Conèixer les nostres poetes

REVERSO, de Neus Gili Masagué

Un poemari que demana una atenció molt acurada fins el punt que la lectura d’un poema sembla que l’exprems amb les dues mans per extreure-li tot el suc. Força la sintaxis i l’etimologia de les paraules amb un esforç considerable per poder gaudir la plenitud de la poesia. La primera estrofa del poema LOMAS alliçona sobra la intencionalitat dialogant de la poeta. Llegim: “desde lo alto de una loma / al límite del vacío siento / un aire rasgar el viento, / como paloma blanca / rompiendo sus alas, / por una paz que no encuentro.” És la veu de la poesia, companya de l’existència dels humans, en la recerca dels objectius de la pròpia existència. L’ésser humà, colom metafòric, empren el vol per la immensitat del buit, perseguint la seva felicitat. L’univers, el cosmos, la terra, l’aigua i el vent li desperten desitjos de tota mena que van desde la foscor més desconcertant a la llum més encegadora. I en les experiències del vol ens parla d’un descobriment dient-nos: “lluvia de tarde, / huele a tierra mojada,/ en verdes campos.” I gràcies a les seves volades i caminades ens introdueix en una poesia alambicada que excava les interioritats de les idees i de les passions convidant-nos a compartir amb la terra els misteris comuns. Endinsar-se en els silencis i converses comporta descobriments impensats que menen la humanitat per camins de muntanya per fer el cim de la vida, superant la escalada-lectura assegurant la continuitat de l’ascensió. Llegint els poemes, el ressó profund humà es fa sentir i escoltar per ser la poeta creadora d’una nova cançó musicada pel vent. Ens ho fa viure així:” Pidió clemencia al mar i la tierra lloró lluvia, y sus ojos se nublaron de niebla”. Tot el poemari és un compartir l’esperit de la terra amb l’esperit humà, per difícil que sembli. La similitud d’actuar de l’ésser humà i de la naturalea, com si de germans es tractès ens ho manifesta amb aquests versos: “ Tan fàcil como aflora un buen amar, / del mal perece, si le sucede un odiar./ Talmente crece la furia del fuego; fenecen siembras sin tener sosiego”. La poesia de Neus Gili és una constant invitació a profunditzar les intencionalitats de la paraula i de la seva equiparació amb endevinalles naturals. Un joc on el sentiment humà i el sentiment de la terra arriben a adonar-se que són u en l’univers.