LA DONA JUSTA, de Sándor Márai

Sándor Márai, escriptor hongarès (1900-1989), lluitador contra la dictadura feixista i leninista va emigrar als Estats Units d’Amèrica. El títol del llibre em va cridar l’atenció per comprovar la idea de l’autor sobre la dona justa. La novel·la en ella mateixa no té bàsicament una història d’un amor o desamor sinó que tres protagonistes, d’acord amb les seves vivències, parlen talment com si fossin conferenciants sobre els temes socials fonamentals, l’amor, l’amistat, el sexe, gelós, solitud i la mort. És molt interessant la lectura perquè aporta visions segons sigui una dona o un home el que parla i es fonamenta en la seva experiència dels temes. L’opinió que m’he format de la seva lectura més aviat és que he llegit principalment un assaig de caràcter social perquè les relacions humanes bàsiques de la filosofia de la novel·la les protagonitzen persones de diferents situació social, passant pel ric, la minyona que casualment esdevé  senyora amb discontinuïtat en la forma però continuïtat en el fons, una dona casada divorciada que explica i formula el seu punt de vista i en tercer lloc la noia de família pobra que es casa amb un ric, viu diferents relacions, algunes d’elles amb personatges de la cultura i aprofita per fer els seus retrats de la societat i les opinions que en té dels homes. He trobat molt interessant la descripció de l’escriptor amb qui va tenir relacions. Diu. ”Quan va desaparèixer i vaig buscar-lo en va per tota la ciutat, se’m va acudir que era ell el reflex. Ell, l’home, embolicat amb el seu impermeable. No allò que escrivia, que no podia tenir tanta importància, perquè al món n’hi ha una pila, de llibres, a les biblioteques i a les llibreries. De vegades penso que hi ha tants llibres, tantes paraules, que al pensament ja no ens hi caben. No, el que havia escrit ja no era important. Ni hi pensava, que s’havia dedicat a escriure, més aviat trobava recordar-ho. Un dia que em vaig atrevir preguntar-li pels seus llibres, va somriure, vergonyós. Com si li hagués retret una relliscada de joventut. Em va saber greu. Era com si dintre seu també hi hagués ràbia, còlera i tristesa. Se li veia a vegades en el tremolor dels llavis o de les parpelles. Com si li haguessin ruixat l’ànima amb un àcid mordent”. És una mostra de com durant al llarg de la novel·la els personatges arriben al fons de les passions i sentiments dels altres i de com quests sentiments i passions els afecten a ells.