Miracle en vers, de Jaume Piquet

Per començar el títol ja alena curiositat. No és que faci miracles, el vers, només els explica. La lectura dels diferents poemes ens dibuixen un poeta d’una gran intensitat humana amb un detall molt significatiu: de la contradicció, de l’absurd, en fa un missatge positiu per creatiu. Els seus poemes palesen amb prou claredat el seu treball de psicòleg. És una persona que coneix molt bé la naturalesa humana i les possibilitats que gaudeix. Té molt clar que la primera condició de transcendència del ser, és ser persona humana. Saber ser humans és la condició per aspirar a l’excel·lència més sublim. Llegim atentament aquest poema:” Deixa l’eternitat pels déus. / Desfés-te de la part de tu / que es resisteix a morir./ Perquè hauràs de morir un i mil cops / si el que vols es viure./ Quines són les estranyes cèl·lules / que lentament et maten?, que / et maten perquè no volen morir.” La conseqüència és prou clara: a) conforma’t en ser humà i no actuïs com si fossis un déu. B) no menystinguis la mort, que és companya i t’anima a viure. c) el pensament de la por a la mort, no és un bon company, les teves cèl·lules volen viure i és allò que fan mentre són cèl·lules. Jaume Piquet és un mestre movent-se per la ironia i per l’absurd i ho és perquè coneix molt bé el sentit de la paraula i les intencions que pot provocar. En un poema dedicat a Vicenç Estallès simula que dialoga amb un company sobre la persona del poeta valencià, quan en la realitat el company i dialogant resulta que és el poeta. Una mateixa persona és company i objecte de la conversa. El Miracle del vers de Jaume Piquet és la força transformadora de les preguntes que, sovint, diuen allò que al llegir-les penses que neguen. És la capacitat transformadora de la passió davant la mentida o veritat del missatge. Una poesia que no s’entén sense mullar-te emotivament.