Luis Casasín, veí de Granollers, autor del llibre de
poemes que presento, n’escriguè un de narrativa, titulat INFANCIAS PERDIDAS (El
pequeño rebelde) i en els dos llibres descobrim un escriptor rebel, denunciador
d’injustícies i obert defensor de la llibertat. Amb un llenguatge col·loquial i
directe, el seu lèxic no defuig la vulgaritat si s’escau perquè allò més
important és el missatge. Es podrà estar d’acord o no amb les seves idees i la
defensa que en fa però allò que és fins i tot passional rau en la veritat de
les relacions humanes. El seu poemari, com el seu llibre anterior, ens presenta
una persona testimoni d’injustícies políticament recolzades per la victòria de
les armes en una guerra civil. No amaga la seva animadversió envers el dictador
i denuncia barbàries patides per gent senzilla i humil i gent que va perdre la
guerra. Els seus poemes són densos, plens de sentiments humanitaris i acusadors
implacables del poder, com ho palesen aquests versos: “ El poder se arrastra /
por los alquitranes de la miseria,/ busca a un hombre corriente,/ persigue su
libertad y lo atrapa,/ clava sus dientes de ley homicida / en un mínino rincón
de su alma,/y le arroja una cosecha de hambre; la càrcel lo absorbe”. No
opinarè sobre la qualitat de la seva poesia que la considero popular però sí em
trec el barret davant la gosadia defensora de la llibertat de les persones,
dels pobles i de Catalunya a qui dedica aquests versos:”¡Ay, Catalunya,
latente!, /boca de justicia:/ clamor caudal,/ inundo recorrido gozoso,/ despliegue
de pueblo, / sentimiento hecho / a golpe de senyera brava / de cuyo enarbolar
àvido,/ hace de las rudas piedras / estelares caminos,/ y de las voces llanas,/
una revolución paciente / sobre tu indomable latido”. I acaba el poema amb un
¡Àlzate, Catalunya, brava!. I en l’exposició de les seves idees i sentiments
dedica poemes a persones amigues, situacions diverses, paisatges, emocions i no
hi pot faltar la mort. El prologuista ens sintetitza l’argument del llibre amb
aquestes paraules:”Es la suya, una poesía expandida emocionadamente sobre la
memoria de los vencidos en aquella guerra infame planeada ya desde su inicio
por los vencedores como una guerra de exterminio, una guerra en la que más de
dos cientos mil homnbres y mujeres fueron ejecutados extrajudicialmente por el
régimen franquista.” Un llibre que val la pena llegir no només per la forma i
el fons sinó també per aquell cuc que rosega les consciències quan amb la
llengua castellana es defensa la independència de Catalunya. No és únic, en
conec algun més.
El meu pensament em porta, sovint, a reflexionar sobre els treballs de cultura popular i els seus conreadors, escriptors, artistes i esportistes. Molts valors de les lletres, les arts i els esports no reben l’atenció que penso es mereixen. Potser no són genials en la forma, però, sovint, ho són en el fons. I el fons és la font i la humilitat la seva grandesa. Amb la mateixa humilitat he obert aquest blog.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada