La ceremónia, en ella mateixa, em va plaure molt. La
capacitat creativa de la gent injectava confiança, malgrat prejudicis i
ambients enverinats. Era la gent la que ballava, la que recordava el seu país i
la que volia una Rússia més humana. La disciplina creativa de tots els
figurants em va robar el cor. Pensava en com pot ser el món i com és.
Per què em feia mal el cor? Per la politització que es fa
d’un esdeveniment esportiu i per la manipulació que en fa el poder económic.
Políticament, és raonable que un moviment de pau se celebri
envoltant de milers de forces armades? Una incongruència.
Económicament, és just que en una época de crisi es destinin
tant mils de milions per un esdeveniment que mils de milions de persones no
poden celebrar perquè no en tenen ni per menjar?
Uns Jocs celebrats en aquestes circumstàncies són una
denúncia de les grandíssimes injustícies socials que la política i l’economia
mundials están beneint amb el seu comportament. Són un clam que reclama un
reciclatge urgent del model de societat. Analitzem la filosofía del que volien
ser els Jocs Olímpics i la filosofía del que són en l’actualitat. És urgent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada