A la tardor poemes, de Josep Lleixà i Fernànez

Aquest poemari m’ha integrat en el curs de les quatre estacions climàtiques i he trobat en el món de la poesia el goig d’abastar els fruits de l’arbre per excel·lència que és la humanitat. Possiblement algun dels fruits una tormenta els ha mossegat però aquell fruit sovint encara és més agradable al paladar dels sentiments. En la poesia de Josep Lleixà s’hi viu el procès natural d’un poema, que es pensa i dissenya a l’hivern, se sembra a la primavera, se’n té cura a l’estiu i a la tardor, amb les fulles seques de les arbredes, els fruits són un plaer del gust. Veritablement aquest procès de la poesia de l’amic Lleixà té en el missatge, el gust, l’encant de la poesia habillada amb el vestuari de la identitat personal però viscuda en l’amistós diàleg de la lectura. Diàleg distès, sense pretensions amb el desig d’arribar al cor per descobrir en cada moment quins són els veritables batecs de la humanitat. Quan el cor d’un poeta batega, batega la poesia de la humanitat perquè la millor poesia està en el fons més que no pas en la forma, però benvinguda l’excel·lència  formal perquè enalteix l’excel·ència del missatge. I penso sincerament que la poesia de Lleixà basa la seva qualitat en la mà estesa que busca l’amistat de tothom. El poema EL SILENCI sintetitza i alliçona. “Escolta el silenci,/ escolta’l en silenci./ No sentiràs res,/ i quedaràs sorprès / de les coses que has entès”. Sovint ens falta saber escoltar en silenci, el meu silenci per entendre la paraula d’altri. Sovint la conversa en silenci de dos amics, que un al costat de l’altre, es parlen sense pronunciar paraula, és la manifestació de l’amor que modela les identitats. El meu amic Swami Satyananda, diu que “estar en mauna (silenci) en su sentido màs elevado es permanecer en nuestra propia esencia”. I certament amb la senzillesa de la humilitat Josep Lleixà ens alliçona amb els seus versos quina és la seva essència. I no per aixó no deixa de ser profund, en la seva humilitat, quan ho corrobora dient:”T’adones que el que tu vius / no ho pots transmetre a ningú./ Explicar-ho, potser sí”. La comunicació és el vestit de la poesia, que pot ser més humil o més senyor, però un vestit ric o pobre no és l’ànima de la poesia. I en el poemari de Lleixà hi brilla l’anima, més que el vestit. La lectura del teu llibre, Josep, m’ha fet estimar més la vida, la meva i la dels altres.