MONGETES TENDRES

Dits de mans amigues
manipulen mongetes tendres,
renten sota l’aixeta
tavelles d’un verd de rialla.
Fetes trocets, les tavelles,
el foc les gronxa dins l’olla.
L’aigua les petoneja.
Foc, aigua i vent
juguen amb les mongetes
aquell joc que crema
i neix l’esperit.
Dits de mans amigues
les mongetes alliberen
en una plata de vidre.
Un rajolí d’oli, polsim de sal,
i dues rostes per companyia.
El cucut de la cuina
canta migdia.
Paren taula les mans amigues,
dues rostes, mongetes tendres i una amanida.
Mans amigues fines s’entrecreuen
amb altres mans amigues rudes.
Els ulls s’esguarden
i dues cadires senten
l’escalf de dos cossos.
Poques paraules,
un xic més de carícies,
un glop de vi,
un mos de pa,
un xic de vianda,
les boques treballen,
la ment pensa,
i el cor batega.
Mans amigues desparen la taula,
les altres escombren la cuina,
davant la tele, els llavis
dibuixen clavells a l’aire.
Sabates de taló pla
se’n van.
Mans fines amigues
porten un xerrup de wisky.
La veu de les mans fines amigues
diu a l’orella de les mans rudes,
havia oblidat la signatura.
Fa molts anys, en el record,
un dinar de mongetes tendres
va fer bategar dos cors.
-És el dinar que més t’agrada,
espós meu.
No cal tenir moltes lletres
per cuinar viandes d’amor.
Amb el plat net a les mans,
fluixet a cau d’orella,
és preciosa la teva carta
escrita amb mongetes tendres
i una rosta.
T’estimo.