Nit basardosa
conrea creus en camps de blat,
somnis d’un crit
de fe maltractada per la por.
L’aigua, dins la foscor,
alena esperances perdudes.
Feixucs, els peus,
sobre catifa de fulles humides,
no avancen.
La fita blanca endevinada,
feta trossos per un llamp,
perdé la consciència de la mort
oblidant la divina fe de vida.Cega, la ment,
renega de l’avui i del demà
i amb una veu ronca increpa
la possible realitat del més enllà.
Existeixes, Déu?Els meus peus ensopeguen creus en el camí
que el cor odia
i el desig de ser etern vol estimar.M’horroritza
ser ignorant i no conèixer
el sentit de la llum del dia i de la nit.
La foscor obnubila la mirada,
encega la llum, contemplació dels ulls
i la meva ment en blanc
respira fragàncies d’un pensament futur.
Existeixes, Déu?
Per què m’abrusa un desig d’eternitat?
La ment no té resposta,
el cor em diu:
Déu et vol etern, al seu costat.
La basarda esdevé transparència,
conrea estrelles en el cel blau,
somnis d’un desig
de la fe recuperada per l’amor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada