LA POESIA, L’ESPERIT DELS POBLES

La veritat de la poesia es descobreix en el missatge de la forma del poema abraçant un fons netament humà. La forma és molt important perquè també escenifica el protagonisme de la llibertat. Sense llibertat no hi ha línea de relació. La complexitat no està en el model sinò en l’ànima del model. Per què fa entendre una manera de ser personal i diferent en  cada poema. I és precisament en aquesta diferència on hi trobem, on hi descobrim la qualitat humana i social. La poesia és obertament un configurador social. Valorem l’expressió dels sentiments i ens n‘adonem de la psicoologia. Francament és el donar-se la mà de l’amistat amb una acció solidària el que facilita la veritat de la convivència. I quan el donar-se la mà, l’acompanya una mirada als ulls, s’entra directament en la realitat de l’altre. La mirada és la porta del desig de l’amistat. I la realització d’aquest desig és una acció poètica. La mirada i la poesia no enganyen. L’amistat sempre brolla tant pel  bé com pel mal. L’opció escollida sempre depen dels objectius dels dos nous amics. El ventall dels sentimenrs és molt ampli. I en aquesta situació la poesia quin paper hi juga? És la intel·ligència del poeta que li marca el camí. Les accions són els fruits de l’arbre del bé i del mal que depenen del conreu cultural amb que s’ha tingut cura de l’arbre. Sortosament les relacions humanes són múltiples i els diferents resultats tenen el poder de fer descobrir la comissió d’un error i la capacitat de raonar possibilita sortir de l’error i recuperar el camí de la pròpia veritat. Ens trobem en un estret lligam entre pensament i sentiment. La poesia en aquest lligam ha exerceix la funció de ser poesia i escriure poesia. I és quan  cal descubrir la realitat poética d’escriure-la, que és el poema, i de ser, que és la vivència. Penso que totes les persones gaudeixen d’aquesta vivència però disortament són poques les que en tenen consciència. Els poetes són les persones en minoria que que esriuen poemes, però no sempre el poemaés poesia. Una verita tés l’entitat poética i una altra el vestit. Literàriament es valora el vestit del poema que ha de de la bellesa del llenguatge que es tradueix en les diferents formes dels poemes. Formes que també reflexen etapes de la história humana com també ho manifesten les temàtiques. En certa manera la poedia ens sitúa en el temps i ens ajuda a conèixer la complexitat dels diferentes llenguatges. Però no és nomès les formes en el temps i en l’espai sinó també l’evolució de la humanitat en el seu progrés. Evolució que sitúa cada vegada més l’èsser humà en el centre de la convivència i la seva presència en el model polític de poble essent-ne la centralkitat. Dissortadament, encara en l’actualitat, aquesta centralitat no és reconeguda com tampoc acceptada i encara que sembli un contrasentit la cultura se’n resenteix i la poesía deixa d’influir. Es dona més importància als poemes escrits que a les vivències. I en una societat democràtica de veritat la poesía esdevè esperit vivificador de convivència. L’absència de les vivències poètiques es tradueix en la feblesa de les relacions humanes. Viure poèticament no pot set mai un  caprici, ha de ser un desig fet realitat. La gran poesia de la história literaria ho reclama i ho valora. La seva presència es manifesta en la convivència, una obra d’art. L’obra d’art de la paraula.