SI PUGES AL SAGARMATHA QUAN FUMEJA VENT I NEU, de Josep-Francesc Delgado

Premi Joaquim Ruyra 1988, ha complert els vint-i-cinc anys i encara gaudeix d’una gran vitalitat cara els trenta. Una novel·la molt expressiva en els títols de cada una de les quatre parts en que es divideix. L’escriptor, que resideix a La Garriga, palesa un gran domini de la narrativa, un profund coneixement del tema de l’alpinisme i en concret de les ascencions als vuitmil i una condició molt enriquidora, una exquisida observació psicológica. El plantejament de la novel·la manté el lector en un continuat suspens amb l’empara  del fet religiós de la India sobre el factor diví palesat en  diferents éssers humans que es veuen tractats amb  una clara veneració pel fet del seu apropament als déus. Segons el meu entendre l’argument gira contínuament al voltant de la figura protagonista, quina manera d’actuar produeix preocupacions de tota mena sobre el seu destí. Un destí de múltiples situacions en una muntanya que sovint és sepultura i, a vegades, també exaltació. En el desenvolupament de la novel·la hi juguen i amb intensitat els valors humans conjugats amb valors religiosos que reviuen amb diferents formes d’acord amb el temps climàtic. El títol és un exemple prou clar. Però cal tenir present que a la India el temps i la natura tenen factors i poders divins amb capacitat de variar històries personals o col·lectives. I l’autor és expert en el domini del pensament humà i les seves formes de manifestació. Quins són els factors, circumstàncies i valors que van jugar fort en la història de la protagonista? Obviament els companys d’expedició, el xerpes, el monastir amb el seu Lama, l’esperit muntanyenc acompanyat d’unes condicions naturals adequades, la sacralitat de la muntanya i el temps. El destí de la protagonista és un fil conductor espectant fins les darreres ratlles de la novel·la. Llegir-la és viure l’efecte psicològic de la qualitat humana d’una persona que estima la natura.