que fa l’ADOC del Comitè Olímpic Català no és res més que la defensa de la identitat cultural de Catalunya.

L’esport, com argument d’una idea i capacitat de convicció, ha estat a casa nostra instrument cultural en temps difícils i creador d’un ambient desenvolupador d’idees a través de fets esportius que emmarcaven una lluita. Aquesta capacitat de lluita encara avui ens és necessària. I ens és necessària perquè en la seva definició l’esport és una activitat generadora de convivència en pau. Els èxits de l’esport es basen en la convivència pacífica, malgrat ingerències alienes a la seva definició. I aquesta força que modela una manera de viure, brolla del respecte de la llibertat individual i col·lectiva, que facilita l’assoliment, cada dia més perfecta, de la personalitat dels individuus i dels pobles. Que l’esport fa paleses les característiques de la col·lectivitat en la manera d’interpretar cada joc, és una veritat óbvia, com ens ho demostra per exemple el futbol. La forma de jugar dels futbolistes d’Euskadi es diferencia de la dels catalans i d’altres indrets.

No és cap utopia la campanya de l’ADOC perquè no és res més que portar al camp del dret una realitat evident.”

L’ESPORT EN LA MEVA IDEOLOGIA SOBRE LA LLIBERTAT DELS POBLES

Són força els articles i comentaris que he fet sobre l’esport com a cultura, que no reproduirè, encara que en citarè alguns:

TÉ L’ESPORT CATALÀ CATEGORIA OLÍMPICA?

LA BANDERA OLIMPICA ONEJA A BARCELONA

PRESÈNCIA SOCIAL DE L’ESPORT

EL COC ÉS UN DRET (Comitè Olímpic Català).

CULTURA DE L’ESPORT

L’ESPORT UNA FORMA DE VIDA

ESPORT I SOCIETAT

L’ESPORT INSTRUMENT POLÍTIC

L’ESPORT I L’ESCOLA

L’ESPORT ÉS UNA PEDAGOGIA

La meva producció literaria sobre l’esport es completa en els següents llibres, alguns dels quals semblen fer història però la història és la base per fer-ne filosofia. Són:

SÍ, A LES SELECCIONS CATALANES

L’ESPORT EN LA GLOBALITAT HUMANA

ELS ÀNGELS JUGUEN A FUTBOL

BM GRANOLLERS, ESPORT I CIVISME

BM GRANOLLERS, CAMÍ D’UNA FILOSOFIA.

L’ESPORT PER LA INDEPENDÈNCIA: SELECCIONS CATALANES

És el somni de més de trenta anys de l’avi que estima l’esport. I pensa que l’esport pot ser fonamental a l’hora de declarar la independència de Catalunya. La presència de l’esport en l’actual món globalitzat hi juga una activitat integradora de magnitud, podem dir, infinita. La manera com en l’actualitat la societat viu l’activitat deportiva exigeix una nova filosofia del comportament humà que facilitarà en gran manera la veritat de la globalització. La globalització és l’activitat de tots els factors humans perquè la humanitat es pugui reconèixer com a globalitat. I l’esport gaudeix d’una potencialitat d’eficàcia assegurada per què la seva base és la persona. En un autèntic deportista allò que l’identifica és el ser persona i quan és persona íntegra i totalment, la relació amb l’altre és una exigència indispensable per aconseguir la societat global. Senzillament la filosofia globalística parteix de la necessitat de la persona integral per poder crear la societat global. I l’esport defineix molt bé aquest procés perquè, si falla la individualitat, la col·lectivitat se’n va en orris i no es compleix la globalització social. I el joc individual de la persona íntegra és necessari i imprescindible perquè sense una capacitat total de les facultats de la persona serà impossible una imatge digna de la col·lectivitat i de la suma de les diferents col·lectivitats. Uns campionats del món de futbol, per exemple, seran més excel·lents, més perfectes, quan més ho siguin les seleccions participants i aquestes quan més perfectes siguin els seus esportistes. Per això l’avi pensa que un esport català d’alt nivell serà molt útil a l’hora de la decisió política del reconeixement internacional de la nació catalana. Per aquesta raó, l’avi se sent extraordinàriament feliç quan els clubs dels seus amors lluiten en els espais d’honor de l’esport nacional i internacional. Per això celebra els èxits del Club de Gel de Puigcerdà i dels equips del BM Granollers, de Divisió d’Honor masculí i femení i dels equips de categories inferiors. Creen una imatge impactant i mereixen un reconeixement. És molt important ser-hi i amb aquestes senzilles ratlles encoratja l’equip d’Hoquei Gel de Puigcerdà i els dos equips de Divisió d’Honor del BM Granollers. La seva imatge nacional i internacional fa país, dibuixa una imatge d’una potència esportiva que mereix les seves Seleccions Nacionals.

EL SENTIMENT RELIGIÓS BENEIX LA MEVA INDEPENDÈNCIA

Penso que poden ser força aclaridors els quatre articles publicats en la revista TOT Granollers, que reforcen el meu esperit independentista.

DRET TEOLÒGIC DE SER D’UN POBLE ( publicat el 22 de juliol de 2010)

No sé si ho aconseguiré, però des d’el fet religiós,  crec poder defensar el dret dels pobles a ser ells, en una paraula a ser independents. L’argumentació teológica es basa fonamentalment en les Sagrades Escriptures i en la tradició. No m’allunyarè de la Bíblia, tant en l’Antic com en el Nou Testament. La realitat del poble d’Israel, com es va formar, com es va desenvolupar i quina era la seva missió en el món em porta a pensar que les col·lectivitats amb trets que les diferencien tenen tot el dret a decidir el que volen ser. Les diferències no són casualitats, poden ser fruit d’un atzar però l’atzar és un regulador natural, i com a tals marquen camins. La trajectòria del poble d’Israel amb els seus alts i baixos exemplifica la supervivència. Tenia un objectiu clar a complir, que fou la raó de la seva resistència. Exiliat i tot sempre va conservar l’empremta de poble. En els Evangelis, Jesús mai dóna una resposta negativa als seus deixebles quan li demanen quan alliberarà Israel. Fins i tot, moments abans de la traició no diu llenceu les espases, sinò són suficients. I els apòstols estaven convençuts de la próxima hora de la llibertat. Els deixebles d’Emaus comenten al compnay que se’ls ha unit:”Nosaltres bé esperàvem que ell fos qui deslliurès Israel, però tot amb aixó, som el tercer dia des que han passat aquestes coses”. És curiós que el Mesies mai els hi traguès del cap aquesta idea de llibertat. Com també és curiós que el poble d’Israel mai va perdre la seva condició i en va sortir cada vegada més refet de les situacions de desaparició. Des d’una lectura teològica algun sentit té la independència dels pobles i la seva continuitat fins i tot quan es queden sense territori. Els pobles que resisteixen les embestides alguna força íntima tenen perquè continuin. I quins són els objectius dels pobles. Penso que venen marcats per les seves diferències. La mateixa Torre de Babel dispersa les col·lectivitats per raó de les diferències que motiven la formació de col·lectivitats amb objectius comuns. L’escrit que Pilat mana col·locar de “Rei dels Jueus”, no rebutjat per la doctrina revelada, dóna constancia de la realitat  verdadera d’un poble, oprimit, però amb dret a ser i neguitós per ser alliberat de l’opresor. El rètol de la creu dóna una legitimitat teológica de poble. Cal aprofundir més.

RESURRECIÓ POLÍTICA DE CATALUNYA ( 5 de maig de 2011)

Hi ha afirmacions que escandalitzen. Posiblement el títol d’aquest article en sigui una. Però, Catalunya, com a poble lliure políticament, fa més de tres cents anys que és morta i enterrada. Sortosament, jo crec en els miracles. I la resurrecció és una realitat. No barrejo religió i política perquè tenen el mateix subjecte i mútuament s’interelacionen i s’interfereixen. Per a mi la resurreció, signe religiós, és un fet amb reminiscències molt humanes. I m’ajuda a creure en una Catalunya independent i lliure. Jesús en les seves manifestacions mai va contradir les preguntes sobre l’alliberament del poble d’Israel, tant en l’etapa dedicada a la predicació, com en el judici i condemna a mort i tampoc desprès de ressuscitat. I en els tres temps de la seva existència mortal, els seues deixebles li van preguntar més d’un cop. Personalment, independentment de la seva realitat, m’ha cridat l’atenció la subsistència en el temps del poble d’Israel no destruit per cap imperi encara que més d’un ho va intentar i tot i així avui subsisteix com a poble independent. Penso que els pobles que tenen una missió histórica no moriran mai. I la realitat catalana m’ho confirma. És un poble a qui se li ha barrat el pas. Les seves eines, a banda de les armes, són les culturals pròpies de tots els camps conreats per la intel·ligència i la passió humanes. És un poble culturalment universal perquè ha begut de totes les fonts i assimilat totes les lliçons lògiques i raonables. Un poble que no ha tingut el protagonisme del poder físic, perquè és un poble creatiu. No són les armes que l’han fet un gran poble, és la cultura que li ha donat categoria i dret de nació. Les ferides de la seva carn, les han causades aquells que el volen dominar. Tinc molta fe en la capacitat racional de Catalunya, de la que altres se n’aprofiten en benefici propi autoatorgant-se valors culturals, econòmics, religiosos, artístics i esportius catalans. Sortosament el món se’n va adonant de la capacitat i qualitat cultural, económica i esportiva de Catalunya. Els lligam amb que la manipulen els creadors d’una mala imatge, un dia, no massa lluny, seran trencats. La fe de la seva gent haurà estat guardonada amb la ressurrecció. No totes les persones que avui viuen a Catalunya tenen aquesta fe. Però en el marc global de la humanitat hi brilla una llum que defensa el dret dels pobles a la seva llibertat. En el món científic, literari, artístic, esportiu, econòmic i polític, força personalitats avalen el dret de ser independent i lliure. Conclusió: visió d’un il·luminat. Així pensarà més d’un lector. Jo crec en el miracle.

CATALÀ, CRISTIÀ, INDEPENDENTISTA  (17-JULIOL-2014)

La llibertat dels pobles, teològicament, també és un dret. Dic teològicament per què la base d’aquest comentari és l’evangeli. Independentment de la meva postura davant les institucions, que reconec necessàries, penso tenir en el missatge de Jesús, una base prou sòlida per defensar la meva convicció independentista. Són vàries les ocasions que es defensa en l’evangeli la llibertat dels pobles. És veritat que l’objectiu final del missatge de Jesucrist és el Regne de Déu que será una realitat absoluta en l’eternitat però en el temps és també una realitat, però una realitat desitjable en formació en la qual hi han de participar tots els pobles amb les seves identitats i llibertats.

En el missatge de la conversa de Jesús amb la Samaritana li diu que a partir d’ara no hauran d’anar a adorar al Temple de Jerusalem sinò que ho farna en esperit i veritat, el poble samarità també. Els pobles per caminar cap el Regne de Déu no han de renunciar a la seva personalitat, ni identitat perquè són lliures en la pràctica de la justícia i la veritat. L’argument més convincent el trobo en la passió i mort de Crist. En aquell temps, a Palestina, hi dominava el convenciment del pròxim alliberament del domini romà. I Roma crucificà molts defensors d’aquesta llibertat. Crist no va negar mai que fos l’alliberador esperat. En l’hort de Getsamaní quan Pere li diu: “Tenim dues espases”, contesta:”Sòn suficients”. I no diu: Llença-les, perquè eren el símbol de la llibertat del poble, necessària per assolir l’alliberament del mal en el regn de Déu.

La sentència condemnatòria és prou clara, perquè es declarava Rei dels Jueus i aixó era una actitud terrorista davant el poder de Roma. I Jesuscrist no rebutja morir sota aquest signe polític. Senzillament, els homes i les dones, per arribar al regne de Déu, a la globalitat, segons la doctrina de Xirinacs, ho han de merèixer vivint d’acord amb la seva identitat. Aquesta idea la tenen molt arrelada els deixebles, quan els que anaven cap a Emaus, li dieuen a l’acompanyant que no reconegueren fins desprès:” Nosaltres creiem que aliberaria el Poble d’Israel”. El dret a la identitat dels pobles és un dret natural, però també ho és religiós i com a cristià, també teològic.

Parem esment en l’Esglèsia. Les persones que en formen part, petanyen també als seus pobles. L’Esglèsia és universal i aquesta universalitat la fan autèntica les individualitats dels pobles que la configuren. Catalunya independent continuarà sent Esglèsia sense renunciar als seus drets polítics i no és necessari que tots els catalans siguin cristians. Són cristianes les persones que ho volen. El fet religiós és un argument afegit al fet de ser lliure i independent.

AMB L’ESPERIT DE LLUIS MARIA XIRINACS (22-març-2012)

L’Assemblea Nacional de Catalunya, sortosament, ha reemprès la marxa cap a la independència. De vegades no hi calen paraules perquè l’esperit, que mai ha deixat de bufar, es faci present. La constitució i la reglamentació de l’actual Assemblea ha recordat i tingut present l’Assemblea de Catalunya de 1971. És de desitjar que l’ANC sigui  més respectada, que aquella, per la classe política. La presència de representants del partits polítics d’obediència només catalana a l’acte suposa una injecció força esperançada. Les absències són significatives i es jutgen elles soles. És veritat que una d’elles defensa un estat federal però penso que ha perdut el tren de la història. L’altra es vanta d’afirmar que la gran majoria dels catalans se senten també espanyols. No m’agrada generalitzar, però crec que s’equivoquen. L’estructura de l’ANC, els seus objectius i el full de ruta em fa pensar en la filosofia de Lluis Maria Xirinacs i en el seu pensament com s’havia d’estructurar el país per caminar cap a l’estat propi. En la darrera voluntat, abans de morir, deixa molt clar que la seva mort era un pas de llibertat en defensa de la independència de Catalunya. És veritat que fou molt dur referint-se a certa classe política en la seva trilogia LA TRAICIÓ DELS POILÍTICS, responsabilitzant-los de la mort de l’Assemblea de Catalunya. No cal recordar que es dispararan els dards més verinosos però les cuirasses dels independentistes sòn, avui, més fortes i resistents  i els antiverins extraordinàriament més eficaços. La seva força i eficàcia rau en la veritat, en la llei natural i en la voluntat dels homes i dones que són catalans i catalanes de socarrel i també en la d’aquells i aquelles que han escollit Catalunya perquè no només volen sentir-se’n sinó ser-ho i una de les proves rau en el ràpid aprenentatge de la llengua i en la seva defensa. Dir que s’és català i no saber parlar l’idioma és una solemne enganyifa. Com ho és també la defensa del bilingüisme per part d’aquelles persones que només parlen el castellà. Sortosament la bandera de Catalunya que Xirinacs somiava plantar al cim del Taga té el camí obert a l’esperança i els apóstols de la llibertat han donat el tret de sortida i la independència està fent el seu camí.

PENSANT EN I AMB CATALUNYA

En aquesta apartat hi aporto una sèrie d’escrits publicats a la Revista Publijordi i al Tot Granollers que defineixen la meva filosofia sobre el dret a la llibertat i a la independència.

LA LLIBERTAT (publicat a Publijordi els  anys 80 del segle passat)

És impossible definir la persona humana sense la llibertat. Forma part de la seva mateixa essència. I és tan forta la integració llibertat-persona que sense ella el ser humà  deixaria de ser racional. Racionalitat i llibertat esdevenen una mateixa cosa. Són dues qualitats inseparables. I és precisament aquí quan comencen les dificultats. Raonar és un dret. No vol dir que els raonaments assoleixin sempre la veritat. Malgrat aixó, no deixen de ser raonaments. El fet que el reaonament sigui un acte lliure ens confirma que és progresista precisament perquè és canviant. I aquí hi juga un paper magistral la llibertat. Ser lliure no és gens fácil, perquè una de les condicions n’és la consequència. I ser-ho ens porta moltes vegades a conclusions força desagradables. I aleshores comença la lluita de les idees. Si aquesta lluita és noble, no ha de fer cap por, car es mou en el camp del respecte. Els seus resultats seràn sempre favorables a la societat. I hom ha de desitjar i promoure aquesta lluita, perquè  és positiva i no és destructora. La lluita del pensament només espanta a la ignorància, a la covardia, a l’egoïsme i als interssos tancats. Prohibir pensar és reduir a l’esclavitud, perquè despulla la persona de la seva llibertat. Sovint escoltem queixes de massa llibertat. El fet de ser lliure, veritablement comporta un risc. I un risc necessari. I aquest risc em fa pensar en un dret molt oblidat: el dret a equivocar-se. Un dret molt poc reconegut i tractat amb la llei de l’embut. Equivocar-se és un fet humà, i, llei de la vida, aquest fet esdevé sovint motor del progrès. El fruit del progrès n’és la veritat, la veritat d’avui, no la de demà. Estic escribint de la veritat de l’home individu, de l’home d’un temps determinat, i en un espai  determinat. I aquesta postura troba recolzament en la meva línea ideológica fidel al cristianisme. Racional i lliure igual a persona humana. Matar la racionalitat, matar la llibertat, és matar la persona. I aixó és un crim. I el món en va ple de fets contra la llibertat i contra la racionalitat. Manta vegades s’ens pren la llibertat en nom del progrès. L’anàlisi d’aquests fets no és pas massa difícil, per força evidents. Però no pretenen aquestes lletres entrar dintre la casuística histórica d’aquesta fenomenologia. La llibertat serà sempre progressista, malgrat que el progrès, massa sovint intenta esclavitzar-la. I al parlar del progrès no ens referim només al tecnològic. Llibertat i esclavitud són conceptes contradictoris, en contínua lluita. Lluitar per  una millor convivència és una exigència de la llibertat. Una fita històrica transcendent serà aquella en la que tots els homes i les dones visquin verdaderament lliures.

L’ESPERIT DE LA HISTÒRIA S’ANOMENA LLIBERTAT ( Tot Granollers, 1-3-2012)

Llegir els comentaris polítics de la premsa i escoltar els dels mitjans audiovisuals desconcerta i desorienta. Per què a l’hora de prendre decissions no es té en compte la persona humana en la seva integritat. Se secciona i es busquen les solucions només des de la part material. No es pensa en l’esperit humà, que és llibertat, on hi rau el per què de la història. I la manca d’esperit porta a la injustícia social que argumentalment domina el món. Les mesures dràstiques que només fan mal als més febles sempre seran injustes. El feble sempre perd, el poderós no deixa mai de guanyar. Dissortadament la política està dominada i controlada pel poder de l’economia. I els resultats són els que són. Estan a la vista de tothom però no valorats de la mateixa manera per tothom. És més important un pou de petroli que no pas els drets fonamentals d’un poble que viu en la misèria. Analitzem la direcció de la política mundial i ens adonarem com majoritàriament només actua en aquells indrets on es podran treure beneficis de la riquesa del subsol, petroli, principalment. Els paísos pobres maltractats pels seus governants no tenen un espai en els dossiers dels amos del món. Es fa un us de la riquesa de la terra sense tenir en compte els drets espirituals, psicològics, de la humanitat. Es donen almoines com a salvadors dels drets humans, però les almoines són pedaços, no solucions. Les almoines porten sovint el manteniment de signes diferencials, signes que molts d’ells han estat provocats per la injustícia. I una consequència greu d’aquests signes es manifesta en el domini del poder per part d’uns pocs i en la manca de llibertat per part de la majoria. Hi ha llibertats que són verdaderes utopies perquè els que les concedeixen no tenen altre objectiu que el d’una aparent convivència suposadament pacífica, normalment sota el poder de les armes. I aquestes situacions desemboquen històricament en protestes i aixecaments populars. Generalment la veu d’aquests esdeveniments dels pobles no es mai escoltada pels poders perquè prefereixen la força  de la matèria, les armes, a la força de l’esperit, la llibertat i dit amb més claretat perquè al poder l’importa un rabe la veritat humana integral.

DES DE LA LLIBERTAT DELS POBLES ( Tot Granollers, 9 abril 2010)

Només són lliures les persones. És un factor inherent a la naturalesa humana. Aleshores, quan parlem de la lliberat dels col·lectius, de qué parlem? Òbviament un poble és un col·lectiu. On rau la seva llibertat? Sense cap mena de dubte la seva força no li ve del territori sinò de les persones que en el seu dia decidiren viure en aquell espai físic. Per aquest motiu la característica fonamental del poble no la dóna la terra sinò la gent. La terra esdevé un valor afegit aportat per la història dels moviments populars. I és un factor, avui, important però no indispensable. La importància bàsicament és cultural, social i cívica amb tots aquells altres valors originats pel treball i la convivència de les persones. El factor geogràfic és potent culturalment. D’altra banda, avui  dia, tots els pobles tenen assignat un territori, la majoria per raons històriques. La raó de naturalesa l’aporten les persones. L`ocupació d’un territorio per persones que no se senten poble dels que donaren nom a l’espai geogràfic no justifica la negació de poble als que culturalment l’han convertit en nació. El problema polític rau en el salt de poble a nació. No n’hi hauria d’haver cap de problema perquè l’exercici dels drets i deures com a poble té la seva justificació en les persones i  el d’ocupació d’un territori el dóna la història amb un desenvolupament racional i just, no arrabasat amb violència, i molt menys quan és armada. Estem vivint una civilització que el concepte de nació està vinculat a la força de les armes que s’apoderen d’aquell territori i la prova rau en el fet que les nacions posen la garantía de continuitat en el poder armat del seu exèrcit. L’exèrcit, diuen, és el garant de la indivisibilitat d’Espanya. Però, què és Espanya? Si tota la seva garantia rau en el territori estem vivint esperpènticament perquè ens indica una manca evident de corresponsabilitats personals. No totes les persones que habiten la península ibérica tenen el mateix concepte, ni el mateix sentiment de país i de poble. Per què la raó d`’una pretesa unitat rau en la força de conquesta, en les armes. I, a vegades, hi ha armes que es rebelen i aleshores se les qualifica de terroristes. Culturalment i filosófica se’ns planteja una teoria que socialment demana un aprofundiment en els objectius i motius que defineixen una nació i un poble. Dissortadament a la pell de brau, d’aquesta filosofia no se’n vol ni sentir parlar. Al temps.

COLORS DEL MÓN GLOBAL DELS NOSTRES DIES (Tot, 28-0ct.-2011)

Un coneixement objectiu de la situació social dels set mil milions d’habitants del planeta ens posaria davant dels ulls una pintura informal, d’un expressionisme agre i d’un surrealisme difícil de païr. Com viuen aquests set mil milions? Només una cinquena part ho fan en una anomenada societat del benestar, societat en la qual aquesta cinquena part pateix l’egoïsme d’un nombre de persones, aproximadament un miler, que controlen el cinquanta per cent de la riquesa mundial. Un percentatge d’aquesta mena és una pinzellada d’un color insultant en el gran quadre de la convivència. Però encara és més insultant la pinzellada d’aquella cinquena part, més de mil milions de persones, que viuen en la misèria més denigrant. Són els dos extrems. En tenim prou per no estar satisfets  de l’actual pintura del món dels nostres dies. Penso que només un moviment social intens i racional portat a terme per les altres tres cinquenes parts té la clau de la solució dels problemes. Dissortadament el mur de separació el defensen aquelles institucions responsables d’una definitiva societat universal del benestar. Les polítiques, les econòmiques i les religioses. Les relacions entre elles donen la impressió que es renten la cara per tenir una bona imatge. Però no s’esforcen, penso que no els interessa, en buscar i trobar solucions als veritables problemes socials. És incomprensible que uns polítics i uns governs d’esquerra desenvolupin polítiques destructives del benestar perquè la crisi mundial ho exigeix. Quan existeix el problema és quan més indispensable esdevé una política racional, humana i social que posa a prova la vàlua i qualitat política. És incomprensible que uns polítics i uns governs de dretes que diuen tenir solucions, només les practiquen escanyant el petits i engreixant els grans. És incomprensible que una institució religiosa per a l’organització d’una trobada mundial busqui el finançament en institucions que amb la seva col·laboració semblin religioses per caritatives, si és que la seva col·laboració mereix el qualificatiu de caritativa. És incomprensible que els responsables del bon funcionament de l’ordre social siguin incapaços de dialogar entre ells buscant solucions i encara més, incapaços de llegir i escoltar els missatges que els envia la naturalesa mitjançant els moviments populars.

LA NECESSITAT DE LES INDIVIDUALITATS EN UN MÓN GLOBAL (Tot, 13-oct-2011)

Vivim en un món en que la persona, en particular aquella que és humil, no passa de ser un nombre i com a consequència no hi juga en el rol de la configuració histórica. Aquesta és la consequència que jo en trec davant les morts injustes que el poder, el que sigui, polític, econòmic, cultural, religiós, executa. La mort, moneda de canvi, per defensar i mantenir un règim polític. No es respecta el primer i fonamental dels drets de les persones, que és el dret a la vida. Cap persona, per important que sigui, té el dret absolut de vida sobre una altra. Totes les condemnes a mort i la seva execució són una injustícia, fins in tot la dels criminals. La justícia humana té mitjans prou efectius per reconduir la història. Sóc conscient del que dic i ho dic desde la meva defensa de l’evangeli, que és el llibre que marca el camí que els que es creuen importants de la història es neguen a seguir. Els milers de morts de la història actual, que es produeixen arreu del món, són l’argument més clar de la incapacitat política per configurar una autèntica convivència universal en pau. Si els governants estimessin de veritat la vida de les persones començarien per convertir la seva en un exemple de globalització, lluny de l’egoïsme personal mal entés i en particular quan la seva actuació és culpable de fams, morts i guerres. La imatge del món actual és una imatge d’una globalització actuant injustrament perquè els seus resultats no porten a la felicitat universal. La pintura de la humanitat del segle XXI és un quadre surrealista amb colors excessivament violents perquè hi predominen els colors de la mort, la fam, la misèria i sobre tot l’egoïsme criminal que fa del diner i la riquesa el centre de la persona, independentment de que se n’omplin la boca que treballen pel bé de la humanitat. Pels seus fruits els coneixereu? Quins són els fruits més cridaners de la política dels nostres dies? Les persones que aixequen la seva veu en defensa dels drets universals són automàticament arraconades i algunes empresonades. No existeix la valentia del diàleg amb els contraris. No només amb els violents sinò amb aquelles persones que tenen la força d’una integritat personal que el foc del treball, i sovint, de la persecució injusta ha fet més racional i més humana. Els polítics no dialoguen amb tothom.

LA PERSONA UNA UNITAT GLOBAL ( Tot, 29-setembre-2011)

La persona en ella mateixa és un exemple de globalitat. Hem escoltat moltes vegades que és un microcosmos. En la seva configuració i constitució hi incideixen un conjunt d’elements i connotacions que ens presenten una imatge que no només són cósmics sinò que fan desitjar i endevinar un futur ultranatural que supera la matèria i sublima la natura. Un futur que va més enllà i està per sobre la natura. Un futur sobrenatural. Possiblement la força d’aquest futur esdevè el leimotiv que convenç el ser humà a esforçar-se per millorar dia a dia la seva imatge. Millora en la que intervenen tots els elements constitutius de la naturalesa humana inclosos els desitjos de futur. Quan ens trobem davant d’una persona amiga que fa un temps considerable que no haviem vist intuïm els canvis de la seva imatge, canvis físics i materials mantenint però tot alló que defineix la identitat. I una circumstància, si voleu curiosa, també intuïm canvis que els ulls del cos no capten com són els psicològics i íntims. Entre persona i persona s’hi produeix un intercanvi de sensacions i vibracions que sense paraules ens anjuden a valorar amb més profunditat la imatge física que els ulls capten. És una experiència de la realitat constitutiva del ser humà que té en la matèria, el cos, el factor imprescindible capaç de fer-nos viure aspectes que no són físics. Són invisibles però els sentits físics, vista, oída, tacte, olfacte i gust els fan interioritzar. És la grandesa del ser humà en el qual matèria i esperit són un sol ésser que li donen una projecció existencial gens fàcil de definir. La imatge total, global de la persona, la basteixen elements físics i psíquics i de la mateixa manera que els físics la mort no els destrueix, continúen formant part de la natura, del cosmos, ¿ no és lògic que per la mateixa raó els psíquics continuin i que per un canvi de la temporalitat a una atemporalitat no fàcil d’explira, es retrobin? Algú em dirà que l’atemporalitat no necessàriament és eternitat sinò acabament. D’acord però l’objecció no tanca la porta a cap de les dues opcions. El problema del futur de la vida fuig de la capacitat científica. La ciència també és intuitiva, hi ha científics que escolten missatges de la naturalesa intel·ligent. La persona en ella mateixa és un missatge intel·ligent de la natura.

DE LA UNITAT A LA GLOBALITAT (Tot, 15-setbre-2011)

Unitat i globalitat, dues paraules estretament relacionades, podem afegir que relligades. Els dos conceptes es necessiten mútuament. Unitat, que té les seves arrels en la paraula llatina “unus” ens expressa quina és la força de la individualitat en l’univers. És la cohesió de les accions i que allarga la mà al seu entorn perquè la pluralitat esdevingui unitat en la totalitat. És la cohesió de la imatge que palesa les accions de tots els “unus” realitzant-se. L’”unus” real més visible i comprensible és la persona humana, que essent unitat, a la vegada, complementa el “globus” i construeix la globalitat. No de bades el ser humà és l’actor i el creador de la seva imatge definitiva. La idea de perfecció que dóna una persona es basa en l’equilibri entre totes les seves facultats i capacitats, físiques i psíquiques, que defineixen l’ésser perfecte en el seu temps adequat, i, a la vegada, són els causants de la seva vida feliç. Les facultats i capacitats no actúen en totes les persones en el mateix camp, objectiu, com tampoc tenen la mateixa potencialitat i creativitat. Però malgrat totes les moltes variants, totes constitueixen en el dibuix de la imatge total, en el nostre cas, la persona integral, global. Les diferències en les accions incideixen en la unitat de l’individu. Són molt variats els camps i els indrets on els éssers humans poden moure’s i desenvolupar-se, però el resultat final sempre és el mateix: la imatge global de cada persona. És curiós com l’especialització no suposa cap obstacle en el procès globalitzador, ans el contrari, és el camí traçat per la mateixa naturalesa. No és cap contrasentit, sense especialització, sense individualitats, la globalitat és un futurible, és imposible. Només l’egoïsme humà és incapaç de llegir els dictats de la naturalesa, que contínuament envia missatges que no sabem llegir i alló més greu, no només no volem llegir que tampoc volem conèixer. Sortosament existeixen pensadors sobre la filosofia del globalisme, científics atents a les lliçons de la natura, poetes que escolten veus de la realitat constructiva de la vida i la mort, creatius que intueixen en la realitat secrets que són utopies i emocions que, a vegades, poden semblar irreverents, humanament parlant.

CATALUNYA, UN DELS POBLES DE LA DIFERÈNCIA (Tot, 24 de novbre.-2011).

Els moviments de persones i la formació de noves col·lectivitats és una constant de la història. El ser o no ser és una norma del poder de l’existència i del potencial per estar i fer de cada conjunt de persones. El ser més nombrós o menys no és la base de la legitimitat. El respecte a les lleis naturals serà la raó del seu dret a existir, lleis, que la naturalesa compleix sense cap desviament  i les persones porten escrites en la seva essència. Alló que cal és saber-les llegir. I aquí s’origina tota la problemàtica. Les limitacions humanes quan no es reconeixen i actúen com a veritats irreversibles provoquen caigudes des d’els penyasegats de l’egoïsme. La situció actual de la pell de brau n’és una prova prou clara. La Torre de Babel ens vol explicar el perquè de la formació de diferents pobles. Aquest fet ha estat i és una constant des de que les persones tenen us de raó. I consequència d’aquest moviment evolutiu també es troba en les arrels de Catalunya. Hi ha una explicació de llei natural i una altra de llei històrica. Sovint la manipulació de la llei històrica desautoritza la realitat de la llei natural. I arriben els problemes. Problemes provocats per preteses forces globals. Més d’un imperi s’ha esmicolat i com a tal ha deixat de ser. Però han subsistit les petites col·lectivitats que el formaven. La divisió d’Europa en diferents nacions n’és un bon argument. Una d’elles fou Catalunya amb una identitat i personalitat prou rellevant que un procès d’assimilació li va prendre amb la força de les armes. I actualment Espanya tremola perquè aquesta força que la va fer gran ara li manca i un ai! al cor l’atenalla pel futur que li espera. L’estat espanyol ha perdut el tren de la història perquè al voler ser, el va obnubilar i no llegia correctament les normes de la correcta convivència dels pobles. I ho ha pagat i ho està pagant molt car. Fa mans i mànegues i es vesteix amb pell d’ovella, però el vestit el traeix. Les diferents nacions de la pell de brau reclamen els seus drets, una d’elles és Catalunya, drets que per raons de justícia i d’històrian li donen força i li serán reconeguts. Un dels drets de la convivencia en pau amb els altres pobles i amb més raó amb els pobles veïns i germans.

DEFENSEM CATALUNYA ( Tot, 8-juliol-2010)

No em preocupa la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. Alló que veritablement em preocupa és la meva llibertat de viure en català i com a català. Per les notícies que he llegit, sense voler ofendre a ningú, la sentència té molt poca o nul·la credibilitat. Aprovar o refusar per uns resultats de 6 a 4 o de 4 a 6 un tema, un tema, diuen, tan important, encara que democràtic, em porta a pensar sobre la necessitat de l’existència d’aquest tribunal, els membres del qual són certament, al menys ho penso, persones especialistes en lleis, si veritablement és democràtica.

Perquè alló que democràticament ha aprovat el poble, té sentit que democràticament es revoqui? I vaig més enllà, tenint present la composició del tribunal, es tracta d’un instrument  en mans dels dos partits majoritaris. En una paraula un exercici d’estil dictatorial. Si el Congrès i el Senat han aprobat democràticament una llei perquè el PP i militants del PSOE no acaten la voluntat democràtica? Des de  la meva llibertat de pensament i expressió crec que democràticament el Tribunal Constitucional no té raó de ser. Però, no ens preocupem per aixó i defensem Catalunya. Tota la tragectòria de quatre anys, que en una empresa privada haurien acomiadat els treballadors, és un argument més en el dret que tenim els catalans de defensar la nostra independència. I la podem defensar sense deixar de complir la llei que no ens grada i un debat obert sobre les raons de la seva obligatorietat seria força interessant. Però el context del país ensenya que no cal embolicar-se en debats que no es volen, perquè no tenen arguments prou creïbles, i cal anar fent camí, que ja està encetat i força indicat i encara quen un xic llarg, amb seguretat d’arribar a la meta. Però cal que els catalans ens ho creiem. Només hi ha un argument: si estimem Catalunya hem de tirar endavant i aquelles persones que diuen que estimen Catalunya que ho demostrin, convencin i convisquin  catalanament. Tinc molt clar que la independència de Catalunya no ha de generar cap enemistat només demostrar amb raons raonades que és el millor per a tothom, per a Espanya inclosa. Només una anàlisi racional dels fruits dóna la raó als independentistes, si es creuen que pels fruits els coneixereu. Els fruits dels governs del PP i del PSOE són una Catalunya més pobre. Els polítics catalans, ja els posarem a ratlla els catalans.

LA INDEPENDÈNCIA O EL DRET A LA UNITAT (Tot, 22-setbre-2011)

Els conceptes d’independència i unitat no són conceptes contraris, ni contradictoris, més aviat, complementaris, que es necessiten mútuament. És veritat que la paraula unitat té més d’una lectura. Depen del context. Pot referir-se a una mesura i també al resultat de la unió de diferents individualitats, animades o inanimades. Els dos conceptes esdevenen alliçonadors al respecte. La unitat, el fet de ser u, és la base de la independència. Molts uns diferenciats, independents, poden configurar una unitat de referències vàries. Unitat de convivència, família, grup, entitat, poble, comarca, nació, fins a la convivència mundial. Unitat de convivència entre totes les nacions. Però aquesta unitat no és possible si les nacions que la componen no són independents, no són elles, cadascuna diferent de les altres. El concepte independència acompanya al de responsabilitat. Només poden ser independents responsables  si són intel·ligents i capaços de decidir. Independència, unitat, responsabilitat, intel·ligència, voluntat actúen d’una manera global en els éssers racionals. Podriem dir que ens trobem davant el primer exemple de globalitat sense el qual no és possible idear-ne cap altre. El jo, la persona en ella mateixa és una demostració natural que esdevé la base per bastir-hi la seva filosofia. Filosofia que desenvolupa la teoria del globalisme. Dues paraules hi són imprescindibles: globalització i globalitat. Globalització ens explica el procès constructor de la globalitat. El treball d’una sèrie de factors que la construeixen. Globalitat és el resultat, l’obra final de tots els treballadors que hi han aportat la seva tasca i col·laboració. La globalitat és la imatge que tenim del ser, de l’objecte, de la persona, del grup, del poble, del país, de la nació, del món. Globalitat té dues lectures, una de temporal i una altra absoluta. La primera és una globalitat canviant perquè els treballadors globalitzadors cada moment hi aporten nous elements constructius. L’absoluta no és temporal, és la definitiva, ja no pot canviar. Acostumo a comparar-la amb una pintura. El quadre acabat representa la globalitat. Cada pinzellada, les aportacions que li donen forma. És important que cap pinzellada sigui perfecta. El quadre final ho seria.

CATALUNYA A EUROPA (Tot, 15-maig-2014)

Sovint em faig aquesta pregunta: és indispensable formar part de l’Europa actual? Amb la filosofia que practica, predicada des d’Alemanya, penso que no. Però crec que l’Europa que capitaneja la Merkel necessita urgentment tornra a l’Europa dels seus fundadors, que, per a ells, primer eren els ciutadans i el diner estava al seu servei i no com ara que el diner fa de polític i els ciutadans han estat condemnats a ser servidors del diner. I aquest canvi, Europa l’ha de fer. No sóc cap especialista ni en economia, ni en política, però una mica sí en religió. I aquesta mica m’esperona perquè m’ha despertat la fe en el poble senzill. Estic convençut que la societat civil obligarà al canvi. De moment els poderosos són els amos del diner beneïts per la política. Però una majoria important de la ciutadania, que ha perdut la por, farà que les aigües tornin a la seva llera natural. I en la defensa d’aquesta filosofia Catalunya pot ser molt imnportant a Europa. Perquè la Catalunya que es manifesta, la formen aquelles persones que creuen en el treball, en la cultura, en l’art i en la força del civisme. Hi ha un adagi castellà que diu: “el catalán de las piedras saca el pan” i no van errats. El pa que fa el poble és el pa capaç de superar la crisi perquè està fet amb el llevat anticorrupció. I Catalunya a Europa pot portar-hi il·lusió, entusiasme i sobre tot un valuós mètode de treball. Perquè la política és un treball, no una economia que s’enriqueix amb la pèrdua de llocs de treball dels súbdits. La veu de Catalunya, la Catalunya autèntica, no la manipulada i falsament modelada, és la veu del pensador que busca la veritat de la vida i la bondat de les relacions socials. El dia 25 de maig se celebraran les eleccions al Parlament Europeu. Tots els catalans que estimem la nostra terra hem de fer sentir la nostra veu votant els partits autènticament catalans, aquells que defensen el dret a decidir perquè son els que treballaran de veritat per una Europa millor, per aquella Europa que Catalunya vol, l’Europa de les persones, quen practica la filosofia i l’economia com un servei a la societat. No timguem por, votem massivament els partits catalans que defensen el dret a decidir. El dret a decidir és un dret que tenim com a persones. I alguns partits els el neguen. Votem llibertat.

DONNER UNA  ÂME A L’EUROPE  (Tot, 22-maig-2014)

La Comunitat Europea va nèixer els anys cinquanta amb l’objectiu concret de tenir en compte les persones per assolir una Europa en pau. I es va començar per controlar el carbó i l’acer, elements indispensables per a la fabricació d’armes, donant un pas important en l’objectiu d’evitar les guerres per aconseguir una Europa i un món en pau. Robert Schuman, Jean Monnet, Konrad Adenauer, Alcide de Gasperi i Paul-Henri Spaak hi van posar les bases en les quals el respecte a la persona i la seva imatge esdevenen fonamentals. L’economia social de mercat pretenia perseguir els abusos de les grans empreses i de les administracions que perjudiquessin als ciutadans. Aquest principi en l’Europa d’avui, segle XXI, s’ha capgirat i traeix clarament la filosofia inicial del que havia de ser la Comunitat Europea. Avui no mana la política, és l’economia la mestressa d’Europa i també del món. I per aixó els rics, cada dia són més rics i els pobres, més pobres i creixen en nombre. Quaranta anys desprès de la Unió, Jacques Delors, president de la Comissió Europea entre 1985-1995 n’esdevinguè el principal motor i d’ell és l’expressió “donner une âme a Europe”, preveien el risc de caure en mans d’un o altre país, fet que podria ser fatal per la continuitat del projecte. I s’ha produit, Europa no té una direcció independent integradora amb els naturals respectes, Europa, avui, està en mans d’Alemanya, en mans dels mercats i aquest és el problema. No es té en consideració la gent, perquè per salvar el diner se la sacrifica materialment, no moralment, encara que també. Reconstruir Europa és urgent per recuperar l’herència perduda i per aixó és imprescindible l’Europa dels pobles per controlar els estats, i des d’aquesta vessant, a casa nostra, és importantíssim que Catalunya hi tingui veu, perquè Catalunya és un poble important entre els motors de la Unió Europea. És necessari enfortir el poder de les bases davant les pretensions del diner. El diner no és polític, és egoísta i fa egoïstes a totes aquelles persones que no pensen en els altres. Sarcàsticament el diner diu que hi pensa molt en la gent, sí, és veritat, per com fer-la més pobra i pendre-li alló que encara té. Però el diner no pot arrabassar l’orgull de poble i aquest sentiment era el que pretenien afavorir els fundadors de la Unió Europea. Des de Catalunya hi podem contribuir enviant al Parlament Europeu gent de casa, gent amb capacitat de decidir, gent amiga de la llibertat, gent que defensa la independència dels pobles, de Catalunya. El 25 de maig, si estimem Catalunya, votem els nostres Candidats al Parlament Europeu.

TRES ARTICLES DE LA CATALUNYA QUE VULL

LA CATALUNYA EN LA QUE JO VULL VIURE

Entre els set milions i escaig de catalans que configuren Catalunya sóc una gota d’aigua d’aquest mar tan bonic que viu en diàleg permanent amb la Mediterrània. Però malgrat la meva petitesa desitjo poder dir jo també sóc Catalunya. La seva geografia té un encant que s’encomana i crea una manera de ser peculiar de la gent que hi viu. Prehistòrics, grecs, romans i musulmans, barrejats amb la gent del país, assoliren un cóctel històric amb gust de globalitat. M’agrada ser una gota d’aquesta beguda en certa manera afrodisíaca. És la beguda de la passió universal. I l’essència de Catalunya. I l’essència, que és perfum, però és més encara, la base del ser, li dóna al meu país un caràcter de permanència creativa. La Catalunya, que segons Alexandre Deulofeu al voltant dels anys vint-i-cinc será sobirana, és la Catalunya d’arrels cristianes, venes i artèries d’una sang vermella inspiradora del groc del seu treball. Amb la seva bandera quatribarrada passeja amb fe al bell mig d’esculls embrolladors que dificulten caminar i nedar però fan l’esforç més productiu. Pot semblar una inversemblança, però em sento independent en un país sotmès i esclavitzat. Crec que aquesta força meva interior és la mateixa força dels dos milions de catalans presents a la V i d’un gran nombre dels que per raons de malaltia, malalts i curadors, no poderen assistir-hi físicament però sí espiritualment. Jo i la meva companya érem uns d’aquests. I tots volem la llibertat, que té el nom d’independència. La independència que és creativa i alló que sap fer és agermanar; independència que és solidària i alló que sap fer és respectar; independència que és treballadora, i alló que sap és que la riquesa del treball arribi a tothom; independència, que és religiosa i alló que sap és rebre totes les tendències que defensen la veritat i la justícia; independència que és política, i alló que sap fer és escoltar; independència que és cultura i alló que sap és que tota la gent que viu a Catalunya se’n beneficii; independència que és economia, i alló que sap fer és no crear desigualtats; independència que és pau, i alló que sap fer és no crear problemes inútils, ni mentiders, ni injustos; independència que és vida i alló que sap fer és que cada persona es trobi a ella mateixa i pugui dir jo sóc. Tot aquest programa no és possible si, per exemple, jo no puc dir “jo sóc” català. És la meva línea de sortida de la gran cursa de la meva vida compartida. Jo sóc independent des de sempre en el meu interior. I si em volen fer creure que no ho sóc és que em neguen la meva naturalesa de ser persona.

COM CAMINA CATALUNYA CAP A LA INDEPENDÈNCIA?

Estic convençut que no hi ha marxa enrere, però hi ha situacions que demostren que els obstacles del camí no són els naturals lògics i necessaris, sinò els egoístes, ilògics i mancats de reflexió. Comprovar sobre la marxa manipulacions pensades per qui hauria de ser model de democràcia genera situacions de confrontació innecessària en una societat suposadament civilitzada. El descobriment de la manipulació del nombre d’assistents a la V per la Delegada del Govern Central a Catalunya seguint ordres de Madrid denuncia no només mala fe sinò una realitat egocèntrica absolutista contrària a la democràcia de la que se n’omplen la boca però els fets la vomiten. Els continuats avisos des d’el govern central emparant-se en la Constitució i la llei sense escoltar els que pensen diferent, ni tampoc els seus que tenen opinions contràries, defineixen un camí en el que el respecte a una tan gran majoria com dos milions de ciutadans, que per la Constitució són sobirans i tenen dret a manifestar-se, és un camí continuació d’un model absolutista i gens democràtic. Descobrir que persones properes al govern han manipulat un afer punible amb finalitats personalistes fa pensar que no estem governats per  autèntiucs demòcrates. Situar gent del partit en estaments per jutjar fets ilegals de personalitats del mateix partit porta a pensar que el país està descaradament manipulat. I pensar que des d’aquesta exemplaritat política es preten alliçonar Catalunya, no és gens estrany que els catalans de socarrel se sublevin i defensin la llibertat i la indpendència. Per poder defensar amb credibilitat la llei i la democràcia és imprescindible que el responsable sigui creíble i que els seus fets estiguin d’acord amb la credibilitat. Però dissortadament els mals de cap no venen  tots de fora sinò que es tenen tambè dintre. Hi ha postures que són incomprensibles des d’una òptica de l’ètica política i des de l’evolució de la història. Existeix a la pell de brau una pretensió d’aturar el curs de la història perquè Espanya ja ha fet el cim. I aixó és una autèntica quimera. El cim no es fa mai perquè l’evolució de la humanitat és constant per naturalesa i els poders fàctics abolutistes són la negació de la naturalesa. Catalunya és conscient d’aquesta evolució i vol recuperar el seu camí per no sentir-s’en defassada. I Catalunya no pot perdre més pistonades per culpa d’una submissió imposada per les armes i per lleis no compartides contràries al progrès de la humanitat. Catalunya gaudeix de prou intel·ligència, creativitat i capacitat per seguir solidàriament el curs de la història per no deslligitimar la imatge global amb pinzellades sense discurs ni projecció. Catalunya camina cap a la independència malgrat els obstacles aliens i també dissortadament als problemes interns. La creativitat histórica és una facultat humana que dóna fruits d’independència. Treurem les pedres, plantarem fites alliçonadores i construirem el camí de la llibertat.

CATALUNYA AMB LA FORÇA DE LA GENT, CLAU DE FUTUR

El 9 N esdevindrà un dia del que la història dirà abans del 9N i desprès del 9N. Serà un dia trascendent per a Catalunya i també per a Espanya. Les realitats del dia 9 podran tenir lectures fins i tot contradictòries. Uns perquè potser s’imaginaran haver acabat amb Catalunya i uns altres perquè pensaran que la resurrecció és una possibilitat. I al bell mig de la           questió hi ha la força de la història que rau en la gent. Catalunya captiva al món amb la potència de la seva cultura. I és precisament aquesta potència que será profeta i la catapultarà petit estat capdavanter de la Unió Europea. La seva cultura amb onades d’aire fresc revifarà la cultura de la convivència, potenciarà l’Europa que els cinc iniciadors volien retornant a l’economia el paper de servidora de la gent i enemiga de la guerra, aconseguirà que aquella germanor viscuda a Toledo entre cristians, jueus i musulmans sigui un símbol de la nova Europa i Catalunya farà escoltar amb força la veu del violoncel de Pau Casals quan presentant el Poema del Pessebre ,li diguè al Secretari General de la ONU que aquell Parlament s’havia convertit aquell dia en el Palau de la Música Catalana. El canvi amb Catalunya té poder, de Peret és un missatge lúdic i cultural de confiança en la seva gent que té davant seu un grandíssim esdeveniment històric, no només perquè Catalunya esdevingui independent i nou  estat europeu sinò pel lideratge que pot exercir en el concepte d’Europa en un món global. I alló que avui dia sembla una incongruència no será tal quan Espanya senti l’escalf de la mà catalana que li assegura la continuitat a Europa amb més credibilitat que no hi té ara. No pretenc ser profeta, dic el que penso. No es pot nedar contracorrent en les aigües dels segle XXI, el que marcarà amb tota probabilitat una nova época. Una época que el problema més feixuc será aconseguir una convivència en pau entre totes les civilitzacions. La base continua sent evangélica encara que no se sigui religiós: la més gran manisfestació d’amor és estimar als enemics perquè, alehores, nomès hi haurà amics. Aquesta transformació haurà de vencer al pitjor dels enemics, el diner. El diner no se l’ha d’estimar se l’ha de fer servir. Aquest serà el gran problema i és la gran lluita per la pau.

ESCRITS PUBLICATS EN EL MEU BLOG FILOSOFIAIPENSAMENTS

 

Sr. President, benvingut però gens convincent

Sincerament, no m’agrada la seva presència a casa meva. Malgrat tot, no li negarè la benvinguda, la cordialitat no està barallada amb la manca d’intel·ligència. En tots dos sentits. No s’ha d’amagar res. Serà un plaer escoltar els seus raonaments? Penso que quan acabi el discurs, la conclusió serà que no calia tal viatge per a no convèncer. Per què no convencerà. El metge no es pot conciliar amb un malalt quan ha equivocat els tractaments. Però en el seu cas, Sr.President, rau en el fet quen la malaltia l’heu provocada i els tractraments no eren els adequats. Òbviament estava en el programa. A Catalunya només hi pot venir a tractar de sobiranismne, tota la resta son fugides de mal pagador.I fora d’Espanya no cal que es faci l’home bo que no vol fer Catalunya fora d’Espanya i d’Europa. Tan poderós es creu, quan  Espanya ha perdut credibilitat, i no nomès a Catalunya i a Europa el tenen per un escolanet d’Alemanya? Ser generós és una gran virtut, però fer-ho veure és catastròfic. Hi ha condicions que no es poden prometre perquè són i si són ja es tenen. N’hi ha d’altres que s’embolcallen de bones intencions, però les bones intencions han perdut credibilitat. Fer el redícul és fàcil però redimir-lo no ho és tant. Òbviament ningú pot negar-li el dret de viatjar a Catalunya. Però qui le garanteix la credibilitat? “El cántaro a la fuente tanto va…” És un adagi de filosofia popular castellana. I és vàlid. Hi ha pensat mai? La filosofia no és una ciència a l’abast de tothom. Es poden programar i anunciar tesis. Però s’han de defensar racionalment. I la racionalitat és impossible quan els fets demostren el contrari. I a Catalunya en sabem un pou. Coneixem les seves possibles bones intencions, però nomès són econòmiques i dissortadament per a vos contràries als vostres plantejaments. Els fets no corroboraran la paraules. Són massa evidents les consequències de les errades econòmiques. Però com prometre una futura bona economia quan practiqueu una política antieconòmica a tots nivells, i no nomès a Catalunya. Esteu matant la gallina dels ous d’or. I ho feu maltractant i empitjorant els motors bàsics i fonamentals per poder crear riquesa. Amb la vostra política cultural i educativa esteu matant els futurs artífexs de l’economia del país, no només de Catalunya. L’economia que practiqueu no és productiva és negativa i de marginació social. Vosaltres que quan us convé feu costat als poders eclesiàstics perquè no us apropeu a l’evangeli, que és la Constitució de l’Esglèsia i els seus caps i el poseu en pràctica? Sr. President darrera de tot, i perdoneu, no hi ha ni política, ni religió, ni humanisme, nomès ambicions personals que són els arguments de la corrupció. Sr. Rajoy, canvii de discurs o estalviis el viatge.

AMB LA CONSTITUCIÓ A LA MÀ SR. RAJOY

Article 1.

1.- Espanya es constitueix en un Estat social i democràtic de Dret, que propugna com a valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític.

2.- La sobirania nacional resideix en el poble espanyol del qual emanen els poders de l’Estat.

3.- La forma política de l’Estat espanyol és la Monarquia parlamentària.

Vos dieu al President de Catalunya Artur Mas que no  ha obeït aquest article. N’esteu segur, Sr. President? Ah! I més, esteu segur que teniu autoritat i credibilitat per acusar quan el seu Partit i Govern presenta molts dubtes?

Dieu que és un estat social i democràtic. D’acord. El Sr. Mas ha escoltat la veu del seu poble, la ciutadania que és la forma democràtica de complir la llei. A qui ha d’escoltar, als seus súbdits o als dels altres?  Per contra, quina raó té Espanya per subdividir-se en Autonomies? Que el tema no us plagui no és problema d’ell sinò vostre. Però ell ha d’escoltar els seus ciutadans i la Constitució obliga.

Referent als valors de llibertat, justícia, igualtat i pluralisme polític, el vostre govern és creïble? La llibertat, brilla per la seva absència. Quan un grup de persones es manifesten reclamant els seus drets, els hi envieu les forces policials i no els escolteu. El repartiment de  la riquesa nacional es fa amb justícia? Ningú s’ho creu. Argument, l’enriquiment desproporcionat d’uns pocs (també entre familiars del poder) i empobriment de molts. Tampoc en el compliment de la justícia, començant per l’aforament de Joan Carles, exreiu d’Espanya i tots els escàndols financers de molts membres del vostre partit, és veritat que no esteu sols, malauradament. Però aixó  no eximeix del compliment.

La igualtat, tampoc l’heu complert des de força punts de mira, económics, de justícia, d’educació i cultura. La diferència de sous és un acusador. La llei diu que només es permet un sou per persona. Heu inventat la fòrmula per tenir-ne més. Un exemple vos mateix. De President del Govern, de President del PP i de Registrador de la Propietat. N’hi ha més d’exemples, però amb el seu n’hi ha prou. I en l’exercici de la justícia, oi que és millor no meneallo? Sincerament el PP no hauria d’estar al Govern d’Espanya.

Pluralisme polític. Només és un nom perque amb majoria absoluta no n’hi ha, és una autèntica dictadura. Els diputats del PP i del PSOE quan en el Congrès o Parlament parla un d’un altre partit, brillen per la seva absència i tan contents, cobren igual i la llei els hi permet però no la voluntat popular. Les votacions de diputats i senadors són una befa perquè ja están amanyades abans dels parlaments dels diferents diputats. Aixó sí, que és llençar els diners del poble!

El punt 2 diu que la sobirania nacional resideix en el poble espanyol. Els catalans, avui, no són poble espanyol? Si ho són poden manifestar-se d’acord amb les seves idees i sentiments sien de l’ordre que sien i han de tenir-se en compte i respectar-les encara que siguin totalment contràries a l’estat espanyol. Primer de tot democràcia. L’estat espanyol fa tres cents que menysprea Catalunya i el partit en el govern actual i els anteriors democràtics ho saben i mai han fet un exàmen de consciència d’alló que fan malament. I ara correm-hi tots amb una mentida sobre l’altra amb un desconeixment programat de la realitat. I per a més INRI no escolteu les veus internacionals. Les vostres paraules de que Espanya no es trencarà, podrien ser veritat peró ja està trencada. I cura, que no acabarà tot aquí.

Referent al punt 3, la monarquia parlamentària, per què ha servit? Un exemple d’alló que una persona no ha de ser i de com s’enriqueix emparat en el càrrec. Una vergonya que l’amagueu, o voleu, amb un aforament precipitat, seguramnent per altres pors antidemocràtiques.

Sr. President i membres del Govern no heu de fer una anàlisi del vostre posicionament envers Catalunya d’acord amb la vostra malmesa credibilitat? I no entrem en una anàlisi dels membres del seu gabinet. La història fa justícia, no ho oblideu. I més respecte per Catalunya que defensa els seus drets, com els defansarà ja Euskadi i seguiran València i Mallorca.

 

CARTES OBERTES AL PRESIDENT DEL GOVERN D’ESPANYA

Aquestes cartes han estat publicades en el meu blog amb  la intenció d’aprofundir des de la llei en la meva opinió del dret a la independència dels pobles.

JO ESTIC OBERT AL DIÀLEG AMB TOTHOM

Benvolgut Sr. President, amb aquesta carta començo un diàleg. Imagino que serà nomès un monòleg. Però comencem per la base: apertura a dialogar. Intentarè dialogar prenent per fil conductor la Constitució i documents internacionals signats per Espanya, com la Declaració Internacional dels Drets Humans, el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, i el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals. I com vos aconselleu, serè molt curós amb la llei d’acord amb el meu dret de lliure expressió. Sentem els fonaments. Amb l’article 30 de la Declaració Universal dels Drets Humans. Diu: “Res en aquesta Declaració no podrá interpretar-se en el sentit que doni cap dret a un estat, a un grup o a una persona a emprendre activitats o a realitzar actes que tendeixin a la supressió de qualsevol dels drets i llibertats que s’hi enuncien”. Sr. President, ja sé que no és vinculant, però l’article 10,2 de la Constitució Espanyola reconeix la Declaració Universal dels Drets Humans com una de les fonts del dret espanyol. Anem a la pregunta que volia dirigir-li: el comportament del Govern Espanyol en la seva postura envers el dret a decidir dels catalans hi ha estat fidel a aquesta norma? Ja sé que em dirà que sí, però jo tinc dret a contestar-li que penso el contrari. A tots els catalans ens prohibeix exercir un dret que l’art. 2 de la Declaració expressa d’aquesta manera: “Tothom té tots els drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració, sense cap distinció de raça, color, sexe, llengua, religió, opinió política o de qualsevol altra mena, orígen nacional o social, naixement o altra condició.” Curiós, el dret d’opinió política és un dret que es reconeix i que no s’ens deixa exercir contra el que diu l’art. 30. Però el problema s’agreuja quan l’art.19 dels Drets Universals diu:” Tota persona té dret a la llibertat d’opinió i d’expressió; aquest dret inclou el de no ser molestat a causa de les pròpies opinions i el de cercar, rebre i difondre les informacions i les idees per qualsevol mitjà i sense límit de fronteres.” La prohibició del dret a l’opinió política atempta contra l’art.30, mencionat al principi d’aquesta carta. El dret a decidir sobre el model de societat rau sobre una opinió política que empara l’art.2. Ja sé que no sóc jurista, ni lletrat, però de llegir en sé i m’han ensenyat a entendre el significat de les paraules. D’acord amb les cites apuntades, Sr. Rajoy, la solució està en no prohibir drets i en una actuació democràtica davant el problema i mai tancant portes. Em sap greu, pensem diferent. Però jo continuarè el diàleg o monòleg, depen.

SEGONA CARTA AL PRESIDENT DEL GOVERN

Benvolgut Sr. President: El Preàmbul de la Constitució comença amb aquestes paraules: “La Nació Espanyola, amb el desig d’establir la justícia, la llibertat i de promoure el bé de tots els qui l’integren, en us de la seva sobirania, proclama la voluntat de: (segueixen sis objectius, per a la propera carta).

D’acord amb aquestes paraules de presentació, la Constitució Espanyola és un desig. Sr. Presidenrt, què és un desig? Segons el diccionari és una tendència a la possessió d’un objecte o a l’acompliment d’un dret. No deixa de ser un  moviment més passional que no pas racional, encara que la raó el pot encarrilar. El desig com a tendència té dos objectius, posseïr quelcom, i comprovar com es compleix el dret que té. Alló que vol el ciutadà és una vida digna i satisfer els seus drets, que són de justícia, de llibertat i de vida digna. Sr. President, portem més de trenta anys de democràcia amb la seva Constitució i aquest desig, continua sent desig perquè molta gent de la societat espanyola no gaudeix d’una vida digna i no veu respectats els seus drets. La nació espanyola està constituída per diferents pobles, tots tenen un drets propis de la seva identitat i no són respectats. I vos ho sabeu.  Em costa entendre que la llei sigui un desig, no ho dic jo, ho diu la Constitució i sovint, i vos ho sabeu, els desitjos són capriciosos. En aquest cas els capricis els pateixen els governats. Ara no s’empari en  que la Constitució és un desig per tenir carta de llibertat, perquè els desitjos de la Constitució per a un governant són ordres, perquè els efectes dels desitjos  repercuteixen en els ciutadans. Sr. President, per aquesta vessant hi ha molt a parlar, a dialogar, un NO no és un desig, és la seva negació i per consequència un No pot ser anticonstitucional. Hi ha una notació molt important: aquest desig afecta a tots els que integren la Nació Espanyola. Estic segur que sou conscient que molts ciutadans no queden satisfets pel compliment d’aquest desig constitucional. Però alló que és impactant segueix, a continuació diu que fent us de la sobirania es proclama la Constitució. Segur que és la Constitució de tots? Per què he fet números d’acord amb la informació rebuda entrant a les pàgines d’internet i sorprenentment la Constitució va rebre el vot favorable de quinze milions i els desfavorable deu milions (en contra, vots blancs, volts nuls i abstencions). És molt poca diferència per reclamar tanta autoritat. Però alló que és curiós és que hi ha milions de sobiranistes que votaren o no però són sobirans. Per què no s’escolta la veu d’aquests sobirans que no estan d’acord amb la Constitució? Si són sobirans tenen dret a que s’els escolti i els governants el deure de fer-ho. És deducció de la Constitució. Amb aquestes premises, qui té la raó a Catalunya? Atentament. No amago la cara, avui hi poso la meva foto.

TERCERA CARTA OBERTA AL PRESIDENT RAJOY

Benvolgut Sr. President, avui, centro el meu diàleg o monòleg al voltant dels objectius citats en el Preàmbul de la Constitució. LLegim el primer:”Garantir la convivència democràtica dins la Constitució i les lleis de conformitat amb un ordre econòmic i social just”. Em pot explicar Senyor President en qué consisteix la convivència quan des de les altes estances de la política és posen pals a les rodes? On radica l’ordre social just a Espanya, quan arreu es multipliquen les protestes contra la forma de governar? Protestes de tota mena, económiques, culturals, de justícia i de civisme. I més greu encara, quan altes personalitats han ajudat a sembrar enemistats entre comunitats com s’ha fet contra Catalunya, per exemple fent campanyes contra els productes catalans. I que me’n diu de les protestes a València, Illes Balears i fins i tot a Madrid. Aixó és justicia social? Com es menja aquest plat. I en l’ordre económic on es trova la justicia? En les targetes de la Caixa de Madrid que publica la premsa? En carregar sobre els ciutadans la indemnització a l’empresa Castor, quan no era una obra pública i un  dels seus mandataris és una de les duescentes fortunes més riques del món, superant els mil milions de dólars? Crec i  espero la mobilització popular contra aquest impost en base a un servei que no s’ha produit. Sr. President la llei s’ha de complir quan és justa i quan el seu compliment també ho és. Penso, sincerament, que el primer objectiu es queda en un desig perquè el deure no es compleix. Hi ha massa ciutadans afectats negativament. El Govern és el Govern de tots, no d’uns pocs i meyns d’aquells que se situen davant la llei com és el poder econòmic. Passem el segon objectiu: “Consolidar l’Estat de Dret que asseguril’imperi de le llei com expressió de la voluntat popular”. Està segur Sr. President que la voluntat popular se sent identificada amb aquest Estat de Dret, perquè amb massa lleis, no. Només cal seguir els moviments arreu de la pell de brau per adonar-se’n. Dissortadament hi ha massa manipuladors de la voluntat del poble. I aixó, vostè ho sap. Però anem al tercer objectiu o desig: “Protegir tots els espanyols i els pobles d’Espanya en l’exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions”. Les actuacions pel compliment d’aquest objectiu deixen moltíssim que desitjar. Parem esment en els drets humans. El de decidir n’és un i el govern està fent els impossibles per impedir-ho. Ja sé que el tema és de gran transcedència política i precisament perquè ho és la voluntat del poble també ho és. I aquest objectiu es corrobora per ell mateix, però segons la constitucció la Declaració Universal dels Drets Humans fou la Font inspiradora, i qué diu la Declaració dels Drets Humans? Ho sap molt bé i com no té arguments en contra convincents s’empara en el NO. Un no que li recordava en la segona carta que pot esdevenir anticontitucional i  molt més quan l’opinió internacional li aconsella dialogar. Senyor President, jo, un simple opinant popular, amb la Constitució a la mà, estic convençut que els catalans tenim tot el dret del món a votar. Atentament.

Quarta carta oberta al Sr.Rajoy

Benvolgut Sr. President, en la meva darrera carta resten sense comentar tres objectius del Preàmbul de la Constitució. Però, avui, s’hi han afegit dues observacions que penso són prou rellevants per mantenir el diàleg o continuar el monòleg. Vaig escoltar per la tele aquestes paraules vostres:”Ni podem, ni volem, però sobre tot no volem organitzar la consulta”. En “fablar paladino” li diria “collonut”. Sí, perquè cada dia que passa me n’adono del seu esfondrament polític. Em sap greu però us aneu cavant la tomba. Nomès faltava que el Secretari General de l’ONU fes a Andorra unes declaracions favorables a Catalunya i afirmés que aquest tema haguès anat massa lluny a Espanya. I per més inri algun lletrat castellà afirma que la consulta és constitucional. Sr. Rajoy hi ha una dita catalana que diu “quan més anem, menys valem” i, perdoni, quan el veig parlar per la tele sobre el tema català encara m’ho confirma més. I malgrat  no em cregui, em sap greu aquest auto-enfontsament polítc que us caveu. M’agradaria veureu’s triomfant, però amb Catalunya i Europa no podeu. I és trist contemplar com es desfigura la Marca Espanya. Perquè,  mireu, el primer objectiu que restà pendent diu:”Promoure el progrès de la cultura i de l’economia per tal d’assegurar a tothom una qualitat de vida digna”. Pregunto, avui, la tè tothom una qualitat de viuda digna? Oi, que no? És suficient una ullada per adonar-se com augmenta la pobresa. Nomès faltava que des d’Alemanya us advertíssin que amb la vostra política heu creat a Espanya un 28% i escaig més de pobresa. I en aquest augment hi contribueixen les polítiques culturals i econòmiques. Molt senzill, amb la vostra política cultural dificulteu moltíssim l’accès a la cultura i el coneixement que són les bases imprescindibles per gaudir d’excel·lents productors de la riquesa, perquè cada dia hi haurà menys investigadors, menys avenços culturals i un abandonament més pronunciat de la producció. Per a més inri, econòmicament només us interessa que l’estat sigui ric, sense tenir present que si els ciutadans no poden guanyar diners l’estat cada dia esdevindrà més pobre. Aquest pobresa cultural i económica entre els ciutadans cada dia augmenta, no us ho dic jo, us ho diuen des d’Europa. Una senzilla ullada per la pell de  brau ens demostra que aquest objectiu constitucional no el compliu, vos que no us treieu la Constitució de la boca. Però amb aquesta imatge, els dos objectius restants tampoc seran possibles perquè sense una societat culta i amb dignitat de vida és impossible assolir aixó que afirma aquest objectiu:” establir una societat democràtica avançada” i tampoc el següent:” col·laborar a l’enfortimernt d’unes relacions pacíficques i de cooperació eficaç entre tots (entre ells hi ha Catalunya) els pobles de la terra.” Davant d’un panorama com el que s’em presenta, com voleu que jo no sigui independentista i més quan Europa dóna senyals de que el catalans hi tenim dret? El NO de no escoltar la ciutadania no és un bon argument i menys un bon company de viatge. Em sap greu pensar diferent que vos, hi tinc tot el dret constitucional com també el de manifestar-ho. Atentament.

CINQUENA CARTA OBERTA AL PRESIDENT Sr.RAJOY

Benvolgut Sr.President, seguint els seus dictàmens de fidelitat a la Constitució, faig una ullada a l’art.1 del Títol Preliminar. L’article 1,1 diu:”Espanya es constitueix en un estat social i democràtic de Dret, que propugna com a valors superiors del seu ordenament  jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític.” Em crida l’atenció l’”estat social i democràtic” i em pregunto si la societat i la democràcia són dos estaments diferents. Jo entenc que una societat es declari democràtica afegint un valor al model nou escollit perquè l’anterior no ho era. Era una dictadura, que, Sr.President amb tots els respectes, en certes formes encara perdura. El caràcter social va amb l’essència de ser societat, el democràtic és un valor afegit. La demostració són les massa sovintejades vulneracions de la democràcia, el fet social continua però se’l maltracta. Qui li ha donat el caràcter democràtic de Dret? La societat amb el seu vot, no la llei. La llei, basada en la democràcia, és posterior. Primer existia la societat com es reconeix en 1,2 quan diu “la sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emanen els poders de l’estat”. Qué bé! Poble espanyol, per ara,suposo que ho són els andalusos, els extremenys, els castellans, els gallegs, els asturians, els vascos, els navarresos, els aragonesos, els catalans, els balears, els valencians, els murcians i albacetencs. Cada ciutadà és un sobiranista espanyol. I cada sobirà té dret a opinar sobre els valors jurídics, que ho són perquè els ciutadans ho han decidit, de llibertat, justícia, igualtat i pluralisme polític. Sr. Rajoy les mancances sobre cadascun d’aquest valors, a la pell de brau, formen una llista massa llarga. Aquest valors dels que vostè se n’omple la boca, no són respectats igual a totes les comunitats autònomes. La llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític palesen força diferències. No cal que les citem, vos i el poble les coneixen prou bé. Amb tota certesa que aquestes mancances ens les trobarem, a mesura, que avamcem en l’anàlisi dels diferents articles. Falta l’1,3 “la forma política de l’Estat és la Monarquia parlamentària.” Ha complert la monarquia amb la Constitució Espanyola? No ha estat un bon exemple de família espanyola. Em pot argumentar la bondat del seu enriquiment, considerada una de les dues centes fortunes més riques del món? Ho era tant de ric quan fou coronat pel dictador? Sr. Rajoy la llei és per a tothom igual. En aquest cas ho ha estat? Ho és ? Jo pobre de mí, només ser llegir, escoltar, pensar i trec les meves conclusions. Em sap greu Espanya camina cap el fracàs democràtic. No em digueu que no ho sabeu perque es llegeix a la vostra cara quan parleu i el parlament es dóna per televisió. Li repeteixo, una altra vegada, sóc independentista català i no desitjo cap mal a Espanya. Que no en pateixi, de moment, depen, en gran part, de vos. De mí també un petit bocí. Atentament.

 

SISENA CARTA OBERTA AL Sr.RAJOY

Sr. President, comença a ser llarg i aborrit, oi!, aquest diàleg o monòleg? Però ja que vos l’estimeu tant, no us deu cansar parlar-ne. Escoltar opinions d’altri, potser sí. Escoltant, avui, per internet al Sr.Lara d’IU, he agafat noves forces. L’article 2 és molt important però el trobo al marge del procès històric. El reprodueixo:” La Constitució es fonamenta en la indisoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integren i la solidaritat entre elles.” Sr. President i Srs. Diputats em podeu dir amb quina autoritat es pot legislar que la nació X és indissoluble? La història viu un procès continuat i el que avui és demà no serà. Només ho entenc amb l’afirmació de desig de la introducció. Però aquesta indissolubilitat no es respectada per la política de la pell de brau tractant a certes autonomies com si fossin esclaves de l’estat. Les aparences de les formes de govern són  denúncies massa evidents. Si ho és per la seva geografía, l’argument emprat és prou evident que no cola, perquè Gibraltar i Portugal, que són. El fet geogràfic no és prou argument. La voluntat dels diputats de fa més  trenta anys, encara que sembla ser per una famosa carta amenaçadora, no és indissoluble, el que pensaven els d’aleshores pot ser diferent del que pensen ara.I tampoc fou aprovada per unanimitat. Si no és indissoluble menys pot ser indivisible. I aquesta característica no es compleix en la pràctica perquè els tractaments es divideixen amb massa frequència, sobre tot en les obres pùbliques. No cal citar AVES i aeroports. A les darreries de l’article hi ha una afirmació que em sorpren: es reconeix i es garanteix el dret a l’autonomia. Si es garanteix i es reconeix perquè es prohibeix? Amb quin dret s’actua anul·lant la voluntat popular? I aixó de la solidaritat en què consisteix? En relacions de tota mena entre elles mateixes arribant a acords o amb la repartidora económica manipulada? És solidaritat la forma com Presidents d’altres autonomies, com el d’Extremadura, el de Madrid, el d’Aragó, per exemple tracten a Catalunya? És solidaritat tractar de terroristes a ciutadans que defensen els seus drets com a nació, com fan alguns partits? Si aquells que han de donar exemple de solidaritat i de respecte a la Constitució, no respecten a les persones perquè pensen diferent, en quina democràcia estem? Amb aquest article n.2, jo independentista, defenso el dret a decidir, perquè no té base històrica i cap ésser efímer pot auto-atorgar-se poders absoluts. Amb el dret a opinar que em dóna la Constitució, atentament.

 

 

SETENA CARTA OBERTA AL SR. RAJOY

Benvolgut Senyor President, perdoni el meu protocol popular, el polítc el trobo emferfagat. L’article 3 parla de les llengües de l’estat i de l’oficial, remarcant la diferència, que trobo normal, perquè una cosa és l’estatal i una altra, la nacional, perquè no nomès n’hi ha una. L’article 3,1 diu:”El castellà és la llengua espanyola oficial de l’estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret a usar-la”. Molt bé. El català, l’euskera, el galleg, el castuo, el bable són llengues (algunes dialectes) espanyoles com ho és el castellà. L’estat ha escollit el castellà com el seu propi. No hi tinc res a objectar. Però d’acord amb l’apartat 1 de l’article jo no tinc cap obligació de dirigir-me a l’estat en castellà, hi tinc dret, no deure, ho diu la Constitució. Aixó vol dir que qui té el deure d’atendre als espanyols en els seus diferents idiomes és l’estat i en aquest punt massa sovint es contradiu la Constitució. És veritat que jo em vaig dirigir a vos en català i s’em va contestar en castellà. Res a dir. Però vos sabeu, com es desentenen moltes vegades instàncies escrites en català. I aixó amb la constitució a la mà no és correcte. D’acord amb aquest article si per aquelles casualitats, un dia vos i jo ens trobèssim, constitucionalment haurieu de respectar el meu dret a dirigir-me a vos en català. És constitucional. Una altra raó seria la urbanitat, però en el vostre cas pel càrrec  esteu obligat a entendre’m. Sovint alló que la Constitució empara, com és un desig (ho diu la introducció) del desig se’n fa llei i aixó no és correcte. El paràgraf 2 diu textualment:”Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives comunitats autónomes d’acord amb els seus estatuts”. Aquesta oficialitat respon al dret de dirgir-se a les estances nacionals en la pròpia llengua autónoma? D’acord amb el paràgraf 1, jo diría que sí. Com s’actua. No cal recordar-ho. El paràgraf 3 diu:”La riquesa de les diferents modalitats linguístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que será objecte d’especial respecte i protecció.” Sr. Rajoy, aquest apartat de l’article 3, amb tot el respecte us manifesto que no es compleix, perquè l’agressió al català, per exmple, és de jutjat de guàrdia. Sr. Rajoy, jo he après el castellà per immersió lingüística i no em sap greu, perquè la immersió, pedagògicament és el millor mètode que existeix per aprendre idiomes. I aquest punt tan elemental, el vostre ministeri d’educació l’oblida, no el vol reconèixer, no el respecte i perdó, el trepitja. El paràgraf 3 de l’art.1 és bàsic per denunciar inconstitucionalitat. Així ho entenc perquè ho he viscut: he patit la repressió obligant-me a demanar perdó, per parlar amb un altre català, de genolls i braços en creu. La llista d’incompliments en aquest article és molt llarga. Ah, per acabar, demano més respecte a la Constitució, menys paraules i més fets. El més important el diàleg. La por el diàleg també és inconstitucional.

 

VUITENA CARTA AL SR. RAJOY

Viscuts uns dies d’un cert repós, m’han servit per refermar la meva convicció sobre el dret que té Catalunya de ser un estat en el marc de la Unió Europea o fora, amb l’EFTA. Un argument molt convincent ha estat la celebració a Barcelona del 12 d’octubre, el dia de la Hispanitat. No sé perquè en diuen Hispanitat i no Espanyolitat, perquè la Hispanitat és un concepte que ha viscut una disgregació  increíble, que encara continua. L’esmentada celebració m’ha reafirmat  més fermament en la meva idea perquè parlant col·loquialment se’ls hi ha vist massa el llautó. Primer de tot, què representa l’entitat SOCIETAT CIVIL CATALANA si en el seu funcionament ja separa, no hi tenim espai els independentistes, per tant no representen a Catalunya, l’esquincen. Segon, quin paper hi juguen els ultres vinguts de fora, la majoria, si amb el seu comportament incompleixen la Constitució i no els hi passa res. Tercer, perquè s’atribueixen una representativitat multitudinària quan no van poder omplir la Plaça de Catalunya. Sr. Rajoy la celebració a Catalunya del darrer 12 d’octubre no només no ha complert sinó que ha agredit la Constitució. En el seu article 4,2 si llegeix: “Els estatuts podran reconèixer banderes i ensenyes pròpies de les comunitats autònomes. Aquestes s’utilitzaran en els edificis públics i en els seus actes oficials”. En la darrera concentració d’uns dos cents ultres a Montjuich, no es concentraren per defensar el dret d’una continuitat entre Espanya i Catalunya, que hauria estat normal, si no a provocar, cremar banderes i a insultar greument als ciutadans catalans i a les seves institucions i a fer més gran la distància. Si aquesta gent, que per la seva indumentària tothom els reconeix, són els que han de promoure i promocionar la Marca Espanya, pobra Espanya. Personalment em reconec separatista, si a un independentista l’identifiqueu així, però de “terrorista” no me’n reconec, no ho accepto i considero que és un greuge anticonstitucional que l’estat té el deure de castigar. I l’ha de castigar per anticonstitucional. Els terroristes són aquells que cremen banderes, fan destrosses de material urbà i tenen un llenguatge greument insultant. Sr. Rajoy, amb més  de trenta anys de constitució aquest greuge encara no l’heu erradicat de la Marca Espanya, marca que ells diuen defensar. La Constitució reconeix les diferències que vos mateix amb el vostre NO voleu negar. Sr. Rajoy, heu pensat mai que aquest “NO” pot ser inconstitucional? Jo sí, i espero amb la Constitució a la mà saber-ho demostrar. Però amb els referents històrics que comento, com, voleu, que no em dubti? Sr. President, no sóc ningú per donar consells, seria convenient que en alguna reunió de ministres analitzèssiu com agreugeu Catalunya. La Constitució i les Lleis ho poden aclarar. I com vos dieu, la Constitució i les Lleis hi són per complir-se. Jo, humilment, li pregunto: Sempre? El no i el quan és la resposta que m’agradaria rebre.

CARTA NOVENA AL SR. RAJOY

Aquest matí quan he anat a comprar el pa, per casualitat, he escoltat la vostra veu i la de la vicepresidenta que reclamaven al President de Catalunya el compliment de la Constitució al referir-se al gir intel·ligent amb que els ha sorprès i col·locat en un dilema de difícil solució si volen ser considerats demòcrates. Perdoni Sr. President, ni vos, ni la vicepresidenta entenen res d’alló que viu el poble de Catalunya. Els ciutadans independentistes catalans no som ni rucs, ni tontos, ni contraris a la llei i us podem fer un llistat, dissortadament massa llarg, dels vostres incompliments. Li transcric l’art.10, 2 de la Constitució: “Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s’interpretaran de conformitat amb la Declaració Universal dels Drets Humans i els tractats i acords internacionals sobre aquestes matèries ratificats per Espanya”. Defensar la llibertat de les persones, que és defensar la llibertat del poble a que pertanyen no és inconstitucional, és un dret que la Constiució em dóna. Ho ratifica l’art 16, 2, “ningú podrá ser obligat a declarar quant a la seva ideologia, religió o creences”. La meva ideologia és molt clara, treballar per la independència de Catalunya. I aquest article no cita cap ideologia, ni cap mena de limitació.  Per altra banda la Declaració Universal dels Drets Humans i el Pacte Internacional polític i social li donen suport. Si aquest és un dret constitucional, perquè el nega? Ho va dir clarament, perquè no vol que se celebri la consulta. Abans, per rentar-se les mans com Pilat, va dir no puc, referint-se a la Constitució quan sap perfectament que no l’hi ho prohibeix. La consulta plantejada darrerament pel President de la Generalitat, vos ho sabeu, és perfectament legal, és una consulta del President als seus ciutadans sense rerefons de referendum. Sr. President, no n’hi ha prou de tenir el poder polític, s’ha de saber escoltar a la gent i la progressió política del Sr. Artur Mas és aquesta, ha après a escoltar i a obeïr la voluntat popular. La voluntat popular no necessàriament ha de ser constitucional perquè és natural i la llei natural, les constitucions l’han de tenir present, no oblidar-la i complir-la. I aixó fa el President de la Generalitat de Catalunya. Lluitar contra la voluntat d’un poble, que coneix els seus drets i els defensa, és fer-ho contra un mur on hi queden empotrats aquells que no pensen, ni raonen. Convertir la Constitució en un mur perquè els independentistes ens hi estavellem és inconstitucional mentre siguem súbdits de la nació espanyola que vos governeu. Però els murs també cauen, i aquesta és la meva esperança i la meva seguretat.

 

DESENA CARTA AL Sr.RAJOY

Benvolgut Sr.President de l’Estat Espanyol: L’article 6, de la Constitució diu: “Els partits polítics expressen el pluralisme polític, concorren a la formació i a la manifestació de la voluntat popular per a la participació a la política. Podran ser creats i exerciran la seva activitat lliurament dins el respecte a la Constitució i a la Llei. L’estructura interna i funcionament hauran de ser democràtics.” M’agrada molt la política però les institucions polítiques, òbviament necessàries i imprescindibles, observant els seu funcionament em causen un cert malestar vital i convivencial. No entenc, que els polítics, humans com són, sembli que actuin com si fossin èssers d’una altra galàxia. Parlen del poble i dels ciutadans, com si ells no fossin ni poble, ni ciutadans. Dissortadament aixó que sembla, es fonamenta en accions i situacions reals. En els prinmers compassos de l’article s’hi llegeix una expressió que em provoca desconfiança, quan diu “concorren a la formació i a la manifestació de la voluntat popular…” La voluntat popular, d’acord amb l’article que la reconeix atorgadora del poder, està prou formada i està prou capacitada per manifestar-se, d’altra forma no tindria l’autoritat que se li reconeix. Per a mi, aquesta frase avala la facilitat manipuladora dels partits i es justifica constitucionalment. Aquest expressió, entenc, que avala certes campanyes que incompleixen l’ordre constitucional per la intencionalitat manipuladora, que tenen, de la voluntat popular. Les paraules “expressen el pluralisme polític” també em porten a reflexions basades en el respecte, que entre els partits, es tenen. Hi ha un respecte que no es considera. El conjunt de partits elegits democràticament expressen la voluntat plural dels ciutadans i aquesta voluntat no és respectada ni en la formació del govern, ni en el funcionament del Congrès i del Senat. Les majories absolutes tenen carta lliura de funcionament. Les majories absolutes són un obstacle democràtic d’actuació perquè dóna carta de llibertat a un sol partit. I aixó no és democràtic i si la Constitució ho avala, crec que s’ha de modificar com es va fer dels articles 13,2 i 135, els anys 1992 i 2011. Governar amb majoria és molt còmode però l’experiència ens demostra que s’actua dictatorialment. Aprovar una llei nomès amb els vots d’un partit, literalment és partidisme i els partidismes són perillosos en una democràcia. En el Congrès i el Senat es demostra aquest partidisme quan tenen la paraula els partits minoritaris. Un nombre considerable de diputats i senadors dels dos grans partits s’absenten. No nomès demostren una greu falta de respecte sinò, penso, falten als seus deures professionals. Com que la votació ja la tenen assegurada, no cal amoninar-se escoltant arguments que segurament, a més d’un, els hi provocaria conflictes de consciència. Millor no escoltar i voto perquè m’ho manen. Podria continuar, Sr.Rajoy, la Constitució i la Llei està al servei dels ciutadans, no els ciutadans al servei de la Constitució i les Lleis. I vos, tot ésser governant, no deixeu de ser ciutadà. La Constitució i les Lleis tenen lectures d’interpretació ciutadana que el governant ha de respectar, per problemàtiques que sien.

 

 

NO DIEXARÈ DE CAMINAR CAP A LA LLIBERTAT

Amb la desena carta poso fi al meu monòleg que podría haver estat diàleg i acabarè aquest treball amb un article dedicat a Lluis M. Xirinacs i uns poemes que he escrit pensant en  Catalunya i la seva llibertat.

“Una nació mai no será lliure / si els seus fills no volen arriscar/ llur vida en el seu alliberament i defensa.” (Lluis M. Xirinacs, Acte de Sobirania).

CAMI DE LA LLIBERTAT SENSE POR I AMB CONFIANÇA

Lluis M.Xirinacs és amb nosaltres com deixà escrit en el seu Acte de Sobirania,”ells han perdut un esclau, / ella és una mica més lliure,/perquè jo sóc en vosaltres, amics.” Parem-hi esment, no diu “amb” vosaltres sinò “en” vosaltres. No és un  company és cadascú de nosaltres que pensem com ell i com ell lluitem per Catalunya. Ell com Gandhy, apóstol de la no violència, encoratja la nostra lluita cívica i silenciosa envers aquella llibertat que ell defensava. I el Govern ho sap i els polítics no li han perdonat mai, però el poble de Catalunya l’ha fet sang de la seva sang i Lluis M.Xirinacs està amb l’ANC i amb Òmnium Cultural. És curiós que nomès un partit el tingui en la seva filosofia, la CUP i els altres donin la impressió que en fugen, quan és ell qui amb la seva lluita i amb els seus escrits ha donat ales al poble de Catalunya. Fins mort i tot ens fustiga, deia Jordi Pujol, i ara encara ho entenc més. I tant que tenia raons per fustigar-los. La seva trilogía LA TRAICIÓ DELS POLÍTICS és prou clara i ara estem patint alló que ell denunciava. Ell va presentà una esmena total a la Cosntituciò amb un redactat nou paral·lel i només un polític basc el va recolzar. Cap català. I els problemes que ara pateix Catalunya políticamente ell els va preveure i va presentar el redactat que ara ens fa tanta falta. Però el seu esperit no abandona Catalunya i la mare Taga, altar on es volia inmolar, símbol  de la Mare de Déu, bufarà fort des d’el seu cim perquè l’esperit dels catalans no defalleixi. La fe en el poble i la fe en l’ésser tanscendent faran inútil la por dels tanks, dels exèrcits i dels vaixells de guerra perquè, l’esperit és universal i camina a favor de la història. Els tanks, l’exèrcit i els vaixells que es mouen per Catalunya simulant que estan de maniobres són la negació del procès històric del segle XXI que lentament però amb consciència prefereix la força de la paraula a la força de les armes. El govern espanyol s’equivoca i  no llegeix, no en sap?, els signes de futur. El canvi de mentalitat és lent, però Catalunya s’hi ha avençat i camina segura. Tots els canvis històrics van precedits d’una filosofia que la pell de brau encara no ha estudiat. Porta el retard al que estem acostumats. I el patim. Però els ciutadans estan dient prou, també a l’Espanya profunda. D’on ve sinó la por al Podemos? La filosofia de Lluis M.Xirinacs s’ha assentat en l’esperit d’una gran majoria de catalans. Dels catalans, catalans de veritat. Els altres que diuen ser-ho, que l’estudiin i meditin i si són catalans de veritat s’adonaran dels seus errors. Amb l’assessorrament de la filosofia no violenta de Lluis M. Xirinacs, el dia 9N votarè sí-sí.

POEMES PER CATALUNYA INDEPENDENT

LES CAMPANES DEL PLA DE CAN PEGOT

“Les carreres per les que l’amic encercla son Amat

són longues, perilloses, poblades de consideracions,

de sospirs e de plors, he enluminada d’amors”

(Ramon Llull, llibre d’Amic i Amat)

Les campanes del Pla de Can Pegot

toquen a noces d’amic i Amat,

el vent s’emporta l’alè de l’amic

i la terra rep l’alè de l’Amat.

La llum obre les portes de l’estança,

l’Amat esguarda l’amic en llit etern.

Celebració de maridatge diví.

Ajaçat sobre catifa verda

el cos de l’amic

no sent els pessics de les cuques,

ni els llavis del prat que xuclen fredors,

ni les mans del sol que roben clarors.

L’aire mima amb carícies,

la llum el cus a petons.

Al bell mig de la muntanya, la mare terra

rep el missatge:

Sóc Lluis, amic de l’amor absolut.

Carrers, places i presons,

petjades de l’amic,

acusen polítics, jutges, policies i clergues,

no comprenen la lliçó de la vida.

La pau només la crea l’amor.

Canons, fusells i pistoles

menteixen, enganyen,

no estimen,

maten

i tanquen les portes del Tot on jon sóc.

Les campanes del Pla de Can Pegot

toquen a noces d’amic i Amat.

L’amic ha guanyat la guerra,

no lliurarà més batalles;

les llavors que ha sembrat faran crèixer l’arbre

de llibertat en pau.

Herbes, pols, rocs i animalons

del Pla de Can Pegot

ballen sardana sagrada

als sons de la Cobla Ramon Llull,

“Llibre d’Amic i Amat”.

Paraules líriques, músiques místiques,

ofrena sublim,

“Dietari final”

abraçada joiosa de la mort.

Les campanes del Pla de Can Pegot

toquen a noces d’amic i Amat.

Un munt de pedres amigues

consola el prat que plora:

Li han robat el cos de l’amic.

L’amic volia que el seu cos fos pols i terra,

veu de les campanes del bressol de Catalunya.

NO ODIIS, DEMANARAN PERDÓ

No onejava la bandera

en el turó del poble.

Estripada, feta troços,

el vermell tenyia de sang la terra,

i el groc, maltractat i brut

convidava seure al seu costat.

De genolls, entre rocs i espines,

beso la meva bandera ensangonada.

M’aixuga les llàgrimes i amb  veu dolça,

no odiis, demanaran perdó,

em diu, fluixet, a cau d’orella.

Catalunya no vol  enemistats,

Espanya, demà, en será testimoni

i a cau d’orella, fluixet, dirà

gràcies, Catalunya, tu m’has salvat.

Un camí de llibertat

El cor de la terra

agermana pobles enemics

fent-los iguals.

Els talls de les espases,

relles es tornaven de conreus

mentre espigues i roselles

dissenyaven la senyera,

color sang del treball,

color místic per conviure.

El pare amb el cor sagnant

dibuixa en l’escut-llibre

el futur del país que l’acomiada.

Neix un poble, agosarat i valent.

Mil anys d’història a l’esquena

alimenten la seva identitat.

Valent i humil a l’ensems,

la seva história viscuda

es llegeix amb ulls d’eternitat.

Cavalcant tots els vents del món

contempla l’ahir, ple de pors,

endevina el demà, ple de goigs,

mentre viu un avui, curull d’il·lusions.

Veus enemigues demanen esclaus,

veus amigues anuncien llibertat.

Mans enemigues fabriquen cadenes,

mans amigues modelen anells.

Cors enemics bateguen odis i enveges

cors amics bateguen amor i amistat.

Mans, veus i cors de Catalunya

modelen, canten, bateguen,

sota un cel blau, convivència.

Catalunya, art, música i amor,

filosofia poètica de la seva història.

2014, ADÉU-SIAU

Ens has deixat amb l’adéu suspens,

el mocador, a la meva mà, encara saluda al vent

esguardant l’horitzó.

Només el record ens parla

i l’esperança de ser lliures manté viva la ill·lusió.

2014 la saó en els nostres camps,

que  has conreat,

será sang viva d’un futur lliure.

Sortosament, l’arbre de l’esperança

arrela profund bebent les aigues netes

del cor de la terra, la font de la llibertat.

2015 rep el testimoni del relleu,

la cursa continua

i l’arbre de l’esperança florit com temps de primavera.

Serà temps de conreu, encara,

será temps de collita,

l’hora dels segadors?

El món, dempeus, aplaudirà

les notes plenes de colors

d’una Catalunya, rica i plena.

Llegat del 2014 al 2015.

CATALUNYA, MARE T’ESTIMO

Jo sóc independent en tu i amb tu,

camino per la vida agafadet de la teva mà,

sento el batecs del teu cor,

i els meus són com els teus.

Catalunya, mare t’estimo,

ningú me’n traurà de la teva falda.

Tu m’has fet gran

i per tu la meva vida dono.

Mare ningú et farà esclava,

els teus fills som la teva llibertat.

UNA ESTRELLA IL·LUMINA EL CAMÍ

La foscor alena la meva ment,

les idees esdevenen punts lluminosos.

En el mapa del meu país,

obra d’art de les meves il·lusions,

company d’altres pintures,

petites guspires de llum

em passegen per valls i muntanyes.

Imagino pobles, castells i platges,

escolto en l’ànima cançons populars,

segueixo el punteig de les sardanes,

aplaudeixo els salts de les jotes,

saludo els poetes cantautors de somnis,

i llegeixo en el meu cor el nom de la meva terra

Catalunya.

L’amor pels paisatges, llacs i muntanyes

ha guiat els meus peus a un cim de privilegi.

Un peu trepitja Catalunya, l’altre França,

i els meus ulls contemplant llurs serralades,

amb llàgrimes d’emoció, al cel li pregunten

per què França és lliure i Catalunya, no?

Amb els pulmons plens d’aire pur

mentre acomiado el cim i torno al pla

la memòria em recorda capítols d’història il·lusionants.

La V de victòria dibuixada per carrers de Barcelona,

la cadena humana de sud a nord de la nostra terra,

els crits d’independència del Nou Camp els dies de partit,

els herois sacrificats injustament per drets de guerra,

i Montserrat que des del cim de la muntanya

proclama que la independència és un dret.

Quan de la vall arribo a la platja

un vaixell a l’horitzó m’envia

“la veu del meu avi solia cantar

visca Catalunya, visca el català.”

Aquella nit, cansat de la passejada i esperançat pels pensaments,

el meu llit esdevé escenari d’un espectacle de somnis.

Totes les corals de la nació catalana

entonaven cançons de llibertat.

Ploro escoltant Il Pensiero de l’òpera Nabuco

i aplaudeixo les notes de la Senyera.

Com França, Catalunya és un nou estat d’Europeu.

Jo, tu, ell, nosaltres, vosaltres, ells

som catalans independents.

ESPANYA, FINS SEMPRE

Espanya, t’estimo perquè sóc independent,

no un fill bastard,

la meva mare és Catalunya

i tu, una germana.

Mai has estimat la meva mare.

Et dic adéu.

Fa segles has traït la germanor,

no t’esforcis en ser amable que no en saps.

No t’odio,

el meu mestre m’ha ensenyat

estimar els enemics.

Le meva identitat no és llunyania,

és igualtat,

la meva independència no és enemistat,

és companyia.

Fa tres segles xucles la sang de Catalunya.

Espanya, escolta,

la natura amb aires nous

purifica la sang que tu has enverinat.

Si vols ser companya,

caminarem plegats.

Si vols ser amo i jutge

llegeix atenta l’horitzó:

Espanya, adéu,

la mare i jo ja som independents.