Poemari dedicat a la força comunicativa de la naturalesa
actuant sentimentalment com si d’una persona humana es tractès. L’emotivitat és
l‘enllaç que recorda als hunmans que són natura. I és precisament la
climatologia mitjançant les quatre estacions de l’any, la mà estesa que fa
aflorar i valorar els sentiments. L’autor ens diu que “ho està amb un ordre que
reflecteix el meu estat d’ànim en el moment de la seva escriptura, esperançat,
content, trist, melangiós, confús, creatiu…” Precisament alló que vol el poeta
és que el lector descobreixi en els poemes el seu propi estat d’ànim. La
primavera desperta els sentiments com “roses el perfum penetrant” i “imatges de
verd esclatant”. És l’estació propicia per l’enamorament i ho expreasa “els
meus llavis delerosos / busquen els teus,/tu els ofereixes de bon grat / per fi
s’han trobat”. L’estiu encen el desig que la llum “ara ja crema brillant segura
/ amb gran foc d’estima i desig /t’estimo”. La tardor és melangia, aquells
records interioritzats i amagats en el cor com “gebrada de bon matí / imagtges
a la tarde de tristor / així és la tardor.” I l’hivern fred, gris / insomnis,
gelats a les nits, / vivint històries vora el foc / el fum embolcalla la mort”.
Sintetitzant, les quatre estacions són el programa de la vida que naixent es
revifa, es fa gran i quan arriba el moment, “rama que gronxa,/ remor, vent
apropoant-se /rima trista, dol / rosa, pètals guarint-lo. Rossinyol mort, no
canta”. Un poemari, el de Josep Lleixà, per estimar i viure profundament la
vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada