EL MEU POBLE ÉS UNA VINYA.

“que els teus pits siguin per a mi com raïms d’una vinya…” (Càntic dels càntics VII,9)

 El pàmpol d’un cep,

porticó d’uns ulls de fada,

esdevenia finestra.

Com la llebre fuig del caçador

ella evitava les mirades,

no se sentía culpable

i amb un somriure murri

saludava la lluna.

Un suau ventijol

d’una nit de juny

acaronava les galtes vermelles de la veremadora

de mans d’aire i mirada de llum.

La fada, molt senyora,

amb un raïm a les mans

passejava princesa pels verals de la vinya.

La sobten uns altres ulls,

se sent hipnotitzada.

Dels ceps de la vinya no hi pengen raïms,

figures en moviment no venten els pàmpols,

és molt rara la vinya nova.

Desperta i encuriosida

 observa i escolta,

ningú cull raïms transparents.

Que estrany!

Els ceps no tenen pàmpols,

només tiges en moviment.

Algunes enseneyen dos raïms llaminers,

d’altres, res,

i passegen agafadetes de la mà.

Quan arriba la  nit,

els ceps s’adormen,

pàmpols i raïms s’amaguen.

A l’albada,

als primers deu-vos-guards del sol,

els ceps es belluguen,

els pàmpols, acaronats pel vent, canten,

i els raïms esperen les carícies d’unes mans.

La fada, encisada al despertar,

es toca els pits,

talment com l’enamorat a l’enamorada

i escolta una veu que diu

deixa’m beure del teu vi,

amiga meva,

l’elixir deliciós dels déus.

Sorpresa,

s’adona que tots els pàmpols

brinden amb copes de cava.

Un brindis rar, com rara és la vinya.

Beuen lletres

dels ceps que caminen.

La fada, feliç,

enten la jugada.

Contenta bufa els pàmpols

i la vinya omple del vi de l’amor

les copes del Raïm de Poesia.