LA LLETRA ESCARLATA, de Nathaniel Hawthorne

 

La lectura d’aquesta novel·la, obra mestre del novel·lista nord americà del segle XIX ha esdevingut un passeig revelador del tractament argumental en el que els protagonistes no només viuen el seu temps sinó que ells són dominats pels seus fets embolcallant-los en la història convertint-los en testimonis de com cal viure les passions. No és una narració sinó que ens trobem davant d’un embolcall de la vida en el que les errades exigeixen no només reciclar sinó allò més important convertir el reciclatge en el paisatge vital que desemboca a un final racional recuperant la qualitat humana dels culpables acceptant la penitència de la història marcada en la seva persona, una acusació davant del món pel mal, que acompanya a la recuperació de la dignitat personal als ulls del seu entorn. Estem davant d’una manera d’aplanar el camí del bé pagant la penitència del mal amb la col·laboració de l’entorn malpensat esdevenint   ben pensat amb la col·laboració de la dignitat i de la indignitat. Una fotografia de la convivència humana en la que el mal és castigat amb la peculiaritat que la sanció és la pedagogia de la recuperació de la bona fama social. En el fons un problema religiós des d’una religiositat cristiana massa humanitzada però que descobreix la necessitat d’un enfocament revitalitzador de la vida.