dimecres, 24 d’abril del 2019
QUAN EL CEL SERÀ SERÉ, de Narcís Munsó i Prats
El sotstítol del llibre és molt significatiu: foto-poemes de
natura i sentiments. La imatge i la paraula són dues germanes que dialoguen sobre
la identitat del ser humà compartint les seves emocions amb la natura. No
debades La Garrotxa és una comarca catalana, talment com un poemari del cosmos. Narcís Munsó i Prats
no necessita llegir, ni escoltar els poemes recitats pels prats, boscos,
muntanyes i rius perqué el sentiment que regalen els versos de la natura, ell els porta escrits en
el seu cor. El poeta estima intensament la vida perqué l’ha compartida amb l’amor
de la seva primera esposa i el seu segon matrimoni és una nova trobada amb l’amor
perquè l’amor de l’absència va de la mà amb l’amor de la presència, que amb el
diàleg humà i amb el poètic, elles i ell viuen la veritat de la vida temporal i
l’eterna. “Quan el cel será seré” és un desig que li obra le portes de la
serenor. “Quan es badin les poncelles / anirè a la feixa gran / on hi trobàvem
les orquídees / on encara se n’hi fan”. És l’amor que encara és viu i es viu perqué
“ per camins de Vall Bianya / que engalana la tardor / ve la Carme de La Canya/
barra, coca i pa rodó”. Llegint el poemari la presència viva de l’amor, el d’ahir
i el de’avui, serà el mateix del demà “perquè quan en el seu passeig troba la
mallarenga blava” sent que el cor li diu “teniu galta tota blanca, / dalt el
cap blau solideu, quan us veig damunt la branca / m’enamora el goig que feu.”
Compendreu millor la veritat d’aquest amor amb una ullada a l’índex, dividit en
tres parts: FLORA, FAUNA i SENTIMENTS. El poemari esdevé un agermanament entre
coneixement i sentiment en quan la ciència l’ha introduit en l’extraordinari món de les plantes i dels
animals silvestres i casolants amb una excel·lent harmonia en l’apartat dels
SENTIMENTS que metafòricament viu la realitat de la interrelació
humanitat-natura.Com resum d’aquest comentari l’acabarè transcribint el poema
LA FONT DE LES MULLERES ( de La Canya) que retrata molt bé les imatges dels
sentiments i els sentiments de les imatges. “En la nostra caminada / fent camí
cap els Verlets / et trobem Font estimada / sense encara fer bufets.// De tornada
ja cansats,/ et tornem a contemplar / del teu doll enamorats / quan encara pots
rajar. // Si, degut a les sequeres,/ qualque cop la deu s’estronca,/ nostra Font
de les Mulleres / als eixuts núvols esbronca.// I demana: pluja vine,/ vine
alegre i persistent / que és la que ja s’endevina / que és del grat de molta
gent”. El poemari és el goig que produeix en la humanitat l’amor com els núvols
quan tornen a fer rajar les fons. L’esperit de la natura metàfora de l’esperit
de la humanitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada