EN CLAU DE LLUNA, de Fe Ferrè Ferratè

Poemari que respira una mística molt personal del ser humà. La seva autora, metgesa d’ofici i de vocació, ha descobert en la poesia i en l’art una autoteràpia imprescindible i una teràpia per desvetllar la creativitat del lector. En clau de lluna esdevé una especial partitura musical amb un pentagrama, estil gregorià, de quatre línies i en cada línea la nota musical, blanca o negra, corresponent a tempos musicals i a fases de la lluna amb una relació dual, agermanant tempos i fases. I de la misma manera que el pentagrama respon a qautre ratlles, el poemari es divideix en quatre capítols, cadascun d’ells impregnat per les característiques emotives de la relació música-lluna. El primer poema i el darrer de cada capítol són el parèntesi que obra i tanca i en el seu interior s’hi belluga la vida. La vida que desvetlla les grans aficions de la poeta despertant en cada poema un cant amb música personal de l’ànima que el lector pot fer seva descobrint-hi moments i emocions de la seva pròpia vida. Ens trobem amb una poesia que es mou en una especie de tècnica femenina de la seducció aterrant necessàriament en l’àreo-port de l’amor universal. La poesia esdevé la germana que canta i dansa i agafades les tres manifestacions artístiques alegren la vida dels lectors, espectadors de privilegi de les ballades populars a les places dels pobles. I precisament aquesta manifestació popular s’enriqueix amb el valor afegit d’un diàleg amb la naturalesa integrant-se en l’aigua, el vent, les flors, els arbres, els cants dels ocells i en la inmensitat de l’espai. La lírica de la naturalesa en la vida de les persones.