Diners del futbol i economia social

En la meva filosofia personal l’esport i l’economiaa són servidors de la convivència huamana i dissortadament la política responsable del benestar social demostra una incapacitat desesperant per fer complir el seu deure als dos factors esmentats. Dissortadament l’ésser humà que hauria de ser el beneficiari de les activitats esportiva i económica per incompetència política esdevenen beneficiats l’esport i l’economia.La dignitat de l’ordre social està íntimament relacionada amb la dignitat de les persones, sense perdre de vista la dimensió humana de cada individu, la humanitat. Ningú està dispensat de contribuir al benestar social. I no es compleix. Darrerement uns moviments esportius d’una gran càrrega econòmica m’han portat a reflexionar-hi. Curiosament no he llegit, ni escoltat mai cap comentari sobre la capacitat social de l’esport i el seu incompliment, d’una manera especial en el futbol. L’esport no contribueix, tot le contrari, s’ha posat al costat de la gran economia i es dedica a fer multimilionaris a uns pocs en base a les lleis de l’economia dels grans bancs. El cas econòmic al que em refereixo, l’imagineu, Neymar. No discotirè la seva vàlua esportiva, però sí el tracte econòmic desenvolupat al seu entorn quan tantíssima gent no pot satisfer les seves necessitats mínimes. En el problema econòmic en questió podriem parlar de força futbolistes convertits en multimilionaris. Parem esment en els darrers moviments de Neymar i la repercussió que els diners que s’hi mouen podrien tenir en l’entorn social més pobre. Pagar dos cents vint-i-dos milions per una clàusula de rescissió de contracte és un greuge social que no té nom. Fem un senzill càlcul. Una família mileurista viu amb 12.000 €/any. Amb la quantitat del rescat hi podrien viure 18.500 famílies, que amb un mínim de tres indivus per familia equival a 55.500 persones. Si a aquests diners hi afegim els 206.000.000 que li ha costat al Barça el jugador,la xifre de 55.500, superaria les 100.000 famílies. Cura, en aquests xifres no s’hi compten els sous del jugador. Imagineu que es podría donar feina a més de 50.000 aturats? Afegim-hi els diners de Messi, Suàrez, Cristiano, on s’arribaria?

I per més inri la presència de la corrupció amb els corresponentrs judicis incriminatoris. En aquest afer hi té molta, per no dir tota, responsabilitat la política quina obligació principal és vetllar per la dignitat de totes les persones de l’estat. I aixó no es compleix. Si nomès en el jugador esmentat es mouen tants diners, imagineu si fèssim el càlcul de primera divisió del futbol, on s’arribaria i a la vegada tinguessim presents els diners que hi mouen les televisions i les federacions respectives. Només amb una racional legislació sobre l’economia del futbol Espanya tindria més diners pel benestar social. I com parlem també de política, calculem el benestar social que la política escamoteja amb la famosa corrupció existent. Francament, penso que la solució dels problemes econòmics socials, rau en la voluntat política de racionalitzar l’economia. Sr. President del Govern els diners que mou la política no són aliens del benestar social i el seu Govern no ho enten. La política i l’esport són responsadables de la precarietat conòmica d’una gran part de la societat espanyola. Per pensar-ho. La base, complir amb els objectius de l’esport i la política.