Xavier Casanovas, llicenciat en
matemàtiques i màster en coordinació d’empreses i Director de Cristianisme i
Justícia en convida en el quadern 205 a reflexionar sobre la fiscalitat i la
seva repercussió social. En les primeres pàgines ens diu que “el sistema fiscal
té un únic sentit: dotar de recursos l’Estat per tal que pugui dur a terme les
seves polítiques públiques”. L’objectiu és
molt comprensible però alló que ja no ho és tant és la manera com es recapten
aquests recursos en forma d’impostos i qui té l’obligació de contribuir. En un
estat com l’espanyol en el que la corrupció és una realitat, el sistema fiscal
crea una quantitat de problemes i objeccións que posen en dubte la justícia en
la seva recaptació i en la seva gestació. El primer gran repte el planteja la
pregunta qui té l’obligació de pagar impostos i en quina proporció. I la
resposta a la pregunta la fa més difícil amb les activitats fraudolentes fora
del pròpi estat en els paradisos fiscals. Un paradís fiscal és un estat en el
que els dipositaris de diners paguen unes quantitats molt inferiors a les del
seu estat propi, diners que haurien de revertir en benefici dels ciutadans. És
curiós perquè la fiscalitat es presenta com el sistema més just de la
distribució de la riquesa. Però a l’hora de la veritat, no ho és. I no ho és
perquè els més rics cada dia ho són més i de pobres cada dia n’hi ha més. I
aquesta lluita de la distribució de la riquesa provoca situacions absurdes de
consells per estalviar impostos. I en aquesta absurda realitat qui no pot
evadir és el treballador perquè l’estat li controla el seu sou i ja li cobra
per endavant els impostos. Existeix la proporcionalitat en el pagament? Hauria,
però… La lectura del quadern amb pàgines molt tècniques m’ha fet pensar perquè
no existeix un sistema de proporcionalitat? I aquest sistema sembla ser que és
molt difícil d’implantar i seria més just però les diferents modalitats dels
impostos ho posen difícil i he deduit per la seva facilitat d’evasió. L’autor
es fa la següent pregunta:”quin és el nivell òptim d’impostos? La resposta és
que no existeix: l’òptim serà aquell que et permeti cobrir la despesa pública
que vols tenir”. I la complicació es presenta perquè la resposta és una
discusió política, i cal que sigui resposta en termes polítics i no només
económics o jurídics”. Una de les conclusions de l’autor apunta a la consciència
ciutadana de donar al diner el curs legal que li pertoca, tenint molt present
que qualsevol anomalia repercuteix en els serveis socials bàsics, com són la
salut, l’educació i la qualitat de vida. Però la conscienciació ha de ser més
ferma i solidària en la classe política, en la de justícia i en l’económica que
és la generadora de riquesa. I dissortadament no existeix la que la societat necessita
per viure dignament. L’autor no ho diu, però ho afegeixo, per què un polític
pot cobrar al més 12.000 euros (no cito noms, és prou conegut per la seva
verborrea) i el sou mínim interprofessional és de 700€ i aquells que cobren un
subsidi no arriben a 500€? Potser la justícia distributiva del diner hauria de
ser exemplar en els sous dels polítics i els ingresos extres que els hi suposa.
FISCALITAT JUSTA, UNA LLUITA GLOBAL, ens alliçona, ens fa meditar i ens donar
arguments per poder exigir justícia. Recordo, és el quadern 205.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada