JAUME ICART SAMPERE, UNA VIDA DEDICADA L’ART

La vida de les persones defineix una filosofia de l’existència que massa sovint no llegim i alló que és pitjor no volem. Cada ser humà gaudeix d’unes característiques que directament o indirecta s’autocomuniquen convidant a un diàleg constant perquè l’objectiu programat per la natura es compleixi. L’objectiu no és altre que l’assoliment de la integritat personal per aportar amb plenes facultats la seva obra a la construcció de la societat. No totes les persones gaudeixen de les mateixes qualitats, característiques i aficions, i d’aquesta varietat neix la riquesa de la història i la bellesa de l’arc de Sant Martí desprès d’un dia de pluja saonadora.

A casa nostra, a Granollers (Vallès Oriental) una persona amb un historial molt definit i personal, va rebre l’afecte i l’amistat en el dia del seu traspàs, de molts granollerins. Jaume Icart Sampere, amb gairebé un segle d’història, ens ha deixat, però, certament que continua amb i en nosaltres. La seva obra serà sempre el record d’una persona que de l’art en feu la seva vida. Estimava la pintura amb passió. Molt menut, amb penes quatre o cinc anys, al principi  dels anys 20 del segle passat, manifestà la vocació artística dibuixant amb troços de carbó les voreres del C/ de casa seva. Una exposició de pintura al Casino l’any 1928 (si no vaig errat), en la que hi participava entre altres, Joaquim Mir, fou el tret de sortida d’una cursa artística que amb força i entusiasme va manifestar la primera meitat dels anys 30 quina seria la línea cultural i artística del Vallès Oriental. Exponent d’aquesta eclosió foren les Exposicions Oficials presentades al Col·legi Pereanton els anys 1934 i 1935. Les modalitats artístiques eren pintura a l’oli, aquarel·la, dibuix, cerámica, escultura de fang, fusta i filferro i fotografia. El nombre d’artistes superava la vintena i entre ells, la majoria molt joves, hi figurava Jaume Icart, Josep Alguerò, Antoni Cumella, Vicenç Casals Grau i Albarranch. La guerra civil de l’any 1936 estroncà l’entusiasme i no fou fins entrats els anys 40 que no es va reemprendre la tasca. Jaume Icart sempre va lluitar en la difusió de la pintura amb l’aportació de les seves obres, amb les exposicions que organitzava, amb els premis que guanyava i sobre tot amb la seva tasca de mestre a l’Escola Municipal de Treball, a l’Institut, al Casino Club de Ritme i també a casa seva que ultra ésser un taller esdevenia un veritable museu de la seva trajectòria com a pintor. Moltes són les exposicions celebrades a Granollers, arreu de Catalunya i també per Espanya amb alguna incursió a l’estranger. Podem afirmar que es mou dintre les normes de l’impressionisme amb una principal dedicació a pintar la natura. Dues són les carcterístiques que penso cal recalcar: a) li agradava anomenar-se el pintor de les pluges. Veritablement n’era un mestre. b) el seu saber tractar el color en una variada gama de tonalitats, fins al punt de poder pintar una obra monocroma de qualitat. Fent un pas més endavant sempre estava disposat a col·laborar amb lliurament d’una obra seva a obres benèfiques, a formar part de jurats de pintura i a participar des d’el primer dia en la Fira del Dibuix, de la que era un gran entusiasta i promotor. En Jaume estava molt content de la seva tasca entre els joves i les persones que volien entrar en el món de l’art. Peró alló que més l’omplia de joia era la verdadera nissaga d’artistes de la seva família, l’avi i pare, ell, la filla i mare, Àngela Icart, i la néta, Raquel. Els ulls se l’hi omplien de felicitat quan assistia a la inauguració d’exposicions de la filla i de la néta. El Jaume va trobar la felicitat en la pintura i procurà fer feliç el seu entorn.

Quina será la valoració que en farà la societat de la seva obra? Personalment no em preocupa. La qualitat és de les persones. Per a mí Jaume Icart Sampere mereix una nota d’excel·lent, excel·lent per la seva vida en el món de l’art. La resta ho dirà la història.