Una novel·la de ficció amb un rerefons d’història i de
difícils relacions humanes. Una manera de valorar des de la distància uns fets
que han marcat la història de la ciutat de Granollers amb un embolcall de luxe
de relacions humanes en les que hi juga un paper transcendent l’amor, figurat i
transfigurat per situacions d’un humanisme vital i d’una cruesa criminal
imposada per les circumstàncies d’una guerra. Centralitzar la narració en una
data i fet concret ha exigit un exercici literari d’una capacitat creativa d’intuició-
reconstrucció al costat d’una demostració psicològica de saber adaptar els fets
d’ahir amb la memòria d’avui. M’ha interessat molt la seva lectura que m’ha
permès comparar com vaig viure la guerra i els comportaments de la gent del
poble de pagès on vivia i com es va viure a Granollers. Òbviament l’anàlisi l’he
fet des de la distància dels 87 anys d’avui amb els 7 que tenia quan esclatà la
guerra. La tranquil·litat de pagès que vaig gaudir no és comparable amb les
angoixes i ensurts d’una ciutat bombardejada. La lectura de la novel·la m’ha
confirmat la qualitat literària dels seus autor i autora, el Lambert, un
autèntic artista de la paraula i la Berta, una escriptora de futur que
manifestà la se vàlua en els concursos literaris d’Òmnium, que vaig impulsar, i
de Mans Unides amb els que col·laboro des dels seus inicis. És una satisfacció
comprovar com els valors que ahir apuntaven, avui són realitats. Referent a la
novel·la m’ha causat una sensació excel·lent la manera com el dia del
bombardeig ha actuat d’àrbitre per explicar la història dels protagonistes, una
història de vida familiar seccionada per una guerra i especialment per un
bombardeig. El seu plantejament l’he trobat extraordinari i la seva lectura m’era
difícil d’interrompre. Referent al tema, el considero una lliçó mestre de
pedagogia i psicologia i aconsello la seva lectura perquè pot ser una ajuda important
per superar problemes i per gaudir moments de benestar. L’acabament de la
narració amb les dades del bombardeig un encert i més encara amb el capítol
final en el que la protagonista amb els seus setanta anys es capaç de valorar
la seva difícil història d’un amor impossible i al costat del vell piano
tecleja, amb dificultat, les notes de la bella cançó que marcà la seva jovenesa,
Blue moon.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada