MARS DEL CARIB, de Sergi Pons

La crítica especialitzada afirma seriosament que es tracta d’una novetat espectacular de la literatura catalana dels nostres dies. Hi estic d’acord en la valoració d’excel·lent. Ha nascut un gran escriptor i és de la nostra comarca El Vallès Oriental. Argumentalment, ben estructurada la narració, em dona la impressió d’una crónica molt expressiva dels fets d’un col·lectiu que la societat margina i que busca la continuitat de la seva supervivència en un bar d’aspecte ruinós d’una barriada de Barcelona. Des d’el punt de vista personal no condemno alló que de positiu s’hi descobreix, ans ho lloo, però intento anar un xic més lluny, encara que l’autor reconegui que en la seva obra no hi ha cap intencionalitat de missatge. Estic d’acord que ell ho confessi, però no que de la novel·la no se’n desprengui cap lliçó, fins i tot d’una interessant filosofía. Una obra no es pot considerar per acabada fins no hagi estat llegida per altri. I entre aquests altres és possible que algú poui en les profunditats del mar trobant-hi aigua clara. I malgrat que els personatges de la novel·la, molt ben personalizats, pertanyin a grups desestabiliztas de la societat, com drogadictes, alcohólics, violents, carn de pressó, s’hi descobreixen guspires de llum d’una gran sensibilitat i moviments en defensa de la seva realitat de ser persones que manifesten amb una ferma amistat mútua, un reconeixement de ser persona i sobre tot una recerca de la felicitat que troben definida en el seu modus vivendi. Personalment esdevé molt alliçonadora la fidelitat de grup. I una característica molt interessant el poder de generar polèmica que es dedueix de la seva lectura. Obviament polèmica que es genera entre lectors de filosofies diferents de la vida. Està molt bé llegir-la per passar-ho bé, però és molt millor si a la vegada de gaudir penses en la profunditat del gaudi.