A LA VORA, d’Helga Simó i Molas

La lectura del poemari “A la vora” m’ha empès en cada poema a intentar situar-me “a la vora” de diferents situacions de relacions humanitat-univers. Voler entendre la vida en cada poema ha estat la creació de diferents estats d’ànim i d’imaginar o entendre diàlegs immaterials de salut corporal. La lectura molt més que fer-me entendre missatges, em feia viure contactes en els que descobria un llenguatge còsmic regeneracional en cada instant del contacte amb les paraules agermanadores de l’esperit humà amb el còsmic integrador del humà en l’univers amb una conducció del fil indefinit amb desitjos il·lusionats d’arribar a l’infinit. Els poemes potens en la senzillesa del llenguatge, complexes en la relació sintàctica i agosarats en la projecció ultracòsmica. El poema “PER SEMPRE” palesa l’engranatge de la humilitat de la paraula amb la veritat de la intensitat del moment per qué “ l’amor no és constant / ni estàtic/ però és bonic dir / que avui / estimariem per sempre”. La força del desig de l’eternitat expressada en un instant,”estimariem per sempre”. Els fets de l’existència en ells mateixos la veritat d’una altra dimensió diferent. “La / pausa eterna abans / de la punxada del mal més idiota./ Saber que hi tornaràs.” En tot moment, en els poemes d’Helga Simó i Molas si mouen dues obcions, que semblen impossibles, amigues en la intimitat del futur. La repetició, un signe humà, i el seu sentit, una idea de futur sense fi. En cada poema s’hi descobreixen relacions humanes temporals amb insinuacions d’eternitat en el marc de la veritat del temps, traslladada a la veritat de l’infinit. Un poemari de rostre humà amb aspiracions de rostre diví. Un poemari que es presenta com un caminant del món del temps per transformar-se en un habitant del món del més enllà.