ÈTICA EN LA POLÍTICA

La imatge de la convivència humana pot comparar-se a un tapís pensat i creat valorant l’entremat de les vivències, els comportaments de les persones i estudiant els pros  i els contres en l’execució i el resultat. Teixir la història no és deure d’uns pocs sinò obligació de tothom. Alló pitjor que pot patir la humanitat és el lideratge d’una minoria que ignora la capacitat de pensament i creativitat de la majoria. L’ experiència humana és el rebost on s’hi han de buscar tots els principis i les tesis de la filosofia de convivència d’acord amb les diferents modalitats pròpies de les diferents etapes de la història. La convivència universal és un mandala en el que cada ésser humà hi dissenya i cromatitza la seva vida coordinada amb la resta d’individuus de cada moment històric. En aquest exercici de viure és indispensable el compliment d’unes normes que la societat s’ha dictat amb la finalitat de la dignitat, centre neuràlgic de l’existència. Aquestes normes reben el nom global d’ètica perquè són el resultat de les exigències de les accions i costums perquè la convivència respongui verdaderament a la seva filosofia de vida. Aquesta tasca globalitzadora no porta a la unificació sinò a la unitat harmonitzada per la diferències de les individualitats. Per aconseguir-ho cal escoltar les consequències, que provenen de les experiències dels fets, evitant les imposicions d’uns pocs. L’ètica és la voluntat coordinada de totes les voluntats de la comunitat, en el marc històric de cada etapa de l’existència humana. Un individu sol no és la humanitat, si bé ell és humanitat, però és la unitat inicial coordinant totes les unitats per aconseguir la col·lectivitat d’acord amb les característiques definidores d’un model de vida col·lectiva. En aquesta tasca és imprescindible la participació de totes les voluntats definides per harmonitzar la globalització que exigeixen les circumstàncies i coordinar els elements disponibles en l’assoliment de la felicitat i benestar. L’ètica és aquella filosofia humana  basada en la bondat dels costums individuals per teixir un model col·lectiu. En els nostres dies, segle XXI, la democràcia sembla ser el model recomenable, però no tothom ho accepta. Corre l’opinió que la llei basteix la democràcia, quan de veritat és el col·lectiu, que vol viure democràticament, el responsable de dictar les lleis indispensables per fer-la possible. La llei no és democràcia, la democràcia necessita aquella normativa que la faci possible i la defensi.I és precisament en la dicotomia democràcia- llei on s’hi poden generar i de fet s’hi generen possibilitats de manipulació quan la llei no expressa la voluntat dels ciutadans sinó la dels polítics escollits per votació ciutadana per bastir els seu model polític de convivència democràtica. I en la representació política del poble és on hi germinen els esculls d’unes lleis poc representatives del tot i molt decantades cap a una minoria. I el resultat rau en una ètica que legalitza la corrupció. Dissortadament l’experiència política dels segles XX i XXI demostra prou clarament que les lleis estant més al servei del poder que no pas dels ciutadans. La filosofia de la democràcia es transforma en llei i la llei en poder absolut de la política. La persona, centralitat de la democràcia, esdevè esclava de la llei i de la política amb pèrdua de la seva dignitat.L’ètica de la política convertida en negació de la convivència.