Massa sovint els comportaments humans obliden els seus
orígens i actúen talment com si la seva realitat ultrapassès l’humanisme perquè
es consideren éssers d’una altra galàxia. El món de l’esport i més concretament
el món del futbol es mou en el terreny de la superioritat. Però més enllà de
les possibilitats suposadament extraordinàries, la naturalesa, sovint, fa tocs
d’atenció i recorda la veritat pura i dura de la història. La persona humana és
natura i les lleis naturals la programen
i la sancionen negativament o positiva. El i la futbolista no poden oblidar que
són natura i están sota el seu control. En el procès evolutiu de la persona, la
tendènncia de cada dia més amunt és cultura en un àmbit infinit. La superació
no té límits, però no es pot oblidar que aquesta superació indefinida es mou en
el marc de les limitacions, la relativitat,
molt poderós però no omnipotent, no omnipresent o absolut. Relatiu i absolut
poden conviure amigablement, però no poden suplantar-se i quan un relatiu vol
ser absolut aleshores es produeix la decepció o el fracàs. Contemplat des de
fora, el món del futbol es mou en aquest marc de superioritat, oblidant les mancances
i com a proba el partit Espanya-Holanda, perdut per 1-5 en els Campionats del
Món 2014, jugats al Brasil. És un partit que convida a la reflexió i a la moderació.
Independentment del que jo penso, que Espanya no superarà els quarts de final,
encara no hi ha res perdut si guanya els partits contra Xile i Austràlia. Però
hi ha una mala imatge. Una imatge d’un conjunt que fa aigües en la defensa,
puntal bàsic dels èxits, en un atac que no troba el gol per manca d’autocontrol
personal i pobresa de joc d’equip, en un conjunt que quan arriba un contratemps
no té solucions per sortir de l’atzucac i s’enfonsa cada vegada més. La imatge
de”LA ROJA”, que curiosament era “LA BLANCA”, era el revés de la medalla de la
que assolí el campionat mundial, l’any 2010. La imatge d’un equip en que li mancava
l’equilibri entre la intel·ligència i la fúria perquè el temps també és àrbitre
i les facultats físiques i mentals necessiten reciclatges per l’edat i sang
nova per a la continuitat. Quan Holanda li va perdre el respecte LA ROJA les va
veure morades i es va enfonsar. Aquest enfonsament pot ser efímer i
convertir-se en lliçó. Però hi ha un enemic ocult molt perillós. La supèrbia
subconscient que superi la consciència intel·ligent i en aquesta lluita l’àrbitre
és la humilitat. El reconeixement del poder real dels jugadors, no el dels
títols d’ahir que són un record que pot incidir destructivament. Penso que LA
ROJA no superarà la humiliació i no passarà dels quarts de final. Si juga la
final em traurè el barret i la felicitarè.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada