L’ESPORT CONFIGURADOR POLÍTIC DELS POBLES

La incidència de la pràctica esportiva en la configuració de les col·lectivitats és tan antiga com la humanitat. Els motius poden ser diversos d’acord amb les circumstàncies de cada moment o época. L’exemple dels Jocs Olímpics és una de les mostres rellevants però en el procès de la història el progrès ha estat relacionat també amb l’esport. I la seva influència pot esdevenir capdal. La Venguàrdia del dia 8 de febrer de 2015 denuncia la preocupació del govern de l’estat de  cara a les properes eleccions per la pèrdua del vot català a favor del PP per culpa de la imputació del Barça en relació amb el cas Neymar. Francament una postura lamentable i políticament incorrecta i feble i, a la vegada, propícia l’evidència d’una actuació contra Catalunya. És un auto-imputació d’un comportament judicial emmascarat per la política. També ens demostra la importància de l’esport a Catalunya que té una història més antiga que la nació espanyola. Aquest és un argument més que corrobora la meva filosofia de l’esport en el món de la política. La persona, per la seva configuració i per la seva presència en la vida, és esportiva per naturalesa en el concepte més ampli de l’esportivitat. És fonamental en el devenir dels pobles. Oportunament una pel·lícula m’ha refermat la idea. VICTUS, una pel·lícula protagonitzada per Nelson Mandela, el creador de la nova Àfrica del Sud, es basa en una manifestació esportiva que fou capdal en la nova orientació del país amb la pujada al govern de Nelson Mandela.El nou cap d’estat, protagonista d’una autèntica odisea de lluita i empresonaments, es va trobar entre dos focs. Per una banda els guanyadors que odiaven als blancs i anteriors governants i per altra els blancs que tractaven als negres de raça inferior. La reconciliació i la pacificació semblava impossible. Però quan davant hi ha un polític veritablement polític i amb consciència de servidor del poble, els problemes tenen solucions. I les tenen perquè sap llegir el temps i les seves circumstànciès. I Nelson Mandela va saber llegir el momemt. A l’assolir la presidència l’any 1994 i el 1995 haver de celebrar-se al seu país els Campionats Mundials de Rugby. La república sudafricana no era una potència en aquest esport, però en el país sí era important. I el signe polític del temps li proporcionà l’esport. La Federació ja treballava en la formació de la seva selecció però no era suficient. Calia una bona selecció però que tot el poble, blancs i negres, li fessin costat. La Selecció hi tenia políticament molt a jugar. El primer pas fou guanyar-se els esportistes. Una entrevista amb el capità de la selecció. L’interès del President manifestat als jugadors. Un altre pas molt important. Calia guanyar el recolzament de la raça negra que odiava l’equip de rugby i la selecció. Però Mandela va trobar la manera. Va preparar una trobada de tot l’equip amb els nens que s’entrenaren amb els seleccionats. Guanyant  els infants es guanyava els pares, avis i gent gran. La realitat fou que la Selecció de Sud Àfrica acabà invicta la competició i els estadis els omplien blancs i negres amb una bona germanor. S’havia donat un pas de gegant. Amb intel·ligència, voluntat verdadera de servir a la gent, no de servir-se’n un mateix, diàleg i treball. Nelson Mandela ho aconseguí. És una demostració de bon polític. I també és una demostració de tot alló que l’esport pot aportar per l’organització política de les societats. Quan els fruits són bons, significa que ho ha estat la gestió. Quan els fruits no s’aconsegueixen, la conclusió és lógica no ha existit una bona gestió. És un exemple a la vista prou clar. Però perquè no tenen continuitat? Per què hi ha un element que ho desnaturalitza tot. La política del diner com ego central. No cal citar exemples. Són prou clars.