EL LLIT, LA CADIRA I EL SOFÀ

El llit, orfe,
la cadira de rodes no entén el silenci.
Són les buit del matí,
els llençols no senten els peus malalts,
els busquen,
no els troben
i el coixí desespera,
no veu la mirada d’aquells ulls d’àngel.
El llit, orfe,
ha perdut l’escalf d’un cos,
amarat de dolor.
La cadira de rodes s’angoixa,
la cortina de la finestra muda
tem el silenci d’una cambra fosca.
L’habitació,
llibre obert de vivències d’un amor difícil,
estimava amb bogeria la malalta.
Les parets
trobaran a faltar aquell t’estimo,
quan em trobi més bé,
tornarem a fer l’amor.
La creu tancà la porta de vida terrenal,
la creu obrí la porta de l’eternitat.
Damunt la tauleta de nit
capses de medecines
als peus de la imatge del Crist.
El calaix
guarda paraules, gemecs i pregàries,
també les sabates ortopèdiques
que calçava a l’hora de la curta passejada.
Ara també hi desa
el record del trepig del company
i la fotografía dels  braços
que li feien de crosses.
Un ocell del pati de casa
refilava,
quan asseguts en un banc jardiner
s’agafaven les mans i es feien un petó.
L’ocell fa dies no canta en el mateix arbre.
El llit, la cadira de rodes
i el sofà del menjador
recorden la veu de la malalta
que parlant amb Déu li deia:
Senyor, no en feu un gra massa amb mí?
Les meves mans i els meus peus,
clavats com els del vostre Fill
a la creu. La meva són el llit, la cadira i el sofà.
Només hi falta la ferida del pit.
La meva hora no és llunyana,
com Ell també us lliuro el meu esperit.
Una matinada d’hivern
es feu el silenci i els ulls es clogueren.
Un pare nostre i un petó als llavis
segellaren el comiat.
El llit, la cadira de rodes i el sofà
encara viuen el caliu d’una dona
que del dolor en feu amor,
que del sofriment, un crit d’esperança,
que del patiment, un acte de fe,
que de la malaltia, la seva germana.