L’infant de sorra, de Tahar Ben Jelloun

Lectura intensa per la tragèdia que s’intueix al transformar la identitat d’un ésser humà obligant al físic a acceptar un altre psíquic. Tragèdia per obligar a viure l’essència del sexe contrari. Viure en masculí, sacrificant el femení. I tot pel concepte religiós que una filla és una desgràcia i un càstig i un fill una benedicció. La dona sacrificada sense miraments fent de la filla un fill per via psicològica i física parodiant la llei de la circumcissió, aconseguint una imatge masculina però sense perdre els atributs femenins. El pare, orgullòs davant el seus, fa creure que el darrer fill és un mascle, quan en realitat era una nena, i que amb ella la benedicció de Déu havia entrat a casa seva. Destroçar la vida d’una filla, no significava res dolent per a ell, malgrat la mentida. Però la tragèdia es complica amb la mort del pare. La psicologia femenina exigia al suposat mascle el reconeixement públic de la seva veritat però les circumstàncies el posaven davant la paret de la possible comunicació i la conseqüent acceptació. La vida fou un calvari  en el procès de poder viure d’acord amb la seva realitat femenina i com desfer l’entrellat. L’infant de sorra, perquè es considerava talment com la sorra sense vida del desert, es movia en el seu desert vital per amagar la culpa de la perversió i assolir el dret que per naturalesa li pertanyia. Una dura lluita sentimental per palesar la veritat femenina i fer oblidar la mentida masculina. Una novel·la que convida a pensar en profunditat com poden pervertir la natura els finamentalismes religiosos. La lluita per defensar la veritat natural enfrontada a una suposada veritat sobrenatural es desenvolupava en el terreny d’una superioritat masculina sobre la femenina. Aquesta lluita genera un estat psicológic tan cruel que l’afectada nomès trova en la mort la seva segura possible victòria. La vida i la mort es donen la mà en aquest procès on es fa palesa la crueltat del fonamentalisme atribuint-se veritats que no ho són. La destrucció de la naturalesa d’un ésser humà és sempre fruit de la supèrbia de qui es creu superior als seus iguals. L’humanisne no és nomès mascle, és, a la vegada, masculí i femení. Una extraordinària novel·la que s’ha de llegir amb molta atenció portant-nos al concepte de la verdadera igualtat entre homes i dones.