Johnny empuñó su fusil, de Dalton Trumbo

La seva lectura m’ha portat per camins impensables en els que les contradiccions contra natura sembraven verdaderes angoixes i moments de difícil comprensió de la lectura. Òbviament que Johnny respon a una persona maltractada per la guerra i per la societat, però a mesura que avançava i enllestia les pàgines intuïa que molt bé podria tractar-se d’una dura crítica a la societat que maltracta a la humanitat. Una humanitat desnaturalitzada igual que Johnny desmembrat per la crueltat de les bombes i que lluitava per viure i ser acceptat i cada vegada es trobava més isolat. L’hospital on Johnny amb un físic sense forma humana que lluita en un subconscient increïble per recuperar la seva dignitat i  ser tractat com a persona, esdevé una mena de presó en la que està condemnat a l’oblit total i segregat de la societat. Les tortures del soldat desventurat que jugava amb el seu fusell em recordaven les misèries i desventures de la humanitat dels nostres dies, essent una gran majoria de Johnny’s, una imatge desfigurada del ser humà condemnada a la irrealitat i a l’oblit. Quan Johnny dispara fort i violent és quan descobreix que la societat no el vol, que continuaran les guerres causa de la criminalitat i de la misèria, i que per aquesta raó aquests invàlids, desferres dels humans, ha de ser separats i anul·lats perquè les consciències del mal, causants de les guerres, puguin anunciar descarament que tenen la consciència tranquil·la. Una denúncia de la societat cruel contra la humanitat, com és aquesta novel·la, no és incomprensible que despertés la ira inhumana i perseguissin el seu autor. No em resisteixo a reproduir l’escrit de l’autor de l’epíleg, Javier García Sánchez, en l’edició l’any 2015 de  Navona editorial: “Independientemente de los Johnnys reales que a lo largo de la Historia hayan dejado las guerras y la folía tenaz de los hombres, lo que nos queda no es silencio sino todo lo contrario,un clamor en la sangre que, en definitiva, debió de ser lo que Dalton Trumbo buscaba al escribirla. Estamos ante una obra cumbre de la instrospección, pero en las antípodas del autismo, páramo en el que aún impera la fantasía, aunque ésta se halle a un paso de la negrura irreversible y sin recuerdos o sonido alguno, o sea la Muerte. El milagro es que se trata de un cántico a la vida”.