AMB SABATES DE PLUJA, de Montserrat Altarriba

Un llibre de poemes que és bo llegir. Amb aquest poemari la poeta sense oblidar la passió esdevé més racional i senzillament més global. La relació ésser humà natura es mou en un respecte de diàleg mutu en el que es palpa la perfecta integració existent entre l’univers i el ser humà. I la poesia esdevé un xic més filosòfica i, a la vegada, planera. Les tres parts en les que es divideix el poemari porten títols prou significatius: amb sabates de pluja (el títol del llibre), flor d’arç i sortilegi antic. La primera part possiblement la més impactant perquè essent sublim toca molt de peus a terra. Es parla molt de l’aigua vida i la Montserrat en aquest apartat del llibre ens immergeix en un món d’aigua per quan la pluja és metàfora de l’existència i necessàriament crea unes condicions en les que per moure-t’hi és imprescindible un bon calçat, calçat que no és altra cosa que aquella formació imprescindible per esdevenir una persona integral. En tota la poesia del poemari hi juga un paper central la realitat efímera de l’existència humana amb el desig o intencionalitat d’una transcendència que catapulti l’home i la dona a una altra vida absoluta i feliç. La Montserrat es mou amb naturalitat i habilitat en una anàlisi poètica dels espais naturals i vivències del ser humà descobrint en les foscors llançaments envers la llum. Simplificant un poemari humà i vitalista que descobreix en l’aigua, les seves fonts i els seus racons, secrets de vida.