VESPRES, de Francesc Circuns Margarit

 

El poeta ens manifesta que “VESPRES és una reflexió poètica sobre el declinar de llum, una cerca de la paraula quan la llum lentament emmudeix... i llavors la nit ens parla.” El poema LA MÀ GLAÇADA defineix clarament el missatge poètic dient-nos: “La mà glaçada / toca el ventre / de la nit. /Comença el cant  dels sorolls nocturns./ La dansa de les ombres / dibuixada en la foscor.” El poemari és un passeig per “totes les nits”, “totes les ombres” i ”tots els somnis”. Una de les característiques del poemari, enriquint el sentit poètic dels poemes, la forma de cada poema en la que juga amb la intensitat dels versos i la força de la tinta donant una nova emotivitat en la intimitat. Un joc amb les paraules i els versos que li donen una peculiar musicalitat al poema. La poesia de Francesc Circuns enalteix la figura humana i el seu entorn fent parlar la veritat i la incertesa perquè per la llum les foscors són camins de recerca de nous i potents fogars. En el poema LA CIUTAT llegim: “De nit la ciutat / que no dorm / té son / Es bressola amb la llum / llunyana / dels estels.” El vespre no pot prescindir de la llum i amb els seus silencis “ordenaré les metàfores / dels versos / impossibles”. El darrer poema és una extraordinària filosofia de la vida que li posa per títol  NO ES FA M AI FOSC. Llegim-la: “ No es fa mai fosc / al jardí de Venus / la llum somorta / -però-viva del desig / alimenta fons mil·lenàries: / de petits desitjos / de sexes cobejosos./ El joc del vent entre els joncs / aviva dolça melodia.../-paraules tendres.../poemes d’amor.../ antigues promeses.../innobles traïcions- /Tots aquests materials /-nobles i mesquins-/ amb els que està feta la vida / amb els que està fet l’amor”. La vida és un camí de veritats i mentides, d’amors i de passions, d’amistats i d’enveges que poèticament descobreixen l’efecte de l’amor, la llum que sempre acompanya.

POEMARI DE PUPITRE, de Genís Tura

 

El títol ens posa en el camí d’un exercici de pedagogia de la vida que té una etapa predominant en  la infantesa. Aprendre a relacionar-se amb la natura és una condició fonamental en el desenvolupament personal. Ramon Munné i Coll, poeta i persona d’una intensa vida de relacions humanes acaba la presentació del Poemari amb aquesta observació: “ sentireu com una mena de rosec dins les vostres entranyes, perquè, com ens diu el nostre poeta, “tot el dia estaré cercant la llum / rera el sol, caminant en llarg silenci”. En aquest camí hi figuren de companys els vents i la pluja, presents en el cos humà. Tot el poemari és la conclusió d’una filosofia de la història basada en el cos humà en el que l’aigua i el vent són factors constitutius.  En el primer poema ens adverteix parlant del primer vent que “l’amor té un color groc, humit, calent i net”. Circumstància de la filosofia de la vida que el poeta li dona condició indispensable de relació. I en aquesta relació en un altre poema li dona a la imatge humana intimitat amb l’entorn quan escriu: ”com si fos la pell mateixa,/ he recobert el teu cos / amb gust de sal.” I les relacions esdevenen una confirmació de la germanor còsmica amb un exclamació d’intimitats, com aquesta. ”quin verd dona a les branques tendres el meu desig”. La compenetració ésser humà amb la natura és propi de la seva essència. Tot el poemari és un diàleg amb el vent i les seves circumstància comunicatives, cavall del vent, vent de maig, vent de garbí, vent de xaloc, i com relació germana, la pluja. Un poemari que és un diàleg d’intimitats amb la germana natura. El darrer poema del gran diàleg conclou a un poema d’un humanisme de poesia còsmica, VELLS AMANTS: “A ningú més diràs que el sol estrena / transparències cada tarda. / Vora el ponent el dia és brut!, / fonda galleda e tèrboles mirades. / Tanco els ulls, no veig res / però imagino paradisos obscurs de llum vermella... / nits de festa de llum i de rialles, / senyals de boira que travessen els cossos cansats... /I més enllà, núvols de blanc amarat de llum. / La llum plujosa que ens mostra dreceres de la plana.” Un poesia filosofia de la vida humana en la que els desnivells i desviacions són condicionants en la recerca de la llum verdadera que ens basteix la història.