Una exposició de Pedro Castaño és sempre diàleg
d’un profund humanisme i amor a la
naturalesa. El paisatge i les persones són la font de la seva inspiració. La
seva pintura, a l’oli i les aquarel·les, palesa un estil molt personal. De la
seva pintura m’encisa el tractament que en fa de la llum aconseguint que a la
pintura li dóni aquella nota íntima i musical de la que els arbres en són el
liceu i els ocells els seus músics i cantants. La llum, sovint mig amagada i, a
vegades, agermanada amb el groc i tonalitats del blau i vermell, contribueix a
un llenguatge més directe de les emocions que vol trametre. Un altre motiu ens
el dóna la pinzellada, una pinzellada generosa allargant la mà per compartir
amb una abraçada els sentiments que en aquell moment està vivint l’entorn del
paisatge urbà, rural i humà. El tractament del cromatisme és generós i d’acord
amb la idea central que vol expressar el pintor. La seva pintura, essent
realista no és fotogràfica sinó emotiva. Des del meu anàlisi la podria
catalogar com expressionista perquè primerament fa seu el paisatge natural o
humà, l’interioritza i quan l’ha paït generosament el trasllada a la tela i ens
convida a fer-lo nostre. La Sala Carles Sindreu de l’Ametlla del Vallès
presenta aquest més de març una mostra del treball de l’artista pintor Pedro
Castaño, nat a Extremadura i veí de Sant Fost de Campsentelles. Una exposició
que crea afició i estimació envers l’art.
El meu pensament em porta, sovint, a reflexionar sobre els treballs de cultura popular i els seus conreadors, escriptors, artistes i esportistes. Molts valors de les lletres, les arts i els esports no reben l’atenció que penso es mereixen. Potser no són genials en la forma, però, sovint, ho són en el fons. I el fons és la font i la humilitat la seva grandesa. Amb la mateixa humilitat he obert aquest blog.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada