PER UNA (CONTRA) CULTURA DE LA RECONCILIACIÓ

El quadern 217 de Cristianisme i Justícia ens fa una exposició molt pensada sobre la urgència de la reconciliació a la pell de brau, raonant els problemes socials, polítics, legals i religiosos que en plena democràcia encara són vigents. Al llarg de la seva lectura no acabava d’acceptar el curs de la tesi bàsicament centrada en les persones víctimes i victimàris, trobant-hi en falta una ullada a l’orígen franquista de la criminalització dels país basc. Orígen que personalment penso és el culpable del procés, diguem-ne criminal, de la resistència. Una frase sintetitza la filosofia de la possible cultura de la reconciliació:” Tots plegats hem de contemplar les víctimes i els seus agressors com a éssers humans dotats d’una dignitat inviolable, que no procedeix de la bondat o maldat dels seus actes, sinó que es correspon amb la seva condició humana.” Amb aquest plantejament hi estic totalment d’acord però recordem que de víctimes n’hi hagué a una banda i a l’altre sense oblidar que abans de l’actuació d’ETA, Euskadi havia patit víctimes de la repressió franquista no oblidant que entre elles també hi havia capellans. Estic totalment d’acord a donar tot el protagonisme a les víctimes perquè defenso que matar, sigui qui sigui l’executor, és un crim contra la humanitat. I aquest crim el va cometre una banda i l’altra. Crec que el gran problema per assolir una reconciliació pacífica es troba en el concepte que es té de les persones. Entenc que per part dels familiars de les víctimes es fa molt difícil allargar la mà a l’assessí però perquè es matava?. Totes els familiars de totes les víctimes eren, per casualitat, contràries als enemics del poble basc? La verdadera reconciliació és impossible sense el perdó d’uns i altres, és una postura tremendament difícil i que remou les entranyes. Una pau política no es  mai una convivència verdadera d’amistat. Estic d’acord amb les dificultats amb que es trobaven els redactors del quadern i molt més quan l’objectiu que defensen, que és el meu, és de base religiosa basada en el perdó. Allargar la mà a l’enemic és un gest d’un gran humanisme, que és el gran problema de la reconciliació que pateix Espanya i l’Estat espanyol el que fa amb la seva política als pobles d’Espanya és agreujar-lo. Tenen raó els autors del quadern 217 de reconèixer els grans problemes sense solució. Només la dignitat de la gent ho pot solucionar. Hi crec i ho espero.