Transcendència poètica d’una escultura

El sentiment humà, arrelat a la terra assaonat amb passió, sent l’atracció emotiva de l’infinit. És la grandesa de la persona, microcosmos de l’univers, que gaudeix la capacitat de sentir el missatge de veritat d’un amor, arbre d’un jardí terrenal, amb projecció envers un altre jardí  d’amor de la veritat ascendent més enllà del temps. El desig és la força de l’esperit humà, que navega l’univers forjant la identitat de la seva personalitat, i descobreix que les seves arrels endinsades en la terra xuclen una saba que evapora la matèria transportant-la volant entre les estrelles i se n’adona que la identitat humana gaudeix d’una projecció divina. Senzillament s’ha adonat que jugant amb el fang de la terra pot esdevenir imatge d’una dimensió ultraterrenal. El ser humà descobreix la seva capacitat creativa que converteix la seva vida en una aspiració constant de la transcendència. Viu l’art perquè ell és art i vol dialogar sobre els misteris de l’art. El gran mistèri es fa present quan de la matèria brolla un missatge de l’esperit. En la història de la humanitat l’escultura ha estat embaixadora en tot els temps dels grans misteris de la natura. I des de la seva antigor sempre amb una ascendència sublim vers lo diví. I aquesta condició constant esdevé cada dia motiu de sorpreses i catapulta de desitjos. La creació artística sublima i enriqueix totes les facultats i capacitats humanes. És la projecció de la persona envers la sublimació divina. Estant la matèria arrelada a la terra sent aquest pessigolleix en la seva carn que  llença el ser humà a un altre espai inmaterial. I aquest sentiment esdevé una obra d’art dialogant amb el seu entorn. Una escultura de Josep Plandiura es converteix en la paraula que desvetlla el desig. El ferro esdevingut paraula i la paraula passió en el diàleg amb l’entorn. Les escultures de Plandiura són missatges que necessiten el sol, l’aire i la pluja per convèncer a qui tocant de peus a terra les contempla perquè són aquella saó humana que converteix la matèria en esperit i l’home i la dona projecten la seva imatge a l’espai infinit. L’escultura de Josep Plandiura que dóna la benvinguda a l’arribada a Parets del Vallès és un crit que sense deixar de caminar tocant de peus a terra proclama que et mous en un espai, que com un atleta olímpic no pot perdre temps per assolir la medalla, ha de mirar molt alt per abastar-la  i ha de ser fort perquè els déus de l’Olimp li pengin per poder-la gaudir i ser declarat guanyador en l’esport de la vida. Una escultura, la de Josep Plandiura a una de les entrades de Parets, que recorda la veritat de la convivència humana del poble. Parets és l’escultura que defineix la capacitat creativa de cada paretà i dels seus visitants.