Sóc un aferrissat defensor dels valors de l’esport pel seu
potencial educatiu i pel seu caràcter de configurador social. Però
dissortadament en el món de l’esport s’hi belluguen accions que causen
problemàtiques que no afavoreixen gens als seus practicants. És vergonyós i diria,
fins i tot, inmoral el comportament del diner en relació amb les persones i les
entitats esportives. Talment igual com en el món de la política mundial actual,
també en l’esport el diner se n’ha fet amor i senyor. I aquesta governança
econòmica causa problemes de convivència, de supervivència i de desequilibrador
social. Les fortunes que es dediquen als fitxatges són un autèntic insult
social i molt més, quan a la vegada, converteixen els jugadors en autèntics
esclaus que no poden disposar lliurament de la seva vida esportiva com ho
palesen les clàusules de rescissió de
contracte multimilionàries que converteixen els jugadors persones en jugadors
ninots en mans de les grans fortunes. Obviament se’m refutarà que, a canvi,
ells esdevenen grans capitalistes. És veritat però hi ha activitats humanes
molt més productives a favor de la humanitat i necessàries que no poden dur-se
a terme per manca de diners, com la investigació sanitària i s’ha de recòrrer a
la solidaritat de la gent per poder aconseguir diners, exemple la Marató de
TV3. No hi ha diners per l’ensenyament i
el gran capital en disbauxa per pagar a un que sap donar cops de peu a una
pilota i l’enlairen com un heroi, com s’ha demostrat en el darrers campionats
del món. No sóc enemic de l’esport, reconec que un esportista professional s’hi
ha de guanyar la vida però no convertir-se en multimilionari posant-se al
costat d’aquestes fortunes culpables de la crisi.Quan el diner es fa l’amo
d’una activitat, aquesta perd els seus valors formatius i educatius. Però el
moviment d’aquestes quantitats de diners esdevè un insult al mateix esport quan
jugadors de categories inferiors professionals no arriben molts ni a
mileuristes i els seus clubs nom poden fer front a despeses que se’ls imposen
des de les institucions deportives. És veritat que també s’estira més el braç
que la màniga, aquest és un altre problema, consequència, a vegades, de
voler-se aprofitar de l’esport en benefici propi, ja sigui en el camp del
diner, com en el del poder. Escalar a l’esquena de l’esport. Tot aixó produiex
situacions contraproductives en tots els sentits de la vida. Em pregunto, és
justa la posició de moltes entitats esportives, que depenen de la voluntarietat
dels seus dirigents i tècnics, se les vulgui equiparar a entitats de lucre, gravant-les
amb impostos? Quina és la tàctica que hauria d’aplicar el govern a aquestes
entitats esportives? Dissortadament els ulls només veuen diners però els mèrits
der la solidaritat, que hi és, no es té en compte. És la gran vergonya de
l’esport actual a casa nostra i molt més quan aquests petits solidaris fant el
seu treball somrient i desitjant que els seus petits esportistes esdevinguen
grans. Treballen per una societat més justa i els responsables d’una societat
justa no els hi fan n’hi cas. Ni una felicitació pel treball ben fet. És una
gran contradicció. Mentre uns sense recursos són capaços de crear bons
esportistes, altres amb recursos que els hi surten per les orelles distorsionen
l’ordre natural de les relacions humanes creant diferències de classe. Amic
lector, si creus que exagero, dedica un temps a seguir l’esport des d’el més
humil al més elitiste i desprès treu les teves conclusions. M’agradaria que els
errors fossin meus. Però…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada