La incidència de la pràctica esportiva en la configuració de
les col·lectivitats és tan antiga com la humanitat. Els motius poden ser
diversos d’acord amb les circumstàncies de cada moment o época. L’exemple dels
Jocs Olímpics és una de les mostres rellevants però en el procès de la història
el progrès ha estat relacionat també amb l’esport. I la seva influència pot
esdevenir capdal. La Venguàrdia del dia 8 de febrer de 2015 denuncia la
preocupació del govern de l’estat de
cara a les properes eleccions per la pèrdua del vot català a favor del
PP per culpa de la imputació del Barça en relació amb el cas Neymar. Francament
una postura lamentable i políticament incorrecta i feble i, a la vegada,
propícia l’evidència d’una actuació contra Catalunya. És un auto-imputació d’un
comportament judicial emmascarat per la política. També ens demostra la importància
de l’esport a Catalunya que té una història més antiga que la nació espanyola.
Aquest és un argument més que corrobora la meva filosofia de l’esport en el món
de la política. La persona, per la seva configuració i per la seva presència en
la vida, és esportiva per naturalesa en el concepte més ampli de l’esportivitat.
És fonamental en el devenir dels pobles. Oportunament una pel·lícula m’ha
refermat la idea. VICTUS, una pel·lícula protagonitzada per Nelson Mandela, el
creador de la nova Àfrica del Sud, es basa en una manifestació esportiva que
fou capdal en la nova orientació del país amb la pujada al govern de Nelson Mandela.El
nou cap d’estat, protagonista d’una autèntica odisea de lluita i
empresonaments, es va trobar entre dos focs. Per una banda els guanyadors que
odiaven als blancs i anteriors governants i per altra els blancs que tractaven
als negres de raça inferior. La reconciliació i la pacificació semblava impossible.
Però quan davant hi ha un polític veritablement polític i amb consciència de
servidor del poble, els problemes tenen solucions. I les tenen perquè sap
llegir el temps i les seves circumstànciès. I Nelson Mandela va saber llegir el
momemt. A l’assolir la presidència l’any 1994 i el 1995 haver de celebrar-se al
seu país els Campionats Mundials de Rugby. La república sudafricana no era una potència
en aquest esport, però en el país sí era important. I el signe polític del
temps li proporcionà l’esport. La Federació ja treballava en la formació de la
seva selecció però no era suficient. Calia una bona selecció però que tot el
poble, blancs i negres, li fessin costat. La Selecció hi tenia políticament
molt a jugar. El primer pas fou guanyar-se els esportistes. Una entrevista amb
el capità de la selecció. L’interès del President manifestat als jugadors. Un altre
pas molt important. Calia guanyar el recolzament de la raça negra que odiava l’equip
de rugby i la selecció. Però Mandela va trobar la manera. Va preparar una trobada
de tot l’equip amb els nens que s’entrenaren amb els seleccionats.
Guanyant els infants es guanyava els
pares, avis i gent gran. La realitat fou que la Selecció de Sud Àfrica acabà
invicta la competició i els estadis els omplien blancs i negres amb una bona
germanor. S’havia donat un pas de gegant. Amb intel·ligència, voluntat verdadera
de servir a la gent, no de servir-se’n un mateix, diàleg i treball. Nelson
Mandela ho aconseguí. És una demostració de bon polític. I també és una demostració
de tot alló que l’esport pot aportar per l’organització política de les
societats. Quan els fruits són bons, significa que ho ha estat la gestió. Quan
els fruits no s’aconsegueixen, la conclusió és lógica no ha existit una bona
gestió. És un exemple a la vista prou clar. Però perquè no tenen continuitat?
Per què hi ha un element que ho desnaturalitza tot. La política del diner com
ego central. No cal citar exemples. Són prou clars.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada