La vida de les persones defineix una filosofia de l’existència
que massa sovint no llegim i alló que és pitjor no volem. Cada ser humà gaudeix
d’unes característiques que directament o indirecta s’autocomuniquen convidant
a un diàleg constant perquè l’objectiu programat per la natura es compleixi. L’objectiu
no és altre que l’assoliment de la integritat personal per aportar amb plenes
facultats la seva obra a la construcció de la societat. No totes les persones
gaudeixen de les mateixes qualitats, característiques i aficions, i d’aquesta
varietat neix la riquesa de la història i la bellesa de l’arc de Sant Martí
desprès d’un dia de pluja saonadora.
A casa nostra, a Granollers (Vallès Oriental) una persona amb
un historial molt definit i personal, va rebre l’afecte i l’amistat en el dia
del seu traspàs, de molts granollerins. Jaume Icart Sampere, amb gairebé un
segle d’història, ens ha deixat, però, certament que continua amb i en
nosaltres. La seva obra serà sempre el record d’una persona que de l’art en feu
la seva vida. Estimava la pintura amb passió. Molt menut, amb penes quatre o
cinc anys, al principi dels anys 20 del
segle passat, manifestà la vocació artística dibuixant amb troços de carbó les
voreres del C/ de casa seva. Una exposició de pintura al Casino l’any 1928 (si
no vaig errat), en la que hi participava entre altres, Joaquim Mir, fou el tret
de sortida d’una cursa artística que amb força i entusiasme va manifestar la
primera meitat dels anys 30 quina seria la línea cultural i artística del
Vallès Oriental. Exponent d’aquesta eclosió foren les Exposicions Oficials presentades
al Col·legi Pereanton els anys 1934 i 1935. Les modalitats artístiques eren
pintura a l’oli, aquarel·la, dibuix, cerámica, escultura de fang, fusta i filferro
i fotografia. El nombre d’artistes superava la vintena i entre ells, la majoria
molt joves, hi figurava Jaume Icart, Josep Alguerò, Antoni Cumella, Vicenç
Casals Grau i Albarranch. La guerra civil de l’any 1936 estroncà l’entusiasme i
no fou fins entrats els anys 40 que no es va reemprendre la tasca. Jaume Icart
sempre va lluitar en la difusió de la pintura amb l’aportació de les seves
obres, amb les exposicions que organitzava, amb els premis que guanyava i sobre
tot amb la seva tasca de mestre a l’Escola Municipal de Treball, a l’Institut,
al Casino Club de Ritme i també a casa seva que ultra ésser un taller esdevenia
un veritable museu de la seva trajectòria com a pintor. Moltes són les exposicions
celebrades a Granollers, arreu de Catalunya i també per Espanya amb alguna
incursió a l’estranger. Podem afirmar que es mou dintre les normes de l’impressionisme
amb una principal dedicació a pintar la natura. Dues són les carcterístiques
que penso cal recalcar: a) li agradava anomenar-se el pintor de les pluges.
Veritablement n’era un mestre. b) el seu saber tractar el color en una variada
gama de tonalitats, fins al punt de poder pintar una obra monocroma de
qualitat. Fent un pas més endavant sempre estava disposat a col·laborar amb
lliurament d’una obra seva a obres benèfiques, a formar part de jurats de pintura
i a participar des d’el primer dia en la Fira del Dibuix, de la que era un gran
entusiasta i promotor. En Jaume estava molt content de la seva tasca entre els
joves i les persones que volien entrar en el món de l’art. Peró alló que més l’omplia
de joia era la verdadera nissaga d’artistes de la seva família, l’avi i pare,
ell, la filla i mare, Àngela Icart, i la néta, Raquel. Els ulls se l’hi omplien
de felicitat quan assistia a la inauguració d’exposicions de la filla i de la
néta. El Jaume va trobar la felicitat en la pintura i procurà fer feliç el seu
entorn.
Quina será la valoració que en farà la societat de la seva
obra? Personalment no em preocupa. La qualitat és de les persones. Per a mí
Jaume Icart Sampere mereix una nota d’excel·lent, excel·lent per la seva vida
en el món de l’art. La resta ho dirà la història.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada