ENYOR DE LA MEVA BARCA

Les ones mullen papers de platja
amb esquitxos de verbs i gotes d’adverbis.
La quilla de la barca abandonada
respira xarxes podrides,
embolcallades  de llàgrimes de fusta.
El timó
plora,
no pot guiar la nau mar endins.
La vella i desmantellada barca,
vista cansada i veu ronca,
esguarda el vol de les gavines
i enyora els ritmes dels rems.
A proa,
una gavina se sent capitana,
a popa,
una rata rossega formatge.
La gavina voladora fendeix l’aire,
la rata s’amaga,
rossega fustes  corcades.
Entranyes de la vella barca
entonen una bonica cançó:
“No oblidis mai la Sirena,
record de la teva vida,
capitana dels teus sentiments”.
Petites lliteres
no recorden només cançons,
recorden moments d’amors infinits
tenyits blaus d’orgasmes mariners.
Respira olors la quilla,
repeteix  crits, arrossegant, les xarxes,
enyora els brindis d’un dia de feina,
 i  plora, avui, la felicitat d’ahir.
De sobte, n o sap perquè
uns homes desvetllen desig navegador.
Corcats, els rems,
s’esberlen a les poques remades.
A la deriva, mar endins,
la quilla es torça i es trenca.
Petites ones d’una mar plana
gronxen troços de fusta.
Aquella barca, ahir monument a la platja,
avui és record,
cançó de capvespre mariner:
“No oblidis mai que vas ser Sirena,
amor de la meva vida,,
capitana dels meus sentiment